Balbina- Adriana Monclús Montaña

Balbina- Adriana Monclús Montaña

El dia es despertava i el sol tenia ganes de fer notar la seva presència dins l’habitació. A poc a poc es va començar a endinsar en forma de petits raigs a l’interior de la cambra, com si fos un intrús. Una intrusió que va ser benvinguda per la jove que encara jeia al seu llit, gaudint dels últims minuts entre els llençols. Al mateix ritme acompassat en el que els fins rajos de sol entraven a la cambra sentia com l’escalfor del gran astre l’anava acariciant, poc a poc. El primer objectiu del sol va ser la boca, la noia va somriure, “ja comença a ser hora” – va pensar demanant uns minuts més - “ només uns minuts més”. Però el sol no estava disposat a aturar-se i va seguir ferm el seu camí, l’escalfor va arribar fins al nas, provocant-li unes ganes irrefrenables d’esternudar, però va aguantar, “una mica més”- seguia pensant- “només una mica més”. El sol va seguir imparable, sense aturar l’ascens de la seva llum, que finalment va topar directament en els ulls verds de la noia. La jove no va poder aguantar la incisió dels fins raigs en la seua mirada. Ja no s’hi podia resistir més, havia arribat el moment d’aixecar-se. Va respirar fons, agafant aire pel nas, consumint la primera alenada del dia, i just en aquell precís moment va poder comprovar com a la cuina el dia ja havia començat feia una estona, ho sabia per l’olor de coc que de ben segur acabava de sortir del foc, a l’espera que algú li pegues la primera queixalada. Es va plantar introduint-se dins les espardenyes i va córrer directe a la cuina. “Bon dia!”,- la seva mare estava dreta a la cuina, tallant en porcions perfectament quadriculades el coc que, efectivament, acabava de retirar del foc. “Ja estàs desperta reina?, em pensava que se t’havien tornat a enganxar els llençols. Vinga, dóna’t pressa i desperta els teus germans que fareu tard a l’escola”. El pare era fora, encara tardaria un dia més en arribar. En Joan era maquinista i només estava per casa dos o tres dies a la setmana. Així doncs, era la seva responsabilitat com a filla gran ajudar a la mare en tot el que fes falta, i cuidar per sobre de tot els seus tres germans petits, la Teresina, la Maria i en Juanito, el més petit de tots. Els va despertar i es va endinsar de nou a la seua cambra on damunt d’aquella petita cadira de fusta, que ella mateixa havia pintada de color blau, s’hi trobava el seu uniforme. Li encantava aquell vestit, blanc, amb aquelles solapes al coll. Les seves germanes el duien idèntic, de fet la Maria encara podia aprofitar el que ella es posava anys enrere. Aquest l’havia cosit ella mateixa feia dos estius, quan la seva mare l’havia enviat, com cada any, a ajudar la seva tia al poble dels avis, a Flix. Cada tarda anava a ca la costurera, la Matilde, que mai va trobar cap home que pogués estar al seu nivell, als seus seixanta-tres anys continuava soltera i sense marit a qui vestir amb aquells meravellosos tratges que tallava. A ella li encantava passar els estius a Flix, no només per gaudir de llargues estones amb la família, sinó per anar a ajudar la Matilde. El món de la roba i els patrons la va fascinar des del primer dia que la va conèixer quan va visitar el petit taller que tenia instal·lat a seva casa. Hi havia anat acompanyant la seva àvia materna, la iaia Maria. Se’n recordava perfectament, era una tarda d’agost i la iaia Maria necessitava l’ajuda de la Matilde per tallar la roba, que ella mateixa cosiria per al seu home, en Ramon. Al setembre es casava la filla petita, la darrera dels nous germans, i al iaio Ramon ja no li quedava bé cap de les jaquetes que tenia. De ben segur que la seva afició pels dolços de l’àvia havia ajudat al fet que cap de les dos jaquetes que tenia li anés bé. La iaia Maria va dur la roba que havia comprat el dimarts al mercat a la Matilde perquè li talles, i ella va quedar anestesiada per l’art de la costurera amb la tisora, el fil i l’agulla. En tornar cap a casa, de bracet de l’àvia li va dir: “Iaia, jo algun dia seré com la Matilde i no farà


