Premi Llibresbrencs.org

VII Premi Llibresebrencs.org de relats curts a Internet per a jóvens ebrencs 2011

2011-02-28T10:17:00.004+01:00

Objectiu
Incentivar els jóvens vinculats a les comarques ebrenques (Ribera d’Ebre, Terra Alta, Baix Ebre, Montsià, Priorat, Baix Cinca, Matarranya, Ports i Maestrat) a escriure relats curts sobre temes que trobin interessants i editar-los en un mitjà d'accés obert, de gran difusió i molt utilitzat avui en dia com és Internet.

Àmbit
Jóvens de les comarques de Ribera d’Ebre, Terra Alta, Baix Ebre, Montsià, Priorat, Baix Cinca, Matarranya, Ports i Maestrat.
Característiques
El tema dels relats és lliure, han de ser escrits en català i amb una extensió màxima de 2 pàgines DIN A4, amb format Times 12.

Presentació
– Cal enviar els relats per correu electrònic a l'adreça puntjove@riberaebre.org.
– En el cos del missatge s’ha de fer constar clarament:
o Nom de l’autor, data de naixement i edat, adreça postal, població i comarca, telèfon, mòbil, adreça electrònica de contacte i NIF.
– El relat haurà de tindre un format digital PDF, DOC, RTF o SXW.
– En el document adjunt només hi ha d’aparèixer el títol del relat i en cap lloc el nom de l’autor/a. Si no s’envien totes les dades que es demanen no s’acceptarà el relat.
– Només s'admet un relat per participant.
– L'organització enviarà un missatge electrònic al participant per confirmar la correcta recepció del relat. Si no es rep la confirmació, cal entendre que el relat no s’ha rebut correctament i no entra a concurs.
Totes les dades enviades seran guardade s en una base de dades de la Fira del Llibre Ebrenc i se seguiran les normes marcades per la Llei orgànica de protecció de dades.
Els originals els rebrà el secretari del premi, que no formarà part del jurat i que garantirà l'anonimat dels autors.

Premis
Categoria A (fins a 15 anys): 150 euros

Categoria B (de 16 a 20 anys): 200 euros

Categoria C (de 21 a 25 anys): 250 euros

Categoria D (a partir de 26 anys): 300 euros

Obsequi especial per als 10 primers de la categoria A, B i C i per als 5 primers de la categoria D. Tots els participants rebran un detall d’agraïment per haver participat.

Els participants que no puguin assistir al lliurament dels premis hauran de nomenar un representant, i aquest haurà d’acreditar la seua representació amb una fotocòpia del DNI del participant. Els acreditats només poden assumir la representació d’un únic participant. En cas de no presentar-se l’autor o una persona que el representi al lliurament de premis perdrà el dret al premi o l’obsequi.

Condicions generals
1. Els treballs han de ser inèdits, no poden estar publicats ni en paper ni en cap format digital, i els autors en garanteixen l'originalitat; tampoc no poden estar en procés d'edició ni poden haver estat mai premiats en altres concursos. En el cas de detectar que el relat ja ha estat publicat en qualsevol format no entrarà a concurs.
2. L'organització del premi es reserva el dret de publicar totes les obres presentades en els formats que trobi convenients. Un cop hagi passat un any des del lliurament del treball, els autors podran reclamar-ne els drets, però sempre hauran de fer constar que han rebut el suport de la Fira del Llibre Ebrenc.
3. Les decisions del jurat seran inapel·lables, i aquest decidirà segons el seu criteri qualsevol circumstància no prevista en aquestes bases. Els membres del jurat es reserven el dret de considerar desert el premi en el cas que els treballs presentats no arribin a un nivell mín im de qualitat.
4. El fet de presentar-se al concurs suposa l'acceptació íntegra d'aquestes bases i dels drets i obligacions que se'n deriven.

Termini
Les obres hauran d'arribar abans de les 23.59 h del dia 23 d'abril de 2011.

Veredicte i lliurament de premis
El veredicte només es donarà a conèixer durant la VIII Fira del Llibre Ebrenc, el diumenge 5 de juny de 2011, a la plaça de la Cultura (davant de La Llanterna Teatre Municipal) de Móra d'Ebre, on es farà el lliurament de premis.

+ Informació
Al lloc web www.llibresebrencs.org o per correu electrònic a puntjove@riberaebre.org

Organitza

Fira del Llibre Ebrenc (Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, Ajuntament de Móra d’Ebre i Institut Ramon Muntaner)

Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre

Coordinació Territorial de Joventut de les Terres de l’Ebre

Gerros trencats- Eva Boix Vilaplana

2010-07-19T13:11:00.002+02:00

En el seu cap, ella deia que l'amor era com un gerro. I així, li va regalar el seu gerro amb tot el que aixo comportava. Hi havia el risc de que es trenqués, de que el perdés, de que l'oblidés. Després de 10 anys, el gerro, esmicolat en mil trossos, la noia del primer segona encara el continuava enganxant amb aquella esperanya de que el temps esborrés les ferides, pero des del meu pis, el segon segona, sentia que hi havia dies en que desitjava tirar el gerro al fons del mar i que alla, amb la quietud de les aigües, tot tornés a una certa normalitat.

No sé perque, quina estranya connexió hi havia entre els nostres dos pisos, pero per algun motiu, podia sentir tot el que ella sentia.

Ella no sabia que aixo passava. Els dies que ens trobavem per l'escala, ens saludavem tímidament. Ella em mirava com demanant disculpes, pels crits i pel silenci dels riures. I jo la mirava intentant que no descobrís el meu estrany secret. Jo em moria per abrayar-la, per dir-li que em tenia alla dalt, que jo la protegiria, que jo mai li faria mal. Així, anaven passant els dies, i cada vegada més, notava com s'apagava. No sabia que fer. Parlar-li? Després de tant de temps? Que i com li havia de dir? Ei, hola vols anar a fer un cafe? O anem a fer un cafe....

En realitat, a mi, m'agradava estar sol. Passava els dies anant i tornant de la feina, de tant en tant alguna cervesa amb els companys, pero gaudia de l'estar sol a casa, sense masses companyies que em trenquessin aquella rutina segura i silenciosa. M'entretenia deixant que allo passés. Quan arribava el sentiment d'alegria, era espectacular, quan li tocava a la tristor, les llagrimes tardaven poc en sortir, tot i així, pero, tot canviava quan la veia a ella, el meu cap comenyava a imaginar mil moments no viscuts amb ella. Semblava tant docil pero alhora tant apassionada, o potser era jo, el que deixava que m'envaís tota aquella invenció. En realitat, també em feia por desmuntar-me aquella vida imaginada que vivia amb ella, per si no era veritat, per si els somnis es convertien en una vida igual o pitjor com totes les que jo coneixia.

Dia rera dia, mirades furtives es perdien pel forat de l'escala. Pero tot va canviar un dia. No la sentia. Vaig intentar veure si havia sortit de viatge, pero no. Era a casa, hi havia roba estesa, sentia sorolls, pero perque no sentia dintre el meu pit tot el que no podia deixar de sentir?, el que feia mesos que sentia, moments d'alegria, de tristor, de resignació, tot allo que fa temps vaig entendre que no provenia de mi, sinó d'ella.

No entenia perque ja no ho sentia, era com un buit, un buit que no podia omplir sinó eren amb els seus sentiments? Vaig comenyar a intentar esbrinar que passava?, ella ho havia descobert? Ella havia deixat de sentir? Jo havia perdut aquella connexió? Que passava?

Aquella tarda ens vam creuar per l'escala i em va mirar fixament, sense dir res. Jo no sabia que fer, li parlava? De sobte va venir cap a mi, em va agafar de la ma. Jo creia que el cor em sortiria del pit. Em va portar fora de l'escala, sense dir res, li vaig apretar la ma dolyament, per a que ella notés, que jo em deixava portar. Recordo aquell moment com el més apassionant que mai havia viscut....no sé si feia calor o fred, si hi havien cotxes, si vam creuar carrers, només recordo la suavitat de la seva ma. No volia que em deixés anar. Pensava que si ho feia, em moriria. Després, mentre el cor em permetia deixar-me portar per aquelles sensacions, va apareixer el cap, aquest terrible enemic que tantes vegades no m'havia deixat viure tranquil. Vaig parar-me, ella em va mirar i jo, la vaig abrayar, no volia permetre un cop més que aquell enemic interior m'arruYnés un altre cop la vida. Li vaig donar un petó, quedaria malament si digués que va ser el millor de la meva vida, perque no volia que fos l'últim, així que, diré que va ser el primer de la resta de la meva vida.

En aquell moment, vaig entendre perque l'havia deixat de sentir, perque ella, havia decidit que volia ficar flors en aquell gerro, encara que estes esmicolat en mil trossos, el volia omplir, perque per molt que bonic que fos el gerro, sabia que l'havia d'omplir i no solament entregar-lo a algú altre. I per algun estrany motiu que ni ella ni jo sabem, ella va sentir una nit el que jo sentia per ella. I per alguna estranya raó, aquella mateixa nit el seu home la va abandonar. En tenia una altra, així de facil va sorgir tot. Així de facil és la magia d'un gerro trencat.

