Mals presentiments- Heura Piñol Granadino

Mals presentiments- Heura Piñol Granadino

La foscor de la nit comença a inundar el cel clar d’estiu. A fora milers d’estels artificials constitueixen l’àmplia ciutat, els brunzit estrident dels automòbils indica que és l’hora punta del capvespre i la gent amuntegada s’apressa per agafar algun taxi que els retorni a casa després d’un llarg dia de treball. Els minuts corren ràpidament pel fil del temps i la mitja nit no triga en arribar, cobrint-t’ho tot amb un mantell negre sense llum. Aquesta nit és massa fosca per ser d’estiu i res no dóna vida a aquesta ciutat adormida. Però en una habitació, d’un vuitè pis, una noia observa l’espectacle. Té la cara rígida i els músculs molt tensos. Una sensació estranya l’ha envaït fa una estona i el temps ha semblat aturar-se al seu voltant. No sap que és el que sent però no és agradable, és alguna cosa que l’ha consumit a poc a poc fent que el neguit s’apropiï de tots els seus sospirs. Observa l’enormitat de la ciutat que s’estén a sota seu i que ara se l’esta menjant a mesura que passa el temps. “Tinc un mal pressentiment i tinc molta por” pensa. Vol aixecar-se de la cadira que la reté però el seu cos sembla el d’una altra persona i s’entossudeix a posar-li difícil. Surt de l’habitació abans que aquest ambient enrarit l’acabi asfixiant. Obre l’aixeta del bany i es mulla els canells, després la nuca. Es mira al mirall i hi veu uns ulls que l’observen intranquils, atemorits.

Ja no pot més, vol cridar però no sap el que li passa. La seva ment s’esforça a esbrinar que esta passant, dibuixa un nom, una imatge, un rostre que s’estima. Ara sí, ara té molta por, el seu cor s’ha encongit i el seu ritme cardíac s’ha disparat. Pot sentir les pulsacions accelerades com si fossin tambors que repiquen just al costat del seu timpà. Les seves cames la condueixen fins a la porta, agafa les claus del cotxe. Baixa les escales corrent, no existeix res al seu voltant. No ha agafat la jaqueta, però ben mirat la gelor del seu interior no serà menys que la que pugui fer al carrer. Es dirigeix a l’aparcament i puja al seu Seat de color vermell. “Hòstia! Li ha passat alguna cosa! Ho sé, ho sé, ho sé...“. Pitja l’accelerador, surt del pàrquing i deixa enrere el carrer de casa seva. Es capbussa en el trànsit de mitja nit, en els amplis carrers plens de semàfors. Baixa el vidre de la finestra i l’aire fresc es mescla, a l’interior de l’automòbil, amb tot de sentiments complexos. Repenja el cap sobre el respatller del seient i tanca els ulls un segon, s’adona de com de fort subjecta el volant, té les mans blanques perquè la sang no pot circular bé pels seus dits. “Aquest matí ens hem escridassat, però per mi no ha estat important...”. Al seient del costat vibra el seu telèfon, després sona estrident. No l’agafa però ara ho veu clar, alguna cosa no va bé. S’estremeix. Tot un seguit d’imatges passen fugaces per la seva ment mentre l’automòbil agafa cada vegada més velocitat. Vol intentar tranquil·litzar-se però no pot, té la sensació d’estar vivint un malson i li agradaria poder obrir els ulls, veure’l estirat al seu costat i escoltar la seva respiració pausada i profunda. “Hagués hagut d’agafar el telèfon, merda... qui era?”. Però mentre formula aquesta pregunta s’adona que no cal que ningú li expliqui que està passant.

Gira a la dreta, ara un revolt a l’esquerra. Ja veu l’encreuament del carrer destí. Fa girar una vegada més el seu volant i el seu peu dret frena de cop. Davant seu un escenari esgarrifós: un edifici en flames, camions de bombers, llums llampants, molta gent, rebombori... El cor se li atura, una suor freda li regalima per la cara. Obre la porta del

cotxe i surt. “No, si us plau...”. Dels seus ulls comencen a brollar llàgrimes bullint, que li cremen la cara i li fonen l’ànima. Veu una cara coneguda, la mira directament als ulls i hi veu llàstima, gairebé s’hi pot veure compassió. S’apropa corrent on hi ha l’aglomeració de gent i els seus passos es perden entre l’enrenou de les persones curioses. El veu, és ell. Té els ulls tancats, des d’on és ella no pot percebre si respira, si els seus pulmons encara treballen. Se li fa un nus a l’estomac, li fluixegen els genolls i tem caure a terra desplomada. S’obre camí entre el bullici, espenteja a tots aquells que la separen d’ell. Es llança a sobre del seu cos estirat a l’asfalt però uns braços l’agafen al vol. Comença a cridar, a bramar, no sap el que es diu, perd la noció de tot. “Només vull saber si es viu! Només vull saber si encara està emprenyat amb mi!”. No sap com formular aquesta frase i acaba ultratjant a aquest home que la sosté. Els brams i improperis s’han endut amb ells la força que li quedava i les seves cames ja no suporten més el seu pes. Cau a terra i tot allò que l’envolta va desapareixent. Tothom s’esvaneix, totes les mirades indiscretes, els braços que l’havien aturat, els policies, els bombers, fins i tot les flames es fonen al seu voltant. No queda res, només ell. “Obre els ulls si us plau...”. S’apropa al seu cos immòbil tremolant com una fulla a la tardor. S’acosta al seu tòrax, voldria sentir el seu cor bombejant com sempre. En comptés d’això només sent la baralla d’aquest matí. El murmuri de la veu d’ell molesta i la seva pròpia no li deixen escoltar res més. “Calleu! Prou!”. Llavors ho sent, el seu motor treballant molt dèbil, afeblint-se. Li agafa la mà i s’arrauleix al seu costat, té fred i busca l’escalfor de sempre entre els seus braços. S’abandona, es deixar anar així perquè ja no sap que més pot fer per ell. Sent que ella també es consumeix com la cera d’una espelma, com tot l’escenari esfereïdor. No vol tancar els ulls, vol vetllar-lo perquè no desaparegui. Però no pot, algú apaga els llums d’aquest espectacle llastimós i es fa fonedissa en l’obscuritat. “Tinc un mal pressentiment, hem sembla que ha arribat l’hivern...”.