Pal i aigua - Maria Segarra Queralt

Pal i aigua - Maria Segarra Queralt

Tres passes, o més. Tal vegada menys. Potser hauríem d’adonar-nos que no és poc, associar poc amb menyspreable és ja una costum.
Aconseguir adonar-te, ni que sigui només per un instant, del que tens, o bé, del que estàs deixant passar, costa. Costa tant com fer tres passes sobre un desert ardent.
Paral•lel als rajos de sol era el meu camí, ni els cossos més opacs impedien que, junts, els travesséssim. El delitava la solitària bellesa del desert, l’aire espès, la sorra... Em sentia tan deshidratada com si hagués corregut tres dies sencers, sense parar. Tenia poca aigua i havia d’administrar-la bé, en aquell camí jo no podia aturar-me.
I era dia rere dia. Amb poc però amb tot. A la sorra, dibuixava somriures de quilòmetres amb els peus. Sabia que el gelat fred de la nit l’empenyeria amb força fins fer-lo desaparèixer però, malgrat això, estava segura que no es desdibuixaria del tot, sabia que no.
Cada matí tot era diferent, tot estava canviat. Fins i tot jo m’aixecava pensant que tot havia estat un somni i que el dia anterior no havia existit en realitat. Semblaven al•lucinacions, com ho són, de vegades, els oasis. Impensable continuar el camí del dia anterior.
Era capaç de veure que, per molt freda que fos la nit, aquells rajos de sol continuaven tan perfectes com sempre, definits en aquell cel blau vergonyós que deixava caure granets de sorra quan et decidies a mirar-lo. El cel era simpàtic i jo no me n’havia adonat en els divuit anys que portava sota ell, sota aquella capa tan misteriosa i deliciosament infinita.
La meva pell s’anava enfosquint i es tenyia d’un to caramel tan provocatiu que em sentia preciosa, em confonia amb una deesa del desert. Em sentia suau com la seda.
Podia continuar veient la llum del sol, palpant els rajos i fer una mena de dansa ancestral al seu voltant: eren tan meravellosament atractius que m’empenyien cap a ells, m’imantaven, m’atreia la seva energia, aquella calor, sentir-me una deesa... Era una víctima, la seva víctima.

*****
Es feia de dia més tard i ja no em despertaven aquelles llargues gotes de llum. Sentia fred i no era capaç de deslligar-me d’aquell blanc fred que feia l’olor del gel. Tenia ferides. El sol. Dèbil.
Mentiria si digués que no m’adonava del que m’estava passant. M’encongia i sentia que era injust.
Aquella calor i aquella llum llavors em tenyien la pell de dolor i sofriment: jo canviava. Jo no, el meu cos i el seu aspecte. En aquell moment, necessitava molta més aigua de la que disposava. Les coses ja no valien tant ni significaven el mateix. Terminal. Crònic. L’impronunciable.
Cridava i aquella meravellosa i inacabable dimensió del desert em resultava tan desagradable i inhòspita que l’odiava, odiava tot el que abans m’havia seduït. Les coses ja no significaven el que van significar abans. Aquell erotisme ja no era més que un plec de sorra. Tot es perdia tan ràpid.
El desert era més semblant a l’infern que mai. Era ardent, cremant, assassí... em destruïa. Anhelava tornar a sentir aquell aire espès, encara que fos molest quan el respirava durant molt de temps.
Abans era capaç de trobar-lo, fins i tot, agradable. M’agradava sentir com m’acariciava la pell.
*****
Pals. Pals n’hi ha per tot arreu. Però pal és sinònim d’inutilitat. No té sentit parlar de pals.
Per nosaltres, l’aigua és vital. Ells no necessiten més que un simple pal pulit i agut. Són capaços d’observar i interpretar les senyals de la natura. Aquella arrel indica el lloc exacte. Nosaltres necessitaríem tecnologies i avenços incalculables, no només per extreure l’aigua, sinó per deduir
que podria haver-hi líquid en una simple massa de fusta que sembla que està humida. La pèrdua de temps d’escoltar la natura, de ser pacients.
Ens pesa més la por al canvi, la por a la mort, el desgast, l’envelliment... caminem sobre sorra i ens enfonsem tan avall que quan ens adonem ja no queda gairebé rastre del camí que vam recórrer.
Mentre ens enfonsàvem, no ens vam fixar en res, només sabíem que ens estàvem consumint i no buscàvem solucions. Des del primer moment, sabíem que era massa tard. Sabem que si les coses no han passat ja, és perquè ja no passaran.
I aquí ens trobem, tapant-nos les ulleres amb correctors que fan més evidència de la seva presència, veient només allò que volem veure, sentint-nos desgraciats cada cop que les coses ens van malament, lluitant només quan hi ha moltes possibilitats de guanyar, rendint-nos en qualsevol dels casos... Incapaços de fer tres passes cap amunt per por a cremar-nos.
Tres passes àrdues que t’esquitxarien de pols del desert, d’aquella pols que roman sempre.