Així de facil hauria d'haver estat, si jo, imbecil de mi, aquella nit de fa un any, no hagués begut tant i no m'hagués matat en aquell corba.

tutua tutua tutuauauau- Núria Borja i Marco

2010-07-16T13:50:00.002+02:00

Vaig treure’m les sabates. No podia més! Els peus em feien més mal si caminava
amb les sabates posades que no pas descalça pel camí empedrat. Ja ho tenen
això les bodes: mal de peus, avui, i ressaca, l’endemà. L’hotel no era lluny del
lloc on s’havia celebrat la boda però el camí, tot i fer drecera, semblava no haver de tenir cap final. Al cap d’una estona, eterns minuts quan sembla que no hagis d’arribar mai, vaig arribar a l’hotel. Vaig pujar les escales el més ràpid que vaig poder, tenia ganes d’arribar a l’habitació i no, no vaig agafar l’ascensor perquè mai m’han agradat els espais petits i tancats. Vaig obrir la porta, vaig tirar les sabates al primer racó que em va venir i sense ni tan sols canviar-me, em vaig deixar anar sobre el llit.

No feia ni dos hores que m’havia estirat – o tirat – sobre el llit, quan em va despertar una trucada poc oportuna per al meu descans. Era el comissari, calia que m’afanyés a arribar – el més aviat possible – a Móra d’Ebre: a la riba del riu, un pescador hi havia trobat allò que semblava ser, ja força descompost, un cadàver. “Cal discreció!”, m’havia dit el meu cap. Eren les festes majors de la capital de la Ribera d’Ebre i l’alcalde no volia que hi hagués cap escàndol, sobretot tenint en compte que s’aproximaven les eleccions municipals.

Sense ni tan sols treure’m el vestit tipus paraula d’honor i tul que havia lluït la nit anterior i que aquelles poques hores de son m’havia servit de pijama improvisat – no perquè no en portés cap a la maleta, sinó per les poques ganes de treure’m el vestit i haver-me’l de posar – vaig calçar-me les vambes de color vermell que solien
acompanyar-me en totes les meves missions. No em vull ni imaginar la pinta que deuria
fer amb aquell vestit i les meves vambes però és que tenia la convicció que aquell calçat vell i descolorit em portava bona sort a l’hora d’intentar resoldre – i aconseguir-ho, val sigui dit – els meus casos. Sempre les havia portades amb mi i sempre havia assolit els meus objectius. Només un dia no me les vaig posar i, el cas que em va tocar desenllaçar aquella jornada – el d’un gos aparegut penjat en un arbre a l’ermita de Sant Gregori, a Falset – no vaig poder concloure d’esbrinar-lo. Des de llavors, les meves vambes sempre m’han acompanyat. El cas és que vaig pujar al meu Seta Panda de color blau clar de l’any 85 – heretat d’un oncle que, per l’edat, ja no podia conduir – i vaig dirigirme a tot gas (el gas que pot permetre donar un cotxe de més de 25 anys) cap a Móra d’Ebre.

Vaig arribar a Móra, on m’esperava el comissari: “Lo Romanones”, que així li dèiem al
nostre jefe perquè tenia una mula – sí, una mula al segle XXI – a la que li va posar per nom Romanona i, tant parlava de la mula, que se li va quedar el nom de la mula a ell.

Doncs això, “lo Romanones” va portar-me a l’indret on havien trobat el mort i clar, me’l va ensenyar. Jo no sé si va ser per la calor que pot arribar a fer a Móra durant el mes d’agost, que es pot comparar a una cosa semblant a com posar-te dins una olla bullent i coure’t com un fesol, o si va ser pel fet que no havia menjar res – i havia begut molt la nit anterior – o per la fortor d’aquell pobre home descompost... la qüestió és que vaig caure plomada a terra com un drap. Quan vaig reaccionar, “lo Romanones” m’estava fent vent amb aquell mocador brut, vell i arrugat que sempre portava a la butxaca, amb el qual sempre s’eixugava la suor i que, pel gran i antic que era, semblava les estovalles de ca la padrina. Crec que el fet que m’aixequés de cop no va ser pas pel vent que m’estava fent sinó per la funció de reactiu que va tindre només el fet de veure que m’estava ventant amb aquell llençol de mocs i suor barrejats.

Després de prendre’m un cafè ben carregat i menjar-me un parell de magdalenes que
van donar una mica de consistència als líquids gàstrics que es barrejaven en el meu
estómac, vaig decidir anar a interrogar al pescador que havia descobert el cadàver i que encara es trobava prop de l’escenari de la troballa. L’home, una mica atabalat però amb l’emoció d’haver fet un gran descobriment i amb la certesa que l’endemà – si el senyor alcalde permetia que es fessin córrer els fets, cosa relativament poc probable – seria el nou heroi comarcal, va contar-me com havia succeït tot plegat:

- Collons, collons! jo he tirat la canya i s’ha enganxat a no sé on i em pensava que era un siluro, perquè costava de treure, i jo vinga a estirar i estirar i mira tu, quins collons!, en comptes d’un peix m’ha sortit un home mort! M’hi puc fer una foto? Amb el mort, vull dir. És per ensenyar-li a la dona, que sinó no s’ho creurà que me l’he trobat jo!

Vist l’èxit de la interrogació i imaginant no treure’n gaire més de profit, vaig tornar al lloc on encara jeia el mort. Tothom ja hi havia fet la seva feina, allà: agafar proves, fer fotos, revisar l’indret, especular sobre la identitat de la víctima, imaginar com hauria pogut morir... per tant, poca cosa em quedava fer a mi. Vaig mirar-me aquell manyoc desfigurat de carn podrida que havia estat un ésser humà i me’n vaig anar a dinar a cal Secundino: carretera de l’Hospitalet de l’Infant, quilòmetre 33, terme municipal de Móra la Nova. Entre l’amanida i els canelons – per festa major, encara que no sigui la del teu poble, és imprescindible menjar canelons – un parell de iaies van disposar-se a dinar a la taula del costat. Com que jo estava sola i les iaies tendeixen a cridar quan parlen, vaig poder enterar-me de la totalitat de la conversa que van dur a terme durant l’àpat. A tall de resum: el fill de la Paqui, la que fa la neteja a cal Penjat, no ha aparegut per casa des de fa més de deu dies. Diuen les iaies que diuen – visca l’embolic! – que és un noi conflictiu, que ni estudia ni treballa ni fa res de res, només es dedica a dormir de
dia i a anar a ves a saber a on, amb ves a saber qui, i a ves tu què fer de nit i que això és cada dia així, sigui quin sigui el dia de la setmana. També diuen que diuen que si fa uns dies van veure com es barallava amb son germà, que no és son germà sinó només de mare, que no se sap qui és el progenitor però que tot el poble suposa que és el senyor de la casa on sa mare fa la neteja.

- Acabo de dinar i decideixo anar a esbrinar què ha passat amb aquest noi. Faig cap a casa el noi, m’identifico i li pregunto a la seva mare si sabia què era allò que el seu fill feia cada nit al sortir de casa:

I tant que ho sé! Treballa de vigilant nocturn a la central nuclear d’Ascó. Pobret, acaba tan cansat que durant el dia només fa que dormir! Ai... fillet meu! On
t’hauràs posat?

“A la panxa del bou!”, li vaig estar a punt de respondre. Però, tenint en compte les
circumstàncies, no era moment de fer la conyeta fàcil a aquella pobra dona que feia més de deu dies que no sabia res del seu fill. Així doncs: primer misteri resolt, sempre i quan la mare hagués dit la veritat... que confio en què sí. Segona parada a cal Penjat, vivenda del suposat pare del desaparegut. Vaig preguntar pel fill – el pressumpre germanastre – i van dir-me que estava fent la migdiada. Aquí se’m van presentar tres opcions entre les quals escollir: esperar que es despertés, demanar que el despertessin o anar-lo a despertar jo mateixa. Vaig optar per a aquesta última. Vaig demanar un got d’aigua, vaig entrar sense fer soroll a l’habitació del noi i li vaig tirar el líquid per sobre al mateix temps que cridava: “Punys endintre! Dits enfora! Peus de pingüí! Genolls junts! Cul enfora! Cap amunt! Llengua enfora!” i llavors vaig començar a cantar “tutua tutua tutuauauau tutua tutua tutuauauau”. Al mateix temps que jo cridava i cantava això, el noi es va aixecar del llit i va començar a posar-se en les posicions que jo li anava dient i passejant-se per l’habitació. Tot un espectacle! I, sorprenentment, va començar a dir: jo
només volia l’herència tota per mi, jo no volia matar-lo, jo només pretenia espantar-lo, jo no volia, jo no volia, jo no volia ...

Tu rai- Filo Pujol

2010-07-16T13:48:00.001+02:00

Ai si sabés expressar-me! Si sabés expressar-me, us explicaria la vida de la Maria. La Maria és una dona ni jove ni vella, d´una edat indefinida. La Maria és mestressa de casa, d´aquestes que saben fer de tot pero que no destaquen en res.

Els que la coneixen li diuen ¨Tu rai, que no treballes¨, i la Maria no hi està d´acord. Pensa que sí, que i tant que treballa! Si més no, cuida de la casa, ha fet grans els seus fills, ha tingut cura dels seus pares i sogres...Però per la societat això no és treballar,i encara que a la Maria no li agrada el que li diuen, no s´atreveix a dir: ¨I tant que treballo, però no cobro, doncs la Maria és mediocre com la seva vida i li fa cosa que li diguin que és mal educada i vés a saber que diran i que pensaran si contesta.

Ai si sabes expressar-me!Us diria que la Maria passarà per la vida sense pena ni glòria, fins el dia que la Maria sigui capaç de dir:¨ I a vosaltres què us importa la meva vida¨ faci un salt endavant, deixi de costat els seus prejudicis i és dediqui a viatjar i coneixer noves cultures, que és el que sempre ha somniat de fer.

Però la Maria, en el fons del seu cor, sap que això no passarà mai, perquè la Maria és Mediocre i, com tots els mediocres, ¨a tu rai¨.

