La persona més important- Lucia Turegano Belenguer

La persona més important- Lucia Turegano Belenguer

Fa temps en un petit poble a la vora del mar, vivia una xiqueta anomenada Judit amb la seva família.

Ella s’adonava que les coses entre els seus pares no anaven massa bé. Tenien molts problemes, discussions i mal entesos .

Un dia en arribar del col•legi, a casa, els seus pares van explicar als petits que havien decidit separar-se. Als nens no els feia cap mena de gràcia aquella situació tan desagradable, però entenien que era el millor per a tots, no podien suportar més les baralles nocturnes mentre els xiquets eren al llit .

Desprès de la separació, van acordar que els nens es quedaven amb la mare i que el pare els tindria un cap de setmana cada dos, per motius de feina, i durant les vacances de l’escola serien compartides.

Aquell mateix estiu, la mare va retrobar un vell amic, en Manel, una persona molt amable i eixerida, que els va ajudar en aquells dies en que la família necessitava un punt de recolzament.

La família del Manel i la de la mare estaven molt contentes que s'haguessin retrobat ja que des de la infància no s’havien tornat a veure .

Cada dia en acabar de treballar, en Manel anava a casa a veure’ls i ajudava a la mare a fer el sopar mentre la canalla feia els deures. Una vegada sopats el Manel i la mare els posaven els pijames i allitaven els nens. Ell es quedava amb la mare fins que ella s’adormia i després marxava silenciosament amb compte de no despertar ningú.

La Judit i la seva família s’adonaven que tornava a regnar la pau i la tranquil•litat en lloc del nerviosisme, cosa que feia temps que no sentien.

Van anar passant els dies fins que el Manel es va transformar en una peça molt important per aquella família, fins al punt que continua amb ells.

La millora a la vida dels petits va provocar que la Judit i els seus germans comencessin a pensar que algun dia els agradaria que en Manel i la mare poguessin arribar a ser alguna cosa més que bons amics.

Un dia que van sortir d'excursió a la muntanya, la canalla va inventar la paraula “papapo” de papà postís de cara a en Manel per evitar cridar-lo pare ja que s’havia portat com a tal no com el seu pare que no mostrava gens ni mica de preocupació ni interès per ells.

A continuació , la Judit sent que estima molt més a en Manel que no pas al seu pare que no havia fet gaire per ella i els seus germans .

Ella per les nits dialoga amb la seva mare i en Manel, una nit d’aquestes passades ella els va preguntar:

-Perquè, no podem anar a viure tots junts i plegats?

La mare i en Manel es van posar a riure com feia temps que no reien .

Al dia següent un altre cop la mateixa pregunta i així dia rere dia. Fins que un dia els van explicar als nens que aviat viurien tots junts. La canalla saltava i plorava d'alegria.

Avui viuen tots junts i ja s'ha acabat lo de papapo perquè ara si el criden papà sense por que ningú els digui res ja que se l’estimen molt!!

A la Judit, que és molt bona estudiant i que el Manel l’estima molt, per cada 10 que treu la premia amb algun detall: llaminadures, joguines… i el més important de tot: amb el seu afecte.

La nena agraeix molt el comportament, la companyia i el temps que el Manel dedica als petits i també a la mare.

I amb la història que us he regalat, ben contents que us heu quedat!