La cançó del cel - Marina Pallás Caturla

La cançó del cel - Marina Pallás Caturla

Estimada Maria,

Espero que estigueu tots bé, sé que fa poc de la meva última carta, ni dos mesos, però no sé quan tindré l’oportunitat d’escriure una altra. Jo estic bé, però ahir va morir Ventura. Feia dies que no es trobava bé, i qui no se sent malament?, però fa dos dies li va agafar molta febre de cop i va acabar delirant. Jordi sap una mica de malalties i li va estar mullant el front en va. Ventura només tenia divuit anys, pobret, per això estic tan trist. Jordi i els altres me diuen que no me pose trist, que sempre els anima que cante. Jo, ja saps, canto i xiulo molt, així m’oblido de tot lo del nostre voltant, de tota la misèria. Canta la cançó del cel, me demanen quan estan farts d’estar aquí, en un front que va retrocedint.

Això ja no és com abans, com al principi. Hi ha hagut moltes baixes i tothom se desil•lusiona, sobretot després de caure al febrer Terol i a l’abril Lleida. Tot mos sembla inacabable, tot. Les nits en cases o esglésies o al ras, mirant les estrelles, les hores esperant que els caps decideixin què fer, los dies sencers caminant, caminant, carregats amb mantes, cantimplores i fusells. No et pots imaginar com enyoro estar en vatros a casa, despertar al nostre llit i sentir los xiquets que ja s’han aixecat... L’altre dia el Jordi me va dir que ja li donava igual si perdíem, que amb Hitler i l’altre italià ja sí que no se pot fer res. Jo, que tant he lluitat pels canvis, me diu, ara només vull que tot això acabe. És llavors quan intento encoratjar los meus companys i els recordo que els caps estan força animats. Sí, tinc la sensació que organitzen alguna cosa grossa. Bé, no et puc explicar gaire els avançaments de les nostres columnes. Ja et vaig dir que los del Comitè de Guerra miren les cartes per si se’ns escapa sense voler alguna estratègia militar que mos delate.

Sé perfectament, i tu ara ho deus estar comprovant, que no escric bé i que faig faltes, però aquí hi ha hòmens que no saben gairebé llegir i menys escriure. Això me fa sentir orgullós perquè he ajudat un parell de companys a redactar una carta per a les seues famílies, tot i que aquestes potser tampoc no saben llegir.

I prou de parlar de coses tristes. Digues-li a Teresa que penso moltíssim en ella, en tots los vespres que se m’asseia a la falda i li contava un conte o alguna cosa fins que es dormia entre los meus braços. I promet-li a Joan que un dia tornarem a pescar al riu. Que tot tornarà a ser com abans. És curiós pensar que com més lluny esteu de mi més a prop vos sento. Imagino tota la temor i la gana que deveu d’estar passant i lo cor se’m fa trossos. Una abraçada ben forta per als tres.

Manel Sabaté.

P.D: “I quan jo no hi sigue mira el cel. Només el cel, només el cel. Gira el cap de pressa i torna a caminar...”



Aquesta va ser l’última carta de Manel Sabaté, milicià republicà que se suposa que morí a la Batalla de l’Ebre, com tants altres homes. La seva pèrdua fou un cop molt dur per a la seva família, però que malgrat tot, tancà els ulls i aconseguí continuar endavant, en uns anys gairebé més difícils que els de la contesa.

Ja fa setanta anys que es va acabar el conflicte fratricida, però encara avui romanen moltes ferides obertes. Com el cas de Núria Sabaté, la néta de Manel. Núria no sap quan va morir el seu avi, si fou al camp de batalla o si va ser malferit i va expirar més tard., en un altre lloc. Ignora fins i tot on està enterrat, on es troben les seves restes, només ossos i pols després de tant de temps.

Però Núria està convençuda que localitzarà el Manel. El trobarà, i les seves restes podran descansar en pau; podrà descansar en pau ella mateixa. La imatge del seu avi ja no serà una ombra a la seva consciència sinó una llum al seu interior. I la Núria podrà mirar la fotografia de Manel vestit de milicià i podrà somriure, i se l’imaginarà sempre amb els seus somnis, sempre il•lusionat, cantant al camp de batalla, entre la sang i el fum dels fusells, cantant a l’amor, a la vida, a l’esperança.