Tarantino- Judit Ortiz Cardona

2010-07-16T13:47:00.000+02:00

Camino amb pas ràpid per aquesta ciutat de comarca transformada. Sóc fora de lloc. Negra de cap a peus. Plou. Els ulls amagats rere les ulleres de sol. Fosques, negres com la jaqueta de pell. Llarguíssima.

La bossa plena de llibres. No pesa. No és una comanda. És un favor. Floto. Cada cop més àgil. La jaqueta oneja. He crescut i veig els altres molt més baixets. No sóc d’aquí. Surto d’una pel•lícula del Tarantino. Reservoir dogs. Sóc l’home invisible i puc llegir el pensament d’aquesta dona apressada. D’aquest nen amb la bicicleta.

On són els gratacels? Outsider. El món a càmera lenta i els meus peus deixen un rastre ràpid. No sóc d’aquí. Sóc de Nova York. La bossa no pesa. Miro la nansa. És una maleta. I a dins hi ha una bomba. Sóc un home. Ahir era una dona. Sé on he d’anar. A la cantonada. Un ràpid intercanvi de gestos. Un sobre. I la maleta. El detonador bloquejat. Sóc un correu. I ara la bossa és la maleta. La veig i pesa més. Negra també. Com el jersei, els pantalons i el cabell. Un assassí a sou que acaba ràpid la feina, neta i polida, sense rastre com sempre. Sóc una ombra entre la gent, negra de cap a peus. I sento les veus de lluny, s’apropen, fins al costat de l’orella. Em parlen des de darrere, cada cop més fort. Apresso el ritme de les cames. Atrapada en aquests carrers. Ja el veig. M’espera i aquest cop no és el de sempre. És un xavalet. M’indigno. Sense experiència. Les mans, el sobre i la maleta es mouen ràpid. Em trec les ulleres.

Tot està bé? Obro molt els ulls i el perforo. Norma número u: no paraules. I ara obre la maleta enmig del carrer. Desgraciat. És per saber si el detonador està bloquejat. Desconfiança. Deso el sobre a la butxaca. No és el meu problema. Les veus canten al meu darrere. Giro el cos en sec i faig el primer pas per allunyar-me. Sento el primer clec. Perill. Tota la sang de cop al cap. Desgraciat. Hauries de ser a cent metres d’aquí. Tu, xavalet desconfiat. I jo, l’ombra negra, també.

Els titulars de demà, enormes, diran que un atempat ha deixat dessolada aquesta capital de comarca. Desgraciat. No remenis més. Apresso el pas. Un, dos, tres, quatre,... Baaam! Les ulleres centrifuguen l’aire, la jaqueta de pell és un cohet, els cabells esquitxats de sang. Desgraciat. Una centèssima de segon i la vida és negra. La mort.

Atrapada en aquesta pel•lícula.

Qualsevol dia pot sortir el sol- Montserrat Beltran Varea

2010-07-16T13:45:00.001+02:00

Plou. Des del llit estant, sento el compàs continu de les gotes en topar amb la claraboia.

Sona el campanar del poble. Un sol toc. Marca un quart d’una hora indeterminada. Per
la llum que penetra a través de les golfes, diria que és mig matí, però els núvols de plujaem desorienten.

Decideixo romandre dins el llit. Anit vaig gitar-me tard. Ara que no he de matinar,
aprofito per ser l’animal nocturn que les obligacions ocultaven. M’agrada fer zàping i descobrir les propostes dels diferents canals de televisió: des d’un erotisme discret fins als programes per a una elit cultural que se suposa minoritària, sense oblidar els concursos i anuncis que bolquen tots els seus esforços a augmentar la factura telefònica de l’ingenu que hi cau. Quan acabo el meu recorregut visual per la selva televisiva, a vegades aturant-me en algun canal que no desvetllaré, apago l’aparell i em disposo a gaudir del bé més enyorat a la gran ciutat, el silenci. Si l’estat d’ànim ho aconsella, l’acompanyo de reflexions sobre el present o nostàlgies del passat. Darrerament, no m’ho puc permetre i, llavors, la millor opció és una bona lectura que em transporte ben lluny de la realitat.

Al matí, sols obrir els ulls, no puc impedir que el cervell es desvetlle molt més
ràpid que la resta de mi. I sense poder controlar-lo dóna més i més voltes als meus
turments. Podria aixecar-me i mantenir-me ocupada per oblidar-me’n, però no m’hi veig
amb cor. No tinc res a fer. Opto per enganyar la ment i intentar pensar en coses més
planeres. Començo per la meva habitació. Tot i la tènue foscor, me la sé de memòria. És plena de records d’infantesa i adolescència, la fotografia de la primera comunió, el pòster d’un amor platònic... Però des que em vaig traslladar, vaig voler integrar-hi algunes decoracions de l’estudi que compartia a Barcelona amb algú que intento oblidar. Objectes de disseny barat d’Ikea, reproduccions de Van Gogh... Tot plegat, confereix un toc eclèctic a l’espai.

L’esguard a l’habitació, però, resulta un recurs temporal i de seguida torno a les
meues cabòries. Tornen a sonar les campanes: ton, ton, ton, ton. En punt. Compto. Són
les onze. Començo a tenir gana. Des d’anit, sols he menjat un trist iogurt desnatat.
Mentre m’estic convencent per baixar a esmorzar, amb la motivació de tornar a encabirme al llit, sona el mòbil. És una empresa de Barcelona. Em convoquen a una entrevista en grup. És urgent i hauria d’anar-hi aquesta mateix tarda. Accepto, tot i que no sé com hi arribaré.

Surt el sol. Els núvols que espesseïen el cel han anat cedint el pas a uns rajos
tímids, però amb la força suficient per omplir-me de vitalitat. Supero el pànic a
enfrontar-me sola a la velocitat de l’autopista i el caos del trànsit barceloní. Però l’única manera d’arribar a temps a la cita és amb el cotxe. Per sort, la seu de l’empresa inclou places de pàrquing per a visitants. Aparco i entro neguitosa. Mai m’han agradat les entrevistes en grup; em recorden massa als càstings televisius. Saludo, però ningú contesta. De nou, la competitivitat d’altres entrevistes, que mai he entès per què tan sovint passa per sobre l’educació i la companyonia. Ens fan seure en rotllana i ens plantegen diversos supòsits perquè debatem entorn les nostres hipotètiques reaccions.

Tot i que semble paradoxal, no suporto parlar en públic i encara menys davant gent
desconeguda. Si vull la feina, però, he de superar-ho, almenys durant un instant.
Aconsegueixo fer sentir la meua veu. Per les expressions dels responsables, crec que els he convençut.

En surto satisfeta. Em regalo una passejada pels racons preferits de Ciutat Vella.
Entro al món aïllat de Sant Felip Neri. L’ambient pareix retre homenatge a les històries cruentes que revelen les seues parets atapeïdes d’impactes de bala. Aquí el temps s’atura. Des que em van descobrir la plaça, sempre m’ha fascinat el contrast entre el seu interior de silenci i quietud i l’espai que l’envolta, ple de turistes i músics, que mai entenc perquè encara ningú ha descobert i els ha donat una empenta cap a l’èxit.

Pujo al cotxe per emprendre el camí de tornada a un món dispar. Deixo el mòbil a
mà. Si sóc l’escollida, em trucaran en menys d’una hora. Engego el motor. Sona Els
temps estan canviant de Dylan, versionada per Gerard Quintana. De cop, les notes d’un
acord. És el to que avisa d’un sms rebut. Falta poc per a la següent àrea de servei.
Intento calmar el neguit concentrant-me en la carretera. Paro.

És negra nit. Ningú m’espera. Tothom dorm ja. Des del llit estant, sento el compàs
continu de les gotes en topar amb la claraboia. Plou i llampega.

Puppy i Pasqualino- Tomàs Camacho Molina

2010-07-16T13:44:00.001+02:00

Hi ha animals que tenen una mirada tan humana que fa que ens sorprenguem després del seu silenci o els seus lladrucs. Humana, però amb un deix de tristesa, amb un polsim d’humiliació que la desvirtua. Un d’estos gossos de mirada humana es deia Pasqualino i l’altre era la Puppy.

Puppy va ser una estranya herència, un animal adoptat que, de menut, només feia que llepar, llepar d’una manera que arribava a ser molesta (acostumats a la contenció som incapaços d’encaixar l’escomesa d’un afecte tan desmesurat).

Puppy tenia altres virtuts: era capaç d’imitar el so de les ambulàncies. Ho vam saber per unes veïnes que l’havien escoltada en més d’una ocasió. Quan la gossa sentia l’ambulància, ella reproduïa aquell so. Nosaltres vam rebre la notícia amb una incredulitat molt gran, però un dia vam sentir amb un gran calfred, aquella imitació. Hauríem pogut especular amb aquella facultat i portar-la a la tele i traure una rendibilitat d’aquell fenomen estrany, però vam conformar-nos amb presumir d’aquell fet al nostre entorn més immediat. Com qui té un rellotge preuat i no l’empenyora, com qui té una col•lecció de monedes i segells però es resisteix a l’impuls de la seua venda, amb la qual cosa adquirix més valor.

Jo estava una mica fastiguejat de les faenes que em corresponien, que eren gairebé totes: passejar-la, netejar el seu terrat, recollir les tifes que anava amollant pel carrer, portar-la al veterinari en els casos més difícils, etc... Mai em vaig considerar el seu amo, mai m’he considerat, ni em consideraré, l’amo de cap animal.

