Canviar una roda - Tomas Camacho Molina

Canviar una roda - Tomas Camacho Molina

A, exaequo, Michelin, Pirelli i Firestone

Alguns diran que la literatura és un art inútil, que el seu objectiu és la bellesa. Els que som lectors, lectors de qualsevol mena d’obra, no podrem calcular mai amb exactitud els grans beneficis, incloent els econòmics, que ens ha reportat la lectura. De vegades l’aprenentatge és poc, però no hem de defugir mai de la possibilitat d’aprofitar una ocasió per a aprendre.

Bé, superada aquesta presentació, passo a relatar els fets que han desencadenat este aprenentatge. Qui em conega sabrà que algunes de les circumstàncies són reals, però ni que hagués explicat amb tot detall el que va succeir este relat no deixarà de ser una autèntica ficció. Treballo a una oficina, sóc l’encarregat de l’arxiu. Entenen ara la motivació del primer paràgraf? Estava, després d’un dia esgotador de classificació de paperassa, al vestíbul de l’empresa, i em disposava a acudir, amb certa desgana (perquè estava força cansat) a l’arxiu, a fer la meua faena... Va entrar una companya i va dir que si la podíem ajudar amb una punxada que havia tingut al cotxe. Només estàvem al vestíbul una altra companya, molt concentrada amb l’ordenador, i jo. Em va semblar que em tocava acudir en el seu auxili. Les tres persones que estàvem en aquell moment al vestíbul érem d’administració, si hagués hagut algú de manteniment, algun tecnòleg, no hauria dubtat en cedir pel bé de la meua companya, una xica que sempre associo amb la Uma Thurma i amb la qual, malauradament, coincidixo poquíssimes vegades (a la vista també li agrada alegrar-se). Perquè els companys d’estos departaments més tècnics tenen les habilitats manuals més conreades i l’haurien servit millor.

Ens dirigim al lloc de l’incident. Aparquem, i el primer que hem de buscar és el punt del cotxe en el qual està el gat, després, el llibre d’instruccions. Tot està anant sobre rodes (mai millor dit!), tres cargols de la roda estaven descargolats, les meues mans amb una negror com feia anys que no tenien. I un enigmàtic cargol, el significat del qual no sabia interpretar adequadament, d’una forma diferent a la dels altres i nova per a mi, però que, en tot cas, amb les eines disponibles no podia traure. De manera que vam decidir anar a buscar un mecànic. Vaig al primer, al que està més a prop del lloc del incident. Quan li explico el cas em diu que sense la clau adequada no podrem traure la roda, ja que es tracta d’un sistema antirobatori de rodes. Heus ací l’aprenentatge que em servia aquell dia: existeix este intel•ligentíssim sistema antirobatori de rodes. Entenen la meua admiració pels companys de manteniment i els tecnòlegs? Vaig al segon lloc, el nostre mecànic de guàrdia, un parent d’ànim alegre i disposat a treballar sempre que calga, no estava a casa. Temps després vaig saber que estava fent l’entrega d’un cotxe que havia reparat.

Enfilo un carrer que fa pujada, i que acaba a la gasolinera, ja buscant el Remei i Ulldecona. Veig a un mecànic atrafegat, massa gent fent coa, decidixo anar un poquet més amunt, un que queda a l’esquerra (i que, de fet, si hagués estat més a prop hauria estat el primer al qual hauria anat). El xic, que havia treballat a l’empresa es disposa a ajudar-nos, busca les eines especials, el set de claus antirobatori i anem cap al cotxe de la companya. Jo sentia l’alegria de saber que, finalment, el problema tindria solució i que, la seua agilitat disminuiria la meua fatiga.
Baixem, i mentre intentem fer els retocs al caragol, ella truca al concessionari. Este li diu que la clau especial està a la guantera. L’apliquem, vaja, l’aplica el xic jove, arrepleguem tot el que estava escampat i, a córrer...

La companya ens va donar les gràcies i nosaltres vam marxar contents d’haver estat útils, d’haver-la servit, d’haver passat una estoneta al costat de la seua gràcia i virtut.

Vaig portar el jove mecànic al seu taller, vaig reiterar les gràcies, vaig tornar a l’empresa a arreplegar les coses que vaig deixar escampades (sempre deixo coses escampades, tot i que sóc arxiver s’ha de dixar faena per demà) i cap a casa falta gent.

A l’endemà ella va portar un llibre en agraïment, d’un autor japonès, amb la dedicatòria: “Prometo aprendre a canviar rodes”. El llibre és, sense dubte, una compensació excessiva als meus serveis.

He contat esta història per si li pot ser útil a algú i per recordar-me el secret goig d’estar al seu costat sota la llum especial d’un crepuscle de març, considerant que, tot i els incidents i les desgràcies, la vida se’ns insinua en un toc de llum sobre una pell o una veu i un riure que ens resulten agradables, per què no dir-ho: uns pits de nata tèbia –que va escriure el poeta–. D’un goig que gairebé arribem a tocar, però que no toquem.