Sempre estaré amb tu- Clàudia Grosche Rovira

Sempre estaré amb tu- Clàudia Grosche Rovira

Panxa amunt damunt del llit i amb l’Pod a tota castanya, és així com em passo tota la tarda de Diumenge. No surto mai pel carrer com fan els joves de la meva edat, jo sóc diferent, jo no tinc amics. M’he acostumat a estar sola, tot i que no estic mai sola del tot. Des dels 6 anys que veia a gent morta, és a dir, fantasmes. Només ho sabia jo el que em passava, al començament va ser difícil i complicat, però amb el temps ho vaig començar a dominar. Em dic Èlia i visc amb la meva mare, que és passa més temps a la oficina que no pas a casa. Així dons, la meva vida no és que sigui molt divertida. Al contrari, la meva vida es molt solitària però des de aquell Dilluns, tot va canviar. Tornava del institut, caminant cap a casa, quant al girar la cantonada em vaig trobar amb un d’ells. El vaig reconèixer al instat, ja que se’ls distingeix una espècie de brillantor enlluernant pels voltants del cos. Estava disposada a passar olímpicament sense fer-hi cas(com feia les altres vegades) i anar cap a casa, quant ell va dir-me, amb la veu més serena que mai havia escoltat:

- Se que em pots veure.
Em vaig quedar quieta, paralitzada. Mai cap fantasma s’havia dignat a parlar amb mi. Quan dic mai, és mai. Normalment només es dediquen a observar-me i a desistir quan veuen que a mi no m’interessen. Aquest era alt, de la meva estatura, tenia els cabells curts i castanys i uns grans ulls color avellana, que sincerament, intimidaven una mica. La seva mirada desprenia una protecció, que em va envoltar com les onades, em va fer sentir bé, com si aquell ésser que ni coneixia, fos un germà, un amic, i un pare, tres coses que mai havia tingut.
- Que vols de mi?- vaig mormolar, donant-me compte que la meva veu normalment ferma, es trencava.
- Únicament parlar amb tu- va contestar.
- Cal que et digui que no tinc gens de ganes de parlar ni amb tu, ni amb ningú? O mirant-me a la cara ho pots comprendre.
- Èlia, oi? És així com et dius? Només vull dir-te una cosa, i no cal que m’escoltis, em conformo en dir-te-la. Sé perfectament com et sents. Jo tampoc tinc amics. No tinc a ningú amb qui parlar, a ningú amb qui confiar, ni a ningú a qui escoltar. Tu et creus que es una merda que t’hagi tocat a tu veure fantasmes no? Però, t’has parat a pensar que és ser una fantasma, invisible i immaterial? Tu per lo menys estàs viva i “existeixes”.
- Perdona, però ningú t’ha dit que necessiti algú amb qui parlar. Confio en mi, parlo amb mi, i m’escolto. Autosuficiència, així li dic. I no, no m’he parat mai a pensar que seria ser com tu, però no cal ni que m’ho plantegi.

No sé encara com s’ho va fer per encantar-me tant, però desprès de girar-li l’esquena de banda a banda i marxar tranquil•lament, les seves paraules van ressonar-me al cap. Tota la vida havia segut una noia tancada, tímida i estranya. Realment necessitava algú amb qui parlar, jo no podia fer-me socialment feliç parlant amb mi mateixa. Això es classifica més de boja. Feia massa temps que no tenia una conversació amb algú. Amb la única que parlava era amb ma mare, quan estava a casa, per tant, un cop a la setmana.

Vaig girar-me un altre cop, el vaig conduir a l’herba del parc, i vaig matar-lo a preguntes i respostes. Que perquè jo tenia que veure fantasmes, que perquè no podria ser normal, perquè m’havia tocar a mi...Ell es va limitar a fer que si amb el cap, escoltant les meves penes, donant-me la simple informació que es deia Jan, i tenia 15 anys. L’escena és va fer diària. Cada dia al sortir de l’escola anava al parc, i allà me’l trobava amb el seu peculiar somriure, i parlàvem de tot i de res. Començava a sentir-me molt a gust amb ell, tot i que a l’hora de parlar del seu passat, era impassible. Mai en parlàvem. En pocs mesos, en Jan es va convertir amb l’únic amic que tenia i que havia tingut, i jo amb l’única persona que ell podia parlar, ja que segons el Jan, els fantasmes no parlaven entre ells. Això va anar a més. La seva mirada m’atreia inexplicablement. Aquells ulls... no eren humans. La seva expressió, el seu somriure, tot ell...Cada dia em captivava més i més. Mai m’havia sentit així. Mai. Sempre havia estat completament sola, i en Jan em va ensenyar que era poder comptar amb algú. Va arribar el dia en que no em vaig poder estar de preguntar-li sobre el seu passat, i aquest cop si que va respondre:

- Vols saber-ho, eh? Tens raó, no podem estar sempre parlant de tu. Vaig morir quan tenia 15 anys. Em vaig ofegar al mar. El socorrista no va arribar a temps. Vaig deixar a la meva família, als meus amics... Vaig deixar la meva vida, que tant injusta va ser. Em va tocar massa aviat, no ho entenc.

Això va ser l’únic que vaig poder saber del seu passat. Es notava que no volia treure el tema. Cada cop que m’hi acostava, crispava el rostre i li desapareixia el somriure que tant m’agradava, em sentia molt malament. Van passar setmanes, i dia a dia, minut a minut, notava que en Jan era més que un amic per a mi. Quant quedava poc per sortir de les classes, una sensació estranya abundava a la meva panxa, i em passava l’última hora pensat en ell. Una part de la meva consciència em deia: “Estàs com un llum! T’estàs colant per un fantasma, per algú que no existeix!” La veritat és que estava feta un embolic... Però l’altre part es dedicava a fer que cada dia l’estimes més. Aquella tarda al parc va ser especial. Metre parlàvem, ell se’m va acostar. Notava com si el cor m’anés a sortir del pit. Quant el tenia a pocs centímetres de mi, em vaig girar a mirar-lo. Ens vam quedar observar-nos, simplement mirant-nos als ulls mútuament. Aleshores jo, vaig aixecar la mà, per acariciar aquell rostre que tant m’agradava. Però no vaig tocar les seves galtes, sinó que vaig acariciar l’aire. La meva mà tocava l’aire, i traspassava la cara del Jan, com si realment ell no hi fos. Una llàgrima em va relliscar galta avall, i ell va girar la cara, mirant cap un altre costat. Volia tocar-lo, volia sentir-lo, però no podia, ell era un fantasma, que només jo podia veure i que ningú podia tocar. Vaig recordar les seves paraules: “Però, t’has parat a pensar que és ser un fantasma, invisible i immaterial?” . Em vaig desplomar, plorant. Ell, se’m va acostar i em va fer l’abraçada més dolça que mai he sentit. La meva abraçada d’aire que sempre recordaré.

- Èlia, ho sento. Ho sento moltísim, sento ser que sóc. No et mereixes això, i ara no necessites saber això, però t’estimo, Èlia, i mai et deixaré sola, mai. Sempre estaré amb tu.

I després d’aquelles paraules, ens vam quedar així, jo plorant i ell “abraçant-me”, en silenci absolut. Era rar, però no volia que aquell moment s’acabés mai, volia congelar-lo i deixar-lo així. Però era tard, i tenia que marxar. Vaig demanar-li que no em seguis, volia estar sola, necessitava assimilar el que acabava de passar. Anava tant capficada en el Jan, que no em vaig parar en el semàfor, i aquella decisió va marcar tota la meva vida. Clàxon. Soroll. Llum. Ja perdia el sentit. Em vaig despertar dies després a al hospital. La meva mare em va dir que casi em feia puré un autobús, però que va poder frenar. Tot i així no vaig evitar donar-me un fort cop al cap. Vaig perdre molt en aquell accident, a part de la consciencia per un temps. Dies després vaig parar en que ja no podia veure’ls. En aquell moment vaig desitjar poder veure fantasmes, volia veure’ls! Durant dies anava al parc plorant i cridant, però jo ja no el veia. El seu somriure havia desaparegut. Ell ja no hi era. Tornava a estar sola. Completament sola. Sense ningú.

Tot i així, unes paraules dolces i clares em van ajudar a continuar, fent-me entendre que no em calia veure’l per saber que el tenia allà, mirant-me: “T’estimo Èlia, i mai et deixaré sola, mai. Sempre estaré amb tu”

No el puc veure, i dubto poder-lo tornar a observar. Però sento la seva presencia, sento la seva mirada dolça, el seu somriure fascinant. Ell sempre estarà amb mi, aquí. Sempre.