Passava de tant en tant algun esdeveniment curiós. Hi havia dos o tres persones del barri a les quals tenia autèntica tírria i se’ls llançava als peus. Havies de tirar de la corda per evitar algun conflicte major. La veritat és que resulta molest ser abornat per un gos, i encara més, ser mossegat. Uns familiars meus tenien un gos que si li tocava el cap algú que no fos de la família rebia una queixalada súbita. També si tocaves la mare es llançava contra tu. Estos incidents es van sovintejar tant que es va haver, amb pesar, de prendre una decisió. He participat en una ocasió de l’episodi del traspàs d’un gos que havia arribat a ser molest i us puc jurar que, en el moment del traspàs vaig notar una infinita solidaritat amb aquella víctima i em vaig prometre a mi mateix no prendre cap decisió executiva sobre cap animal que no fos jo mateix, un cop passats els cinquanta anys.

En canvi, Puppy resistia bé. Tot i que hi havia estos episodis molests la situació no era ni angoixant ni insuperable, no estava acabant embogint, tot i que ja tenia una edat en la que els gossos comencen a tindre problemes de senilitat. Els gossos en esta situació despertant una sensibilitat especial per part meua, però sóc incapaç d’acostar-m’hi.

Un fet curiós és que a l’època de zel la sovintejaven dos gossos, els dos animalets eren molt semblants: combinació de blanc i negre, orelles en punta, d’una mida més aviat menuda, com la pròpia Puppy. En algun moment el gos se’m quedava mirant i us puc ben assegurar que semblava que articulés un cosa semblant a la murmuració. Poc temps després vaig llegir al diari més d’una notícia relacionada amb les habilitats lingüístiques dels gossos, el seu coneixement de al voltant d’unes cent paraules i la seu capacitat d’articular-ne alguna. Mai he pensat que l’home estiga molt per damunt de l’animal en alguns aspectes. Tinc la sensació que els gossos, que alguns gossos, no tenen una vida molt complicada, a diferència dels humans, sembla que cada any que passa les dificultats siguen majors, els canvis als quals vivim sotmesos són tan grans que necessàriament se n’ha de parlar. El cas és que mai vaig permetre que aquells festejadors de la Puppy aconseguisquessen el seu objectiu, i Puppy va viure sense copular. Se li posaven, de tant en tant, combinats hormonals per a alleugerir la circumstància. Tot i així va acabar patint una malaltia, la piòmetra, que és una infecció a l’úter com a conseqüència de no haver estat mai amb un gos.

La vaig portar al veterinari, va passar allí una nit. Se li va posar sèrum i altres medicines, però no va poder ser salvada, va morir a cal veterinari, els xiquets van plorar de valent. La nit aquella hi havia una pluja molt lleugera, al cotxe portava posat un cassette de Los Goliardos. Sonava: “Ay, Chana, Chana, como te gustan las avellanas./ Pa’ ti las pochas, pa mi las sanas.” La vaig enterrar a prop d’un mangraner i un presseguer. No puc evitar el mirar en terra, esperant que un dia emergisca per a llepar-me com solia.

És curiós, es tractava per a mi d’una obligació, i dura, però he acabat enyorant-la, al final devia ser ella la que em traia a passejar, les fresques nits d’estiu al passeig del port, a conversar de mil i una coses, gairebé sempre les mateixes, amb els avis savis, emigrants, mariners, eren converses a les quals li agradava assistir a ma filla menuda, li deiem la tertúlia, i tertúlia era. L’estiu ens permetia parlar, tranquil•lament, fins tard, sense pressa. La mar pròxima, la lluna present, i el far de Peníscola encenent, intermitent, la seua guia, i les llums de les faldes, i del camí de Vinaròs per la costa.

Pel que fa a Pasqualino era un gos eventual, un gos de visita, un gos que portaven uns amics, un gos andalús, un gos que vaig veure molt poques vegades, però que us asseguro que tenia una mirada tan humana que em produïa esgarrifances, vaig arribar a sospitar que contenia en el seu interior un contorsionista, evadit de la dura realitat dels animals humans, refugiat en el paradís de les contemplacions d’uns amos benignes, aparentant, interessadament, ser un animal animal.

Haurien fet una magnífica parella Puppy i Pasqualino, haurien tingut uns cadellets fantàstics que, com els dàlmates, ens haurien fet pensar en la granja de gossos a la vora del mar, que deia la cançó. De vegades he contemplat, amb una àcida mescla de satisfacció i tristesa, la còpula dels gossos al carrer. Ara, he de lamentar-me d’haver estat un repressor dels instints animals, però ja ho sabeu: als animals humans ens agrada escapolir-nos de les obligacions, sobretot, si no són rendibles.

Princesa, no era la teva lluita... o sí?- Noemí Tauroni Espelta

2010-07-16T13:42:00.000+02:00

Tiamat, un planeta desconegut per a la nostra memòria, orbitava fa milers d’anys, entre Júpiter i Mart. Però la seva òrbita estava predestinada a creuar-se amb la d’un astre col.losal que s’oposava a l’ordre conegut dins del nostre Sistema, Nibiru. Un astre prepotent que tan podia sobreviure a les proximitats del nostre Sol, com ho podia fer a la foscor de l’espai exterior tan desconegut per nosaltres.
Dos grans Titans destinats a trobar-se. Un gran espectacle d’atraccions. Una guerra on els oponents no sabien que acabarien lluitant.

La gran Tiamat pegava voltes innocentment amb els seus companys, sense imaginar-se que pugués arribar mai a viure una relació tan íntima amb aquest extranger que havia estat engendrat a l’obscuritat més remota que ens envolta. Una negror que molts no volem mirar per por de perdre’ns dins la seva inmesitat.

Aquests dos grans éssers van coincidir en les seves rutes, i per física es van atraure. Però la gran massa del desconegut pesava més, i la balança es va decantar. Els milers d’anys donant voltes pels racons més inhòspits l’havien fet créixer. Tants planetes arrassats pel seu poder d’atracció, tantes despulles planetàries absorbides pel seu carisma.

Tiamat no va tenir temps de veure la foscor que envoltava a n’aquest poderós gegant. Tan sols va sentir la seva atracció i tan sols va veure la cara que li mostrava, sense adonar-se’n que no venia sol. Fidels seguidors engendrats en el passat l’acompanyaven, i van romandre a les fosques fins que va ser massa tard per a qualsevol retirada victoriosa.

Atreta per la força del nouvingut, Tiamat va començar a canviar el seu trajecte per primer cop en la seva existència. Un viatge que sempre havia compartit harmònicament amb els que la rodejaven. El desconegut l’atreia. L’atreia el joc de llums que surgien en fondres els camps magnètics que els envoltaven. Un espectacle mai vist dins al Sistema, un espectacle que prometia ser meravellós i que copsava l’atenció dels que es trobaven a prop. Dos grans podoresos predestinats a ser rivals malgrat la mútua atracció que sentien.

Fins aleshores, la vida de Tiamat havia estat monòtona però amb aquesta aparició de la llunyania, la seva vida va canviar. Per fi podia veure el seu entorn des d’un punt de vista diferent. Sent arrancada del ciclisme al que estava condemnada, per empendre un viatge als confins de l’Univers, atreta per l’errant que inesperadament havia aparegut pels seus voltants.

Però el gir cíclic de la vida va revelar el vertader destí al que Tiamat estava lligada. Un satèl.lit de roca blanca va aparèixer per la part més fosca de Nibiru. Sempre havia estat allí, protegint-se de la llum darrera la inmensa sombra que perseguia al misteriós cavaller. El cortesà havia atret afablement a la jove amb dolços moviments rotaroris, però no li va advertir del perill a que l’exposava. Amb paora, ara Tiamat buscava refugi entre els seus companys de sempre, el déu i el guerrer.

No podia escapar.

Horroritzada veia com la seva existència estava condemnada a un inevitable fi amb resultats destructius. El que havia estat un joc de llums i magnetismes, s’estava transformant en una inmensa foscor i descàrregues elèctriques amenaçadores per a qualsevol tipus de vida en Tiamat.

El xoc es va produir. Les lacres del passat de Nibiru van colpejar violentament la superfície de Tiamat, sacsejant inevitablement l’interior del planeta. El seu món va quedar aniquil.lat. Nibiru va permetre que els fantasmes que el rodejaven trenquessin l’atracció. Els dos amants van ser separats per l’agressiva colisió que havia estat escrita en temps passats.

Tiamat mai tornaria a ser la inmensa massa que havia estat.

L’enfrontament viscut li desgarrà una part que, encara ara, orbita pel mateix lloc, recordant la forta atracció que va sorgir entre aquests dos mons de natura diferent.
Tot i així, no va ser la fi.

L’altra part del malaurat planeta va sobreviure, refugiant-se al darrere de Mart que ara tenia al seu avast un gran escut fabricat amb les despulles que la destrucció havia deixat. Un cinturó que el rodejava protegint-lo de qualsevol atac exterior.
Tiamat havia desaparegut.

Però, la Terra havia nascut.

Trobant el lloc idoni per portar a fi el seu vertader destí, engendrar la vida que hem conegut. Però ara no estava sola, la Lluna l’acompanyava, reminicències d’un passat control.lades per la seva gravetat en pro d’un futur millor.

I Nibiru?

El silenci el va rodejar. Va seguir el seu camí, perseguit pels seus destructors, endisant-se en la foscor d’on va sorgir. Esperant reaparèixer en algún moment victoriós, o perdres eternament per les tenebres que l’havien forjat.

