Tarantino- Judit Ortiz Cardona

Tarantino- Judit Ortiz Cardona

Camino amb pas ràpid per aquesta ciutat de comarca transformada. Sóc fora de lloc. Negra de cap a peus. Plou. Els ulls amagats rere les ulleres de sol. Fosques, negres com la jaqueta de pell. Llarguíssima.

La bossa plena de llibres. No pesa. No és una comanda. És un favor. Floto. Cada cop més àgil. La jaqueta oneja. He crescut i veig els altres molt més baixets. No sóc d’aquí. Surto d’una pel•lícula del Tarantino. Reservoir dogs. Sóc l’home invisible i puc llegir el pensament d’aquesta dona apressada. D’aquest nen amb la bicicleta.

On són els gratacels? Outsider. El món a càmera lenta i els meus peus deixen un rastre ràpid. No sóc d’aquí. Sóc de Nova York. La bossa no pesa. Miro la nansa. És una maleta. I a dins hi ha una bomba. Sóc un home. Ahir era una dona. Sé on he d’anar. A la cantonada. Un ràpid intercanvi de gestos. Un sobre. I la maleta. El detonador bloquejat. Sóc un correu. I ara la bossa és la maleta. La veig i pesa més. Negra també. Com el jersei, els pantalons i el cabell. Un assassí a sou que acaba ràpid la feina, neta i polida, sense rastre com sempre. Sóc una ombra entre la gent, negra de cap a peus. I sento les veus de lluny, s’apropen, fins al costat de l’orella. Em parlen des de darrere, cada cop més fort. Apresso el ritme de les cames. Atrapada en aquests carrers. Ja el veig. M’espera i aquest cop no és el de sempre. És un xavalet. M’indigno. Sense experiència. Les mans, el sobre i la maleta es mouen ràpid. Em trec les ulleres.

Tot està bé? Obro molt els ulls i el perforo. Norma número u: no paraules. I ara obre la maleta enmig del carrer. Desgraciat. És per saber si el detonador està bloquejat. Desconfiança. Deso el sobre a la butxaca. No és el meu problema. Les veus canten al meu darrere. Giro el cos en sec i faig el primer pas per allunyar-me. Sento el primer clec. Perill. Tota la sang de cop al cap. Desgraciat. Hauries de ser a cent metres d’aquí. Tu, xavalet desconfiat. I jo, l’ombra negra, també.

Els titulars de demà, enormes, diran que un atempat ha deixat dessolada aquesta capital de comarca. Desgraciat. No remenis més. Apresso el pas. Un, dos, tres, quatre,... Baaam! Les ulleres centrifuguen l’aire, la jaqueta de pell és un cohet, els cabells esquitxats de sang. Desgraciat. Una centèssima de segon i la vida és negra. La mort.

Atrapada en aquesta pel•lícula.