Parèntesi en el qüotidià- Anna Aubà Pons

Parèntesi en el qüotidià- Anna Aubà Pons

Comença un nou dia a la ciutat de Barcelona. És 23 de febrer i el sol radia com en ple mes de juliol. La Carol, una noia forana de la ciutat es prepara com qualsevol altre dia per a sortir cap a la universitat on estudia Logopèdia.

Un cop llesta, amb la carpeta a la mà, es posa la fragància que la caracteritza, dolça i refrescant alhora. Decideix emprendre camí cap al metro. Va pensant en tot allò que ha de fer durant el dia; repassa mentalment l’agenda i recorda que a la tarda s’ha de trobar amb un professor. Durant aquest petit recorregut es creua amb molta gent que probablement també pensa en tot allò que ha de fer durant el dia. Cada persona té un destí i ningú es fixa amb ningú.

S’introdueix al subsòl de la ciutat, corre per no perdre el metro que ja està a l’andana i seu en una de les butaques que la portaran fins l’altra punta de línia. Treu el llibre que està a punt d’acabar i la seva ment es trasllada a l’espai de La bogeria.

Després de dos parades s’asseu al seu costat un noi que s’adona en un moment del llibre que està llegint la Carol. L’Albert va acabar els seus estudis de Filologia i està fent la tesis sobre Narcís Oller. No pot amagar la seva passió i li demana a la Carol si pot fullejar el llibre. Ella, abans de que la seva ment pugui pensar el que ha de fer, li posa el llibre a les mans de l’Albert perquè, tot i que no coneix de res al noi i el seu aspecte no és del tot transparent, es sent identificada amb ell. L’Albert veu que és una edició antiga, mai abans l’havia vist. Ella no entén la cara de sorpresa del noi. Comença a parlar en ell i la complicitat entre els dos pareix que existeixi des de fa molt temps. La Carol deixa que parli el noi i escolta atenta tot allò nou per a ella.

Cada cop es sent més atreta per tot aquell món que el noi domina. A més, escolta la seva veu, guarda la seva mirada, segueix els seus moviments i es va formant una imatge diferent de la primera impressió. El noi pareix deixar de banda el tema que domina i es comença a interessar per la Carol. Li atreu la seva mirada tímida i profunda, trista i brillant, dual com el seu perfum. Es comencen a conèixer però els dos tenen por de ser massa agosarats, massa clars; no s’atreveixen a parlar de les seves vides rutinàries i tant quotidianes com les de qualsevol altra persona. Aquell moment no és monòton i rutinari com el dia a dia. Pareix que els dos siguin conscients que si es coneixent més profundament, es perdrà la màgia d’aquell instant on els dos es deixen portar sense anar més enllà ni intentar saber res més del que ja saben. Parlen de coses transcendentals, de la imatge del món, de diferents visions i perspectives, però no del què han de fer, ni dels anys que tenen, ni de les seves amistats.

Arriba el final del trajecte i cap dels dos se n’ha adonat fins que han sentit la megafonia del vagó. Es queden mirant, no saben què fer. La Carol pren la iniciativa i dóna dos petons al noi. S’allunyen l’un de l’altre; tots dos tornen a la seva pròpia realitat, la seva vida.

Qui sap si es tornaran a veure? El destí ho dirà. Potser si o potser no. L’Albert però, sense que la Carol ho veiés, havia escrit el seu correu electrònic en una de les pàgines del llibre.