Dedicat a un rodamons adicte que ha estat i és esTimat

I no en voldria fer d'això un monòleg- Belinda Roca Navarro GUANYADORA DEL PREMI CATEGORIA D

2010-07-16T13:40:00.005+02:00

Però permeti’m que li digui senyor que ha deixat de significar res per mi. No és que estigui boja, no...simplement que ni fu ni fa, ni fred ni calor. Oi que m’entén que vull dir? I ja sap que jo al principi em moria per vostè. Em vaig aprimar 12 quilos, que ja em feia falta (tot s’ha de dir) però no provava ni l’aigua. Estava tan plena d’amor que tota la resta em sobrava. Per sobrar-me, em sobrava fins a mi mateixa. El veia a tota hora, quan dormia amb desconeguts, quan cantava a la dutxa, quan parlava amb els companys de classe, quan plorava amb aquells serials, quan mantenia relacions sexuals amb altres homes (sí, sí, això també ho vaig fer); ja sap que l’amor no té res a veure amb això. La carn és dèbil, senyor, vostè ho deu saber millor que ningú, quan aquella meuca se li va apropar el dia del seu casament amb la Remei i van acabar al lavabo del restaurant, bé que ho va comprovar. Però no li he de retreure res jo, que si començàvem amb retrets ja sap que no acabaríem fins passat demà. Que jo tampoc em quedo curta. L’ésser humà en fa moltes de cagades, moltes! Però què me’n diu del sentit de la vida? Què seria l’existència sense aquestes petites entremaliadures? A mi les dolenteries m’han sortit caríssimes, sobretot l’última. No sé perquè li explico tot això ara. I és que el vaig estimar tant, senyor. No concebia la vida sense vostè al meu costat. Gairebé es va fer imprescindible, com respirar o raspatllar-se les dents abans d’anar a dormir o com untar la melmelada amb ganivet de punta rodona. Quan em vaig trobar a la seva mare al mercat, la sang em va pujar directament a la cara. Semblava un pebrot. I això que la seva mare no en sabia res dels sentiments que jo sentia cap a vostè, per això quan vaig anar a la parada del peix on estava ella, entre orades i llisses, li vaig confessar que estava enamorada del seu fill; així, directe, sense vacil•lacions. La peixatera, que estava a l’aguait i ho va sentir es va posar més contenta que la seva pròpia mare. Em va mirar amb cara múrria i em va dir que com m’atrevia. Ai, les mares! Igual no em va veure prou bona pel seu fill, tot i que jo aquell dia anava molt arreglada, tot s’ha de dir. Clar que jo no sabia segur si era la seva mare, però tenien la mateixa forma de creuar les cames i els ulls marrons calcats!
Després ja va ser tot més difícil. Es va fer molt de pregar vostè, semblava viure en un altre món. Bé que ho sabia jo que al final acabaria al meu costat (les dones tenim un sisè sentit per a veure aquestes coses), però jo vaig fer veure que no ho sabia i vostè realment encara no ho sabia. A la seva primera conversa amb mi va fer completament el ridícul, senyor, amb tots els meus respectes. Quan li vaig demanar foc, allí, a la sortida de la universitat, i després d’estar burxant mitja hora per les butxaques dels pantalons em va treure un tampó femení sense adonar-se’n, a mi em va caure el mite als peus, suposo que m’entendrà. Fins i tot apel•lant al tan utilitzat i alhora no creïble” tot té una explicació”, la meva idea preconcebuda sobre vostè va canviar com de la nit al dia.

Jo també en vaig fer de ximpleries davant seu a partir de l’incident. Suposo que no va jugar al meu favor caure estesa com una palaia davant de vostè mentre intentava endevinar cap a on anava i em vaig emprestar contra la columna de l’entrada.
Li he de dir , però, que el "moment-encenedor" se’m va oblidar a les poques setmanes, l’amor tornava a bullir a dintre meu com sempre, com havia fet des del dia en que el vaig veure assegut a un dels bancs de la universitat llegint “ L’estranger” de Camus. Vaig imaginar-me que vostè es devia sentir com el protagonista del llibre i allí, en aquell precís instant, em vaig enamorar de vostè. Crec que no sabia que jo existia fins el dia del tampó, quan ja cansada de mirar-lo de reüll, de fer-li somriures de Mona Lisa sense aconseguir captar la seva atenció, se’m va ocórrer demanar-li foc. No, no, jo no fumava en aquella època, de fet si al final se l’hagués tret no sé pas què m’hauria encès, però la originalitat no es troba entre els meus forts en moments de pressió i passió conjunta.
El vaig odiar el dia que el vaig veure passejant de la mà amb una dona de cabells rossos i sabates de taló. Vaig odiar-lo més a vostè que a ella. Em vaig passar la nit plorant. Com em podia fer allò a mi? Clar que vostè no en sabia res del meu enamorament envers la seva persona, però no eren coses de fer, aquelles. S’estimaven a cada racó, li posava la mà a la part baixa de l'esquena... Com creu que em vaig sentir jo? eh?, s'ho pot imaginar?

Quan va entrar pel vestíbul de la universitat i li vaig donar una bufetada suposo que es devia estranyar. N'estava molt, d'enfadada. No em va dir res vostè, només li faltava haver-me parat l’altra galta.. i això encara em va enfurismar més, sap?, perquè jo volia cridar-li, treure tota la meva ràbia, plorar com una boja i després fer-li un petó intens. Però amb aquella cara que feia no em va donar peu a que fes tot això que volia fer. Feia cara de merèixer-se el cop.
I amb el temps i amb paciència per part meva, vaig aconseguir que em demanés d'acompanyar-lo a l'enterrament d'un cosí allunyat al qual mai veia. Clar que no és la millor forma de començar una relació, però a mi ja m'anava bé. De fet, em vaig empolainar com si anés a la més gran de les festes. Li volia donar una bona impressió, ja m'entén. Volia que sabés que era una bona acompanyant, que per tot on anés el faria quedar bé, jo. I tant bé que va anar aquell dia! Se'n recorda? Just quan es va acabar l'enterrament, em va treure les calces. Jo ho vaig relacionar amb allò de que " a las penas puñaladas". Sabia que estava trist i sabia del cert que això l'alegraria. Per això no m'hi vaig negar. No es pensi que ho faig amb tothom això, valga'm Déu; però l’ocasió s'ho ben mereixia.

El dia que em va convidar al cinema va ser en realitat la primera cita, sense excuses pel mig. Pel simple fet d'anar amb mi. No hi cabia a la pell. Semblava que volava jo. Mai vaig saber la películ•la que vam anar a veure, perquè comprendrà que jo pel que menys estava era per la pantalla. El mirava i no em podia creure que estigués allí, al meu costat. Recordo que quan ens vam posar a viure junts li feia llegir el llibre de Camus pels racons de la casa i jo m'enamorava de nou, amb més intensitat cada vegada.

I de cop i volta una espècie de tsunami m'ha arrasat. A mi i a vostè. He decidit marxar, no del país, ni de la ciutat, sinó d'aquesta casa. Perquè el miro i ni el vull besar ni pegar-li una galtada i això és dolent, sap?Es preguntarà el perquè i jo no en tinc de respostes, que es pensa que sóc una enciclopèdia jo?
Només li diré que aquest matí assegut al banc del parc on cada matí vaig a donar menjar als meus colomets he vist un home assegut llegint un llibre anomenat "La fi de l'amor". No em dirà que no és una senyal...

Faluga- Laura Mur Cervelló

2010-07-16T13:40:00.001+02:00

El seu cos menut i la seva aparença fràgil contrastaven amb la força que transmetia fes el que fes. Realment era poca cosa, recordo que les robes sempre li anaven balderes, però devia ser forta perquè no la vaig veure mai malalta, tampoc la vaig veure mai amb les mans parades. Aquelles dits sarmentosos solcats per rius blaus de semblaven tenir el poder de donar vida al que toqués, eren només una part precisa d’aquella màquina perfecta que no em va parar mai de sorprendre. Amb la seua bata sense mànigues a sobre de la roba, com una mena de davantal fet a mida d’una dona que necessitava cobertura per totes bandes, amb aquella bata anava i venia per la casa. Ara netejant, estenent al balcó, a la cuina fent el dinar, preparant la llar de foc, donant menjar a les gallines, cosint, i un llarg etcètera del que moltes vegades jo també formava part. Imagino que aleshores jo devia ser com una d’aquelles mosques tardorenques que destorben més que altra cosa.

Ella sempre em deia Faluga, perquè jo li recordava a les formigues petites que recollia al carrer i que no paraven quietes ni un moment. Aquelles meletxes eren el meu petit tresor. Tu també ets un bitxet com elles, em deia sempre, Faluga, Falugueta de la iaia. Algunes vegades els pares marxaven i em deixaven uns dies a casa seua. Solia fer sopes escaldades per sopar, cada nit, deia que eren el millor plat per a escalfar el cos a l’ hivern i per a refrescar-lo a l’estiu. Recordo que no m’agradaven, bé per a ser més exacte recordo que les odiava, però me les menjava, i van acabar agradant-me, quin remei! Sabia que després de sopar sempre em tenia reservada alguna llaminadura dolça i només per això valia la pena fer l’esforç. Sempre he estat llèpola. Ametlles garrapinyades, un corrasson, un bocinet de pa de figues, una cassoleta de mel i mató o un pastisset. A l’hivern, després de sopar seiem a la vora del foc en aquelles cadires baixetes de boga que jo pensava que ella havia escurçat per a estar prop del foc. Al cap dels anys vaig descobrir que ja les venien amb les potes més curtes. De vegades miràvem la tele, però normalment ella cosia i jo parlava i parlava mentre jugava amb els troncs, “ Faluga, deixa estar el foc que et pixaràs al llit”, jo reia i seguia fent. M’agradava molt el seu cabell blanc i de vegades, quan estàvem assegudes en aquelles cadiretes baixes, em deixava que la pentinés i aguantava amb paciència infinita les meves pràctiques de perruqueria. Quan li deia que no m’agradava tenir el cabell de color marró i que el voldria tenir blanc com ella, es feia un fart de riure, clavava l’agulla a la peça que estava cosint, deixava reposar la roba sobre a la falda, m’agafava la cara amb les dues mans sarmentoses i tèbies i em parlava sense deixar de mirar-me als ulls amb els seus ulls color mel de dolçor infinita, i em deia:“ Doncs no pateixis, Faluga, que un dia els tindràs tan blancs com jo, però no et cal córrer...que tot arribarà”. I mentre em parlava,les seves mans m’acariciaven i em deien que aquelles paraules, com totes les que em deia eren tan certes que les podia creure, i no sols me les creia, que les feia meves.

