Diaris, cartes i fantasmes- Neus Salvadó Garriga

Diaris, cartes i fantasmes- Neus Salvadó Garriga

Estimat diari. 28/4/13



Avui començo a escriure’t. Ens acabem de mudar a un poble nou, on no conec a ningú i on el meu únic amic ets tu. Aquí tot es vell. Fins i tot l’aire, és vell. Fa aquella olor dolça i estranya, a resclosit, a envellit. Viurem en aquest hostal, que ara és propietat dels meus pares. A mi m’ha tocat l’habitació de les golfes. Els antics amos s’hi han deixat un munt de coses. He trobat vestits polsegosos, un joc de llençols, i fins i tot, paper de carta, sobres i segells amb la cara de gent que només he vist als llibres d’història. Sembla com si hagués pujat a una màquina del temps i hagués arribat al 1900 i pico.



El que hem sembla estrany es que els antics amos no ens ensenyessin aquesta habitació. Ni tant sols la van afigurar. Em sembla molt estrany, però suposo que ho devien utilitzar com una habitació per a guardar trastos, ja que el sostre baix és una mica incòmode.



Vaig a dormir. Bona nit.



Estimat diari. 29/4/13



Avui he trobat una cosa molt estranya. Una carpeta, plena fins dalt de cartes, organitzades per data, d’una parella jove. Les he començades a llegir. Ara ja sé per a que servien els sobres i el paper de carta.

Vaig a continuar llegint-les. Bona nit.



Estimat diari. 30/4/13



Les cartes s’estan tornant rares. Parlen d’un tal Little Boy. Es suposa que és molt perillós. Podria ser un membre d’alguna banda d’aquestes violentes que volten per les ciutats. Per què si a “Outsiders” hi havia un noi que es deia Ponyboy deu poder haver-hi un Little Boy, no?

Doncs això. A més, la noia, que és diu Maryellen, parla sobre com n’està de trista d’haver-lo deixat allistar. Ell la tranquil•litza dient-li que ho fa per ella i per la seva futura família. Que amb els diners que guanyi allà viuran en una bonica casa amb tres pisos i un jardí, on els nens correran feliços mentre ella fa pastissos de poma i ell llegeix el diari al balancí del porxo.



De moment encara no he descobert qui és en Little Boy i que te a veure amb tot això, ni on dimoni es va allistar en James, el nóvio de la Maryellen.

He de pensar algun lloc on trobar aquesta informació.

Bona nit.



Benvolgut diari. 1/5/13



Aquest matí he acabat de llegir les cartes. En James va morir. Al 1945. Tenia 25 anys. A l’última carta que li va escriure a la Maryellen posava:



Probablement quan llegeixis això, ja seré mort. T’estimo, Maryellen Rose White. Espero que siguis feliç. Que tinguis una casa amb jardí, uns fills que hi corrin i un marit que llegeixi el diari mentre tu fas pastissos de poma. Viu per tots dos, Maryellen. Siguis feliç per tots dos. I sobretot, sigues lliure per tots dos. Mentrestant, jo moriré per aquesta llibertat.

Va morir a la guerra, pel que és veu. És va allistar a l’exèrcit, com a pilot. El seu avió, va sortir de les illes Marianes per a no tornar mai. Segons un paper que he trobat amb les cartes, va morir en un accident.



Però hem pregunto: Com podia ser que ell sabés que aniria a morir, si va ser un accident?



A mi això no em quadra. He de buscar més coses sobre aquest tal Little Boy. Potser ell té la clau de tot això.

Bona nit.



Benvolgut diari. 2/5/13



Ja sé qui és aquest Little Boy. O més ben dit, què és. La Little Boy va ser la primera bomba nuclear llançada sobre una ciutat durant la segona guerra mundial, va caure sobre Hiroshima el 6 d’agost de 1945. El dia de la mort d’en James. Ell sabia que anava a morir, perquè era ell el pilot de l’avió que transportava la bomba.



No he trobat cap mena d’informació a internet sobre una tal Maryellen Rose White. Demà aniré a mirar a la biblioteca.

Bona nit.



Estimat diari. 3/5/13



No crec en els fantasmes. Et prometo que no. No hi he cregut mai. Però el que m’ha passat avui, ha estat real. T’ho ben asseguro.



Estava fent deures al escriptori, quan de cop, el calaix s’ha obert sol. I totes les cartes han començat a voleiar per l’habitació. Giraven, giraven i giraven com si estiguessin dins d’un tornado. I de cop, al mig del tornado, ha aparegut ella. Els mateixos cabells rossos i ulls blaus que tants cops en James descrivia a les seves cartes. La Maryellen era allà amb mi. T’ho juro.



L’he vista, vestida de blanc, al mig del tornado. De cop, el tornado ha parat i les cartes han caigut a terra. Jo pensava que se’n aniria, però no. M’ha mirat. Ha estat la mirada més trista que mai he contemplat. Era quasi buida, pàl•lida, morta. I llavors, m’ha parlat.



M’ha explicat el final de la història. Com ella va fallar a la promesa d’en James. De com ella li va prometre que viuria pels dos, i finalment, va acabar sucumbint al dolor i suïcidant-se, saltant de la finestra de la seva habitació. Mentre m’explicava això plorava com una boja.



I de cop, se’m ha acudit preguntar-li, que hi feia a la Terra encara. I m’ha respost:



-M’he quedat aquí per a que en James no s’adonés de la veritat. Per a que ell pensés que he tingut una vida plena, amb néts a qui cosir-los jerseis de llana i filles a les que acompanyar a comprar el vestit de núvia.

M’ho tinc merescut. Hauria d’haver-li fet cas. Hauria d’haver viscut pels dos. Però vaig ser dèbil, massa dèbil, i ara ho estic pagant. No tindré mai el descans etern. Mai. Erraré pel món dels vius, mirant tot allò del que jo mateixa em vaig privar.



-No t’has de privar de res. Has de tornar amb ell, Maryellen. T’estimava. I segurament, al món dels morts et segueix buscant. No trobes que ja l’has fet esperar prou, Maryellen?



I llavors es va apropar a la finestra i va mirar avall, cap on feia tants anys havia trobat la mort. I jo, seguint un impuls, la vaig espentejar i la vaig fer caure per la finestra. Però no va arribar a tocar el terra. Els braços d’en James van parar la caiguda. La va abraçar i tots dos es van posar a plorar. Poc després, van anar-se’n tots dos, de la mà, cap a l’horitzó. Ben bé puc dir, que he vist com la Maryellen em feia adéu amb la mà, mentre les seves siluetes es retallaven sobre la posta de sol.