Ella i el riu - Mireia Blanch Borràs

Ella i el riu - Mireia Blanch Borràs

Una suau brisa que acaricia tèbiament el seu rostre i una mirada perduda cap a l’infinit que es prolonga fins a confondre’s amb l’horitzó. Respira agitadament, amb cansament, tractant de recuperar les forces després del seu curt però intens esprint. Ara comença a atalaiar-se de tot el que acaba de passar-li. Fa deu minuts era asseguda a la seva cadira de l’oficina, eclipsada sota una pila de papers, escrivint articles que l’endemà havien de ser publicats, amb una gran quantitat d’estrès, amb el temps empaitant-la a l’esquena; quan de sobte el director l’havia cridat al seu despatx. –El que em faltava!- havia pensat-No acabaré a temps!-.
I com un autòmat s’havia dirigit a la petita habitació del costat. No li agradava gens que el director la demanés al seu despatx, ja que això sempre era igual a problemes. Sempre abusava de les capacitats d’ella i dels seus companys de redacció manant-los més treball del que eren capaços de fer, és més, tots n’estaven segurs que allò el divertia.
Era un home baixet, gras, amb un bigoti tot estarrufat, amb unes bosses als ulls i unes galtes flonges que li arribaven gairebé fins als peus, quan parlava, a ella sempre li recordava al bulldog de la seva tieta. L’única diferència entre ell i el bulldog era que l’un tenia molt mal caràcter; era un home sorrut, que sempre estava amb cara de pomes agres, i l’altre era un animal dòcil i bondadós.
Finalment, però, girà el pom de la porta, i quan encara no havia posat un peu a l’interior de la cambra, la seva veu enrogallada va retrunyir.
-Una notícia d’última hora...- deia l’home amb sorna-...necessito un article amb tota la informació detallada dintre d’una hora. I la resta d’articles que tenies per demà, també. Vinga! A què esperes? A la feina!-.
I a partir d’aquí els seus records ja es comencen a dissipar i es tornen tèrbols. Es posa a fer memòria i recorda que en aquell moment l’havia envaït una ira terrible i un inmens sentiment d’impotència l’assaltava fins a oprimir-li el pit. Com un huracà havia sortit a pressa feta de l’oficina de la redacció i havia baixat les escales amb diligència; i amb un encec s’havia posat a córrer. Sense saber on anava. Sense ser-ne del tot concient.
Ara es pot arribar a fer una esquemàtica idea de tot el que li acaba de passar.
I ella ja no sap si somriure o plorar. No sap si alló es ficció o realitat, si és autèntic o només és un somni.
L’aigua del riu baixa amb fluidesa, sense parar, amb força i vitalitat, sense immutar-se, sempre poderosa i imponent, davant els seus ulls. Ella pensa que li agradaria ser com l’aigua. Lluire i forta. Capaç de tirar endavant sempre.
I sense adonar-se’n un somriure se li dibuixa a la cara. I no sap perquè riu, però tampoc sap perquè els seus peus l’han conduït fins a la vora d’aquell llit d’aigua, així que, tant li fa. Ara res té importància.
-És un somni. Estic somiant. En realitat estic estirada al llit de casa meva. No sóc aqui realment. Tot és fruit de la meva ment. N’estic segura. És un somni- es diu a ella mateixa -Tot i així... sembla tan real...
Definitivament, aquell paisatge l’encisa. Se sent atreta per una força molt extranya i sobrenatural. I comença a passejar i observa el paisatge que té al davant en tota la seva globalitat. S’hi sent tan integrada que ella gairebé forma part del conjunt d’aquella harmonía.
Camina durant hores i es perd enmig d’aquella naturalesa exòtica i viva.
Veu un petit camí, no té ni idea d’on mena, potser precisament per això decideix prendre’l per aclarir-ho. És estret, dèbil i sinuós. Camina i camina. Hores i hores. Sembla que el camí s’acaba. Es troba immersa en una zona extremadament humida. Tot és pla. Tot està en calma. Tansols un lleu xiuxiueig, una petita remor provinent dels ocells i animals que hi ha a la zona. El llit d’aigua avança plàcidament, amb tranquil•litat però sense pausa.
Tot es troba en equilibri . Un sentiment que no sentia des de ben petita l’envaeix, s’apodera del seu ser. Al seu interior només hi ha pau. Pau amb tot el seu entorn, però també pau amb la seva pròpia ànima. Ara res li preocupa, ni l’oficina, ni el director, ni el seu futur, res; tansols gaudir d’aquella imatge onírica que té davant els ulls. S’asseu a terra amb les cames creuades i tanca els ulls, inspira profundament, se sent alliberada de tota la presió que “l’altre món” li injecta. S’hi quedaria hores i hores. Observa més acuradament fins a l’horitzó. Alguna cosa li crida l’atenció. Potser un moviment extrany que trenca amb aquella musicalitat sonora i persistent que l’envolta. Ho ha vist, no sap de què es tracta, fins i tot podria ser que no hagués sigut res, però ella n’està completament convençuda. La instintiva curiositat humana l’envaeix. Decideix esbrinar de què es tracta. Avança per la riba del riu, buscant algun punt més estret per on poder creuar, no pensa en els perills, només té clar que vol travessar a l’altra banda de riu.
Casualment, arriba fins al que aparenta ser un pontet de fusta. Pareix molt antic, està molt gastat per la intempèrie i el pas dels anys, els fusts estàn menjats per la carcoma. Tot i així, ella valenta i decidida, comença a creuar. El perill no està per a res a la seva ment. Té un objectiu i el complirà. Just en el moment en que acaba de travessar el pontet s’ensorra i es desfà en pols, cau i és arrastrat per la corrent riu avall.
Ho ha aconseguit. En realitat ja no recorda perquè volia creuar el riu, la qüestió és, però, que ho ha assolit.
Comença a pensar que tot allò no és un somni, sinó que ho està vivint de debò. Fa molta calor, el sol, llueix al cel amb tot el seu esplendor. Està una mica cansada, així que busca jaure a l’ombra, ho fa sota la fulla d’una planta que és més gran que ella. No n’havia vist cap d’igual. Ara la llum del sol es filtra a través de les copes dels arbres. De sobte, un moviment ràpid. Ella instintivament s’aixeca, intentant guaitar alguna cosa. Un altre soroll. Un batre d’ales. Un tucà se li apareix al davant. Ella està impresionada. No n’és un, sinó uns quants. N’hi ha de diferents. El color taronja intens dels seus becs, el negre eben del seu cos, el groc canari del seu pit i la resta de tonalitats s’entremesclen amb la llum solar que es filtra en forma de raijos. Ella esguarda aquell espectacle de la naturalesa bocabadada. Mai hauria pogut imaginar que la naturalesa pogués arribar a mostrar-se en aquell estat d’extrema gràcia i encant. Mai havia vist res igual o semblant. Està completament absorta, fascinada per aquell espectacle.
I de cop, en un rampell, els ocells aixequen el vol, la llum s’esvaeix, tot el seu voltant es torna blanquinós i es difumina.
Obre els ulls. L’oficina. Una pila de papers.