De la Maria, la meua iaia, em queda el nom, que també és Maria, i una imatge difusa que ha anat creixent amb mi. Una imatge que torna viva cada cop que menjo un plat de sopes escaldades, quan em miro els cabells blancs o quan faig les ametlles garrapinyades tal i com ella em va ensenyar. No entenc que es puguin fer d’altra manera. Aleshores miro al cel i torno a veure els seus ulls color mel de dolçor infinita i una brisa suau m’embolcalla i em porta la seva veu des d’algun lloc , Faluga...

El vigilant del museu- Daniel Monfort Climent

2010-07-16T13:37:00.002+02:00

Li dono al contacte del meu Twingo de color lila, amb la seua lleugera ratlla a la porta esquerra, s’encén la ràdio, programa de diumenge al matí, música clàssica amb aquella veu del comentarista d’home vell jovial admirat. Mamprenc camí cap al museu de la porcellana, com cada dia menys els dilluns, des de fa trenta cinc anys. Aparco el cotxe sobre la grava del aparcament, just al peu del masteler de la bandera del nostre avorrit país. Des del hall del museu ix Alí amb els ulls plens de son després d’haver passat una nit vigilant un museu dedicat a la porcellana en una ciutat centreeuropea reputada precisament per la porcellana. Ens saludem, com sempre, amb un sec bon dia i amb un breu resum de la nit, a la vitrina de la sala C dedicada a la porcellana japonesa del segle XVIII s’ha fos la bombeta. Anotat.

Entro dins del museu, deso l’abric al petit armari que tenim els empleats i em penjo la targeta que diu Vigilant del Museu Nacional de la Porcellana, Sr. Stevenjska; tot seguit vaig a la sala d’interruptors, irònicament molt fosca, per a començar a donar-li llum al museu. En uns vells paperets plens de pols està anotat a quina sala o vitrina correspon cada interruptor, però a mi no em fan falta eixes anotacions, cada matí cíclicament el mateix gest acompanyat dels mateixos sorolls.

Arriba la Izabela, malcarada com sempre, a cinc minuts d’obrir. Al nostre senyor
director, durant el discurs del vals de Nadal, li agrada recordar-nos els objectius
principals d'un museu nacional, i estos objectius són: u, acostar el patrimoni cultural de la nostra nació als altres pobles del món; dos, ensenyar als nostres jóvens escolars i universitaris quin és el nostre passat i savoir faire i tres, demostrar a la comunitat internacional que tant abans com després de la caiguda del mur de Berlín vam ser i som un poble amb passió pel bell i amb bon gust. Doncs bé, totes estes responsabilitats de tan alt nivell recauen sobre la Izabela, fadrina vella, poques paraules i seques, rectitud d’exèrcit roig, simpatia de pitbull. Ella és la primera persona que ens trobem a l’entrada del museu, que us preguntarà en quina llengua voleu el prospecte i que us vendrà un cendrer de porcellana fet a Xina com a souvenir del nostre establiment. Així va la nostra institució i així es transmet el nostre passat de generació en generació.

Ignoro els renecs habituals de la Izabela, pujo per les polides escales de marbre fins a l’ala B i m’instal·lo a la vella cadira de vigilant sota una gran finestra que dóna al pati, tot esperant els primers visitants. Passen deu minuts de les nou del matí i apareixen els primers.

Se’ls reconeix fàcilment, fins i tot abans d’arribar a veure’ls ja se’ls escolta, amb el soroll que fan les soles de les sabatilles esportives pensades per a dur-les dins un pavelló esportiu i no dins d’un museu amb el sòl marbrat. Són els jóvens que es recorren un país, una regió, el planeta?, a cops de guia turística. Si a la nostra vella ciutat se’ls recomana amb dos estrelletes el nostre museu, han d’entrar-hi, a la força. Després, dos carrers més amunt, la mateixa guia els recomanaria amb una estrelleta un centre d’estudi de la música urbana postcontemporània i passarien sense despentinar-se dels gerros de porcellana de la princesa Elisabeth als graffitis i les viseres de les gorres al revés. Solen aguantar estoicament les vitrines del museu, per a que no es diga que un museu dos estrelles els ha semblat pof. Normalment este tipus de visitant es ventila les vitrines de la meua ala amb una mitjana de tres minuts i cinquanta segons, els d’avui han estat dos minuts de més perquè ell s’ha passat un minut davant la gran enciamera que té un toreador cantant-li a la seua Carmen. M’han caigut en gràcia i tot.

Com cada cap de setmana m’ha aparegut el pare divorciat i en el cas d’avui la seua filla. A vegades els pares mostren interès pel museu i treballen per aconseguir els objectius del nostre senyor director, però avui, ni a ell li interessava massa la vaixella de la princesa més viciosa de la nostra història moderna ni a sa filla el contraban de vaixella xinesa que feien alguns dels nostres nobles més venerats. S’han passejat per les vitrines amb l’acord tàcit que han de passar la jornada del dissabte junts, fent esforços comunicatius per ambdues parts davant de refinades tasses de te. Marxaran del museu, ell la portarà a un McDonalds i ella serà més feliç, molt més que al museu, i encara somriurà més quan se’n tornarà amb la mare amb un nou joc de vídeo consola baix del braç.

Durant el matí també han tret el nas pel museu els esnobs que consideren que l’art
només es pot plasmar sobre una tela i mai sobre l’argila, el professor d’universitat
jubilat expert en el renaixement, els seguidors de l’equip d’handbol que s’enfrontarà
esta vesprada a l’equip de la nostra ciutat, un parell de famílies cristianes després de la missa dominical, una excursió de pensionistes amb el temps ben comptat que després l’autocar els durà a una fàbrica de fer dinars i algun indefinible més. Els últims han estat dos japonesos realment decebuts per no poder fotografiar dins del museu, tant decebuts que de repent la porcellana ha perdut qualsevol interès per a ells.

Es fa l’hora de tancar, diumenge de vesprada no obrim. Fins dimarts Izabela, que vage
bé Jan. Apago les llums, espero el guàrdia jurat, tot en ordre. A la ràdio del cotxe ara ja han passat als valsos. Abans d’anar a casa paro a la taverna d’en Bernard, demano una cervesa, faig un cop de vista ràpid al Mlada Fronta Dnes on llegeixo que Dolor de alma no va quedar ni entre els cinc primers cavalls ahir al hipòdrom i que un escàndol de faldilles taca el nostre ministre de sanitat. Adéu Bernard, bona setmana! Dins de la meua finca pujo per les escales, com sempre. Al replà ja fa olor a l’estofat dels diumenges, i quan encara estic buscant la clau a la butxaca, s’obre la porta i l’Aneta em pregunta, com ha anat? Bé.

Mentre engoleixo l’estofat de bou i tinc la foto del bateig del Lumír, el meu nét, allà al davant, penso si no és un gran deliri passar-se el dia retenint tots estos detalls sobre el curiós espècimen representat pel turista que visita el nostre avorrit país, per a transcriure’ls després al tard amb la Olivetti i esperar que un dia, en Lumír, se’ls trobarà tancats en una capsa metàl·lica de galetes de mantega, se’ls llegirà amb fruïció i els podrà vendre a un editor, a poder ser mediterrani. Temps al temps.

El malson de la Martina- Montserrat Pellejà Busom

2010-07-16T13:35:00.000+02:00

La Laura, una nena de vuit anys juga a futbol amb els seus amics i amigues. La Martina, la seva millor amiga, cau a terra. La Laura s’espanta i, ràpidament, avisa l’Eudald, el monitor que vigila el pati en aquells moments.

Seguidament, la Martina es desperta. S’ha marejat i està molt espantada. Tots els seus companys i companyes estan molt preocupats. D’altra banda, els professors l’adverteixen que la portaran a l’hospital per tal de fer-li una revisió mèdica, però, la nena s’hi nega, no ho vol de cap manera. Després de plorar durant una estona, la nena ho accepta, a canvi que l’hi acompanyi la Laura.

Seguidament, arriben a l’hospital i faciliten totes les dades identificatives de la nena al taulell de recepció. A continuació, es dirigeixen a la sala d’espera.
Passats uns minuts, a través de la megafonia del centre, anuncien que “La nena Martina Vidal pot entrar al Box número 8”. Novament, la Martina esclata a plorar i la sala d’espera es converteix en un mar de llàgrimes. La resta de pacients l’observen, ningú entén res...

Poc a poc, la Laia, la professora de la Martina s’adona que alguna cosa transcendent ocorre; per això, intenta parlar amb ella, però, simplement, hi ha llàgrimes, cap paraula... Mica a mica, la nena es va tranquil•litzant i reconfortant, ja que, a més, compta amb el suport de la seva amiga Laura. Finalment, un gran somriure.
A l’hospital, hi ha una sala destinada exclusivament als nens malalts, està plena a vessar de jocs i joguines. Les dues nenes en veureu, queden bocabadades! S’han traslladat allà perquè en breus moments començarà l’actuació de la pallassa Nika i la professora juntament amb els professionals sanitaris pensen que és un moment immillorable per relaxar la Martina.

Lentament, la pallassa Nika guanya la confiança de la Laura i la Martina i accepta que la visitin en presència de la pallassa.

Ben aviat, els professionals sanitaris s’adonen que la nena té unes marques estranyes a l’esquena i d’un color blavós. La nena, continua despullant-se i veuen que les cuixes estan envaïdes per unes unes taques similars. Momentàniament, no poden assegurar res però tots comencen a preocupar-se; així que s’afanyen a preguntar-li a la Martina com s’ha fet aquelles senyals. La nena amb una veu fluixa i tota tremolosa contesta que ha caigut a la banyera; però, els professionals no la creuen i comencen a emprar el protocol destinat a casos de maltractaments.

La família de la Martina és aparentment normal, una família de classe mitjana treballadora. El Pep, el pare de la Martina és el gerent d'una empresa d'assegurances i la seva mare, la Clara, és funcionària. La Martina és filla única però ben aviat aquesta situació canviarà, ja que la seva mare està embarassada de set mesos i esperen dos nens, que es diran: Albert i Eloi. Per aquest motiu, dubten que aquests maltractaments vinguin de la família directa de la Martina, així que cal començar a treballar de valent i buscar altres implicats.

L'assistent social cita a la mare a una entrevista i li exposa la situació de la Martina. Poc a poc, la mare recorda situacions anòmales i complexes de la seva filla durant els últims mesos. Fa uns dies, que a la Martina li costa menjar, sembla trista i no té moltes ganes d'anar a jugar al parc com de costum. El Pep i La Clara no han donat molta importància a aquests fets, perquè, últimament, a casa de la Martina reben molts regals de familiars i amics dedicats als futurs membres de la família, així que els pares simplement pensaven que es tractava d'una rebequeria de nens petits o d'un acte de gelosia de la Martina, pel fet que ja no estarien tan pendent d'ella. Però, no era així, alguna cosa passava!

Després de dies donant voltes a la situació, finalment la Martina accedeix a explicar-ho. Al parc, hi ha unes tendes, on només hi poden entrar els nens i les nenes. Cada tarda al parc s'hi reuneixen infants de totes les edats. Des d'infants de mesos fins a una colla de nois i noies d'uns tretze anys, en la qual el seu cap es diu Marc.

El Marc és l'autor que la Martina tingui por a l'hora d'anar a jugar al parc i estigui passant per moments difícils. Durant els últims dies, el Marc amenaçava a la Martina en pegar-la i fer-li mal a ella o als seus futurs germans, sempre que no fes el que ell li manava; com per exemple, copiar els deures, donar-li el seu berenar, comprar-li llaminadures o, fins i tot, regalar-li joguines. La Martina tenia por del Marc i, per aquest motiu, accedia al xantatge i a no a explicar-ho a ningú, ja que la nena pensava que era absolutament culpa seva.

Per sort, la desgràcia s'havia aturat a temps. Tot i així, els pares de la Martina se sentien culpables de no haver-se adonat d'aquesta situació des d'un principi i, en conseqüència, haver-li evitat aquest tràngol a la seva filla.

D'altra banda, l'assistent social va detectar que el Marc venia d'una família desestructurada, on no rebia les atencions educatives, familiars i sanitàries adequades a la seva edat. Així que a ell i als seus germans, els van traslladar, primerament, a un centre d'acollida i, posteriorment, a una família d'acollida encantadora, la qual s'ha preocupat que aquests nens tinguin un futur millor del que podien aspirar en un primer moment.

Finalment, el Marc ha après una gran lliçó moral, la qual diu: Tracta als altres com t'agradaria que et tractessin a tu. El Marc pensa que si hom apliqués aquesta dita, la societat seria més justa i igualitària per a tothom i no hi regnaria els conflictes i la guerra, sinó la pau i la felicitat de tots els ciutadans.

El destí... no se sap mai!- Francesca Archilla Piñol

2010-07-16T13:33:00.001+02:00

Quantes vegades quan som adolescents ens preguntem, sobretot les noies, com serà el xicot de la nostra vida, si ens casarem, quants fills tindrem, què ens depararà el nostre destí...

D’això parlàvem -entre d’altres coses- quan ens reuníem als quatre cantons del meu poble o al portal de casa d’alguna de nosaltres.

Érem un grupet de set noies d’un poble de la Ribera. Jo, aleshores, m’afegia al grup durant les vacances de Setmana Santa i, sobretot, durant els anhelats mesos d’estiu quan venia de vacances amb els meus pares a casa dels avis.

Com moltes famílies de pobles petits, els pares un dia van prendre la decisió de canviar d’aires marxant a la gran ciutat a guanyar-se la vida ... Suposo i recordo molt vagament per poder donar, així, a les filles uns bons estudis i una millor estabilitat de la que disposaven fins llavors. Jo, en aquells moments, rondava els vuit anys acabats de complir.

Quina ximpleria!, penso ara. Us preguntareu per què? No saps mai que et depararà el destí!

Al poble es van quedar les sis noies, les meves amigues d’infantesa. I jo contant els dies, les setmanes, els mesos... i desitjant l’arribada un altre cop de les vacances per tornar a veure-les.

Quantes vegades al tancar els ulls recordo, emocionada, l’arribada als plans i, a la llunyania, la visió del meu estimat poble, el riu amb el seu pont d’arcades, les seves cases i, entre elles traient el nas, la punta del campanar de la vella església; a l’altre extrem, el derruït castell... El meu enyorat poble! Com sempre enfonsat al bell mig de la vallada envoltat d’aquella boirina xafogosa que tant el caracteritza durant els mesos d’estiu.

Els anys van anar passant i fou precisament l’estiu del 89 quan, per aquell temps, jo no tenia pas ganes que arribés aquell moment tan esperat i desitjat d’altres anys. No, aquell estiu no volia tornar al poble! Estava passant moments complicats d’adolescent. Problemes amb els pares. Un desengany amorós... un desengany amorós!! Ara, recordant-ho, faig mitja rialla.

Aquesta situació no té res en comparació amb tots els entrebancs que, poc a poc, et porten els dies.

A casa, els meus pares havien decidit fer obres i, més aviat, feia nosa que falta; així que, amb poques ganes, vaig preparar les maletes i cap al poble a veure els avis.

Aquell estiu ja es presentava diferent. Em sentia confosa, desanimada, no sabia ben bé què volia... No desitjava anar-hi però, al mateix temps, tenia una estranya sensació que m’empenyia. I així ho vaig fer. Tot va canviar en la meva vida aquell agost del 89.

Va ser quan vaig conèixer la meva mitja taronja, el meu amic, el meu confident ... la meva parella.

Una d’aquelles sis noies me’l va presentar. Ja feia temps que n’havia sentit parlar i ho sabia quasi tot d’ell perquè a ella li agradava i sempre en parlava a la més mínima ocasió.

Era un vespre de molta calor quan el vaig veure per primera vegada o, si més no, això creia jo.

Tot just entrar la meva amiga i jo al casal del poble -lloc de trobada de tot el jovent- em vaig trobar davant d’un noi mig estirat sobre una taula de billar intentant col•locar les boles per començar el joc. És ell! -em digué la meva amiga.

En aquell moment es va incorporar. Es girà i saludà a la meva amiga tot dient:
-No ens presentes? -referint-se a mi- .Què és la teva cosina? -afegí.
-No! -digué ella-. És una amiga.

Ens vam donar dos petons i vàrem continuar xerrant tots tres. Des del principi vaig adonar-me que acaparava tota la seva atenció. Però jo ni cas! Pel contrari intentava desviar la seva atenció cap a la meva amiga.

Els dies van anar passant i ens anàvem veient quasi totes les tardes. S’apropaven Festes Majors i una de tantes tardes vam quedar que vindria a buscar-me a casa. Havíem quedat vora les sis. Estava a punt d’entrar a la dutxa quan vaig sentir la veu de la meva àvia: -Nena, a baix hi ha un noi que demana per tu!. Tot seguit miro el rellotge i només eren quarts de quatre. Preocupada baixo volant per aquelles escales que semblaven inacabables pensant que havia succeït alguna cosa... i me’l trobo tot ben arreglat i perfumat!

Ell em mirà i amb una rialla de galta a galta em contà que ja no podia esperar-se més! Parlant amb la seva mare de qui era jo, ella li havia explicat que feia molts anys que ens coneixíem... que ens coneixíem dels quatre anys més o menys... que tots dos de petits anàvem agafats de les mans, un al costat de l’altre, com una parella ... que les nostres mares feien torns per portar-nos a l’escola ... fins i tot -em digué- que quan vam marxar del poble la meva mare havia regalat a la seva uns cistellets adornats amb cinta setinada de molts colors.

M’hagués agradat veure’m la cara en un mirall després d’haver escoltat tot allò! Us juro que aquell noi no l’havia vist en ma vida! Però amb el pas del temps vaig anar recordant; dins el meu subconscient quedaven petits records: aquella pujada que no s’acabava mai per arribar a col•legi; la imatge d’un noi amb un pantaló curt de peto a quadres blancs i marrons ... un noi que corria davant meu i que es girava, de tant en tant, fent una rialla.

Les nostres mares al seu moment deien: “-Qui ho sap... encara els casarem aquests dos...!”. I vés per on aquell vaticini es va fer realitat un 20 de juliol.

Vaig marxar per tornar. Qui m’ho hagués dit que faria cap al meu estimat poble on vaig passar part de la meva infantesa i que tant recordava i anhelava en l’adolescència ... I que acabaria tenint tres fills, dos d’ells bessons, fruits de la insistència i com va dir una persona: “-És una de les coses que et vas proposar i has aconseguit”; però això ja són figues d’un altre paner que potser algun dia ja us contaré...

Mentre us estic contant aquesta història, real o fictícia, em pregunto si aquesta és una més de les coses importants en la meva vida que he portat a terme amb èxit. No ho sé!