falta que ningú us tallí la roba, jo mateixa me n’encarregaré de que tots anem ben guapos!”. La iaia Maria va mirar la seva neta, amb aquella mirada tant dolça que desperten els nets vers els avis, i va somriure. La setmana següent ja era una més dins el taller de la modista. Es va cordar el cinturó vermell de l’uniforme escolar a la cintura partint en dos peces aquell vestit blanc. Després va realitzar una llaçada al coll amb el llaç ben doble. La veritat és que no li va quedar del tot bé, li agradava que les coses quedessin tal i com havien de quedar, ben fetes. Així que va desfer el llaç i va haver de repetir dos cops més el joc de mans fins que la llaçada, també d’un roig intens, li va quedar perfecta. Aquesta era la manera de diferenciar-se amb les alumnes de l’escola de la vila del costat, on hi estudiava la seva amiga Magda, ella duia el mateix uniforme però la llaçada era blau marí. D’una de les dos butxaques perfectament disposades i brodades a l’alçada dels malucs en va treure un passador, negre. Amb ell va poder posar al seu lloc aquell floc de cabells, castany mel, que des que s’havia despertat es negava a ocupar el seu lloc habitual en la mitja melena ondulada de la noia. Com sempre, el costat dret no quedava tant bé com l’esquerra. La seva mare, que ja havia acabat de tallar el coc a la cuina, l’observava en silenci des de la porta de l’habitació. “La meva petita s’està fent gran”, pensava mentre mirava com la seva filla gran s’intentava arreglar els cabells sense massa èxit. Se’n sentia molt orgullosa, amb ella finalment havia arribat l’alegria a casa, una filla molt desitjada i protegida. Fins que no va complir el primer any de vida, no havia dormit ni una sola nit sencera, mai li treia l’ull de sobre, mai. Es pensava que d’aquesta manera no li podria passar res. I aquesta cop ho havia aconseguit, ningú li va arravatar la seva nena. No podia dir el mateix dels dos altres nadons que havia parit, els dos barons. El primer no va sobreviure la primera nit, va ser un cop molt dur per la jove parella que s’acabava de casar. Però encara ho va ser més quan el fred de l’hivern següent es va endur en Ramonet, amb tant sols un mes de vida. La foscor va envair les seues vides, no entenien perquè algú els castigava d’aquella manera, fos un déu o no ho fos. A partir d’aquell moment va començar a trontollar la seva fe catòlica. El fet que en Joan, el seu marit, trobés feina com a ferroviari i el destinessin a l’estació de Móra la Nova va ser l’excusa perfecta per canviar d’aires i començar de nou en busca d’una millor sort. I la sort no va tardar gaire en arribar, concretament ho va fer un 26 de febrer del 1923, quan la filla gran de la parella va arribar a aquest món, una nena. Ella sempre havia desitjat tenir una filla, i en Joan va decidir que es diria com la mare. Quanta felicitat els havia aportat a aquella casa, on hi va tornar a entrar la llum. Ho va fer obrint de bat a bat, una a una, totes les finestres i portes de la llar. L’alegria havia tardat en arribar però en fer-ho no estava disposada a desaparèixer. I és que darrera d’aquella filla van arribar la resta, convertint-se en tota una família. “I ara, mira-la, dotze anys, dotze anys!”, va pensar mentre se li apropava sense deixar de contemplar com la seva filla gran no se’n sortia de posar els cabells a lloc. S’hi va apropar i amb un gest dolç li va agafar la mà per ajudar-la amb el pentinat. “Deixa’m a mi petita”, li va dir mentre li dedicava un somriure amb tendresa i a la vegada amb melangia. Ho havia d’acceptar, la seua petita ja no era tant petita, s’havia fet gran.“Com has crescut, ja ets tota una doneta, Balbina”.