El lector que opini. Jo només sóc una d’aquelles noies que, amb les seves amigues, es reunien i feien volar coloms: com seria el nostre xicot, si ens casaríem, quants fills tindríem ... .

El destí ... no sé sap mai!

Crònica d'una mort anunciada- Ramon González Reverter

2010-07-16T13:30:00.000+02:00

Diuen que la vida és meravellosa i el cert és que fins avui tot eren flors i violes. De fet, quan aquest matí m’he aixecat, res feia presagiar que seria un dia diferent, tan radicalment diferent dels altres. El motiu? Seguint el costum forjat per la rutina dels anys, m’he dirigit al lavabo per rentar-me i fer les necessitats quan de sobte he vist un reguitzell de sang al vàter. Valga’m Déu! Quelcom difícil de pair. Amoïnat per l’ensurt, m’empasso un glop de saliva sense bellugar-me. De seguida noto un calfred i, esglaiat, gairebé no he pogut reprimir les arcades mentre la suor m’amerava el cos.

La qüestió és: què hi ha dintre meu que no funciona correctament? Potser es tracta de la mateixa malaltia que va matar a la meva mare, que quasi acaba amb la vida del meu germà, a qui van haver d’operar d’urgències i ha obligat a passar pel quiròfan a algunes amistats? L’odiós i insidiós càncer. Una llarga i penosa malaltia que de ben segur em retirarà de la feina i, qui sap si també acabarà per prostrar-me en un llit la resta dels meus dies. Maleïda sia! Per què jo? Ha arribat la meva hora?

La reacció lògica ha estat tancar-me en la solitud de l’habitació i vessar llàgrimes d’impotència i resignació en tant meditava sobre aquest tràngol i en el calvari que no trigaré a patir. Perspectives tan esfereïdores esmicolen els meus plans de futur. Els somnis i les il•lusions se’n van en orris. Sumit en la trista realitat, noto l’amarga sensació de la derrota. El desassossec comença a fer efecte en la meva voluntat, ja que aviat no seré l’amo del meu propi destí. No goso pronunciar un lament contra aquest enutjós enemic, ni xiuxiuejar una pregària. Simplement m’acosto a la finestra i l’obro per permetre que la flaire a tarongina del jardí entri en la cambra. Respiro fondo i deixo que el meu esguard es perdi a l’horitzó. Mentre l’ànim és rossegat pel neguit, el meu pensament evoca els feliços episodis de la infantesa i d’altres no tant venturosos de la maduresa.

Crec, és més, estic convençut que els éssers humans, com qualsevol organisme viu, posseeixen un cicle vital. Sóc conscient d’això i accepto el meu destí. Tanmateix, he de confessar que m’espanta el patiment. Mai hagués imaginat que la Dama de la Dalla vingués tan aviat. Molt abans que les arrugues solquin el meu rostre, molt abans que les canes m’enteranyinen el cabell, molt abans que el meu cos hagi sofert els entrebancs de l’edat... però ja no hi remei. Encara que vulgui aplaçar l’inevitable, el futur sempre acaba per arribar i la mort és només qüestió de temps.

Atabalat per aquest impacte emocional, els dubtes fan trontollar la lucidesa del meu cervell, transformat de sobte en un gresol on es barregen tota mena de sensacions contradictòries. Llavors reflexiono: d’ara endavant, quina postura adoptaré? Faré públic el diagnòstic per recaptar paraules de consol? O m’estimaré més callar i afrontar amb valor els designis de la divina Providència? Em comportaré amb coratge en el dissortat destí que m’espera? Suportaré amb dignitat el dolor que anirà minvant progressivament la resistència? Encararé amb ironia el temps disponible? O cauré de genolls per suplicar clemència a Déu Totpoderós?

Abans de deixar-me vèncer per la malaltia i que el meu cos es negui a obeir, arribo a la conclusió que he de gaudir de cadascun dels dies que em manquen de vida. Què dic de cada dia? De cada hora i de cada minut. Al finalitzar cada jornada, jauré amb l’esperança d’obrir els ulls a trenc d’alba per gaudir de bell nou de la sortida del sol. Només desitjo que el final m’arribi en companyonia dels éssers estimats, en la intimitat, envoltat de la família, perquè la defunció sigui el menys traumàtica possible. Si la mort ha de suposar un descans, no existiria motiu per tenir-li por, però quan representa una llarga agonia que em conduirà a l’infern de la desesperació, llavors imposa molt de respecte. Tan de bo que els analgèsics ajudin a mitigar els intensos dolors que aleshores patiré.

Alguns dies després...

No gosava acostar-me al lavabo perquè preferia no esbrinar la veritat i seguir ignorant l’insondable misteri que es gestava al meu interior, per dir-ho d’una manera poètica. De fet, el neguit em produïa estrenyiment. Però ja no podia aguantar més. Poruc, vaja!

Resultat: Tot net. Ni rastre de sang, gens ni mica. Falsa alarma. Em sento revifar. Tanco els ulls i esbufego un sospir de alleujament... De seguida m’envaeix una afalagadora sensació de felicitat. Seguiré vivint, gràcies a Déu.

Crisi- Jordi Andreu Corbaton

2010-07-16T13:29:00.000+02:00

Va enfonsar el ganivet carn endins, i la sang li regalimava per la mà de forma grotesca, passejant per la tèbia pell blanca com un pallasso perdut en la pal•lidesa d’un escenari de circ. “Holaaaa!”, cridava amb el seu ridícul vestit de coloraines, el seu nas vermell, i deambulava fent saltirons portant aquelles sabates estúpides i enormes. Notava el tacte calent i viscós del pallasso maldestre cremant-li l’ànima, i la pell, una pell vella, cansada, tacada. En el mateix instant que recargolava l’arma perquè la ferida fos letal, recordà la por, el terror desbocat, l’odi sense mesura... però també l’orgull de victòria, que havien viscut en ell feia tants anys. Van ser anys de foscor, de misèria, de nens polsosos que bregaven per dur-se quelcom a la boca, però també de resurrecció...

La brigada de criminals amb placa que cridaven des del replà esbotzaren la porta brandint identificacions, plaques i papers de jutjats venuts als interessos de gossos que no sabien fer res més que suplicar justícia, bordar com sempre ho havien fet des del 1936. El grup de policies entrà com rates fugint d’una claveguera, escampant el seu ferum pestilent pels pocs mobles que ocupaven el menjador. Sentia l’olor d’orina que desprenien a cada passa aquell exèrcit de maricons i covards. L’espectacle de sang colpí les rates, i percebé un titubeig en el fill de puta que dirigia aquella orgia de despropòsits.

L’home, vell i decrèpit, jeia a terra, malferit, i les rates s’escamparen en totes direccions, amb els seus passamuntanyes, amb les seves corredisses, amb la fiblada roja dels seus punters làser, amb les botes retronant com repics de campana, com repics de tambors, de canonades... que trencaven el silenci funest que havia governat aquell pis fosc i pudent en què havia acabat malvivint, consumint la seva vida... desprès del que ell havia estat! Un dels maricons se li apropà i estirà la mà, preocupat pel vell que es dessagnava a terra vestit amb el seu uniforme militar de les milícies nacionals. El vell extragué l’arma del seu propi coll i amenaçà el nouvingut amb mans dèbils, erràtiques... mentre al carrer uns turistes anglesos borratxos discutien, observats per prostitutes barates que fugien davant aquell infame desplegament policial.

Les rates l’apuntaren de nou amb aquells fusells negres, negres com la nit en què matà els malparits dels rojos que creuaven l’Ebre com mariners estúpids atrets per cants de sirenes. Negre sobre blanc, i canonades de tinta... roig sobre negre, i el pallasso que seguia amb el seu espectacle dantesc... i les imatges, recloses en aquells papers amarronits pel temps i els anys, retornaven com glopades de nostàlgia amb cada borboll de sang: el fum, el foc cremant a les trinxeres, els avions passant com àguiles despietades, els cossos flotant al riu, tenyint de malva les corrents, els morts disparats per l’esquena... Roig sobre negre, negre sobre blanc... un calidoscopi d’imatges que li omplien la retina... Banderes onejant, salutacions, caps cots, mans enlaires, himnes, i parts... un no pot oblidar mai un cos humà esquarterat, mai...

L’home intentà aixecar de nou el braç, i entre la sang que ho cobria tot, deixà escapar un darrer esbufec, unes paraules confoses... “Dios, patria...”. Però mai acabà la frase.

Contra el mirall- Sandra Matamoros Anglès

2010-07-16T13:27:00.001+02:00

La vaig conèixer un dimarts de maig, plovia, feia aquell dia típic de primavera que tan m'agrada, amb aquella llum, que fa brillar de forma especial la natura, feia olor d'herba mullada i una miqueta d'aire, era des del meu punt de un bon dia.

No recordava quan va ser l'ultim cop que em van presentar a algú i vaig connectar amb ella de forma instantània, de fet des que la vaig conèixer crec una mica més amb el destí, i amb les conjuncions d'astres que dominen la nostra vida.

L'Andrea, era una persona transparent, mai podia amagar ni les seves filies ni les seves fòbies, detestava la normalitat tot i que tal i com deia , feia molt temps que hi vivia.

Portava una vida simple, però no senzilla, la veritat es que feia molt temps que res la travessava ni aconseguia emocionar-la. De fet, des de fora era una persona de la que tenies poques coses que aprendre.

Vaig tenir sort., poc a poc vaig poder desgranar aquella dona petita, poc agraciada, amb la mirada perduda.

Ella sempre em deia que segur que sempre hi hauria un lloc millor on estar, per això sempre semblava incòmoda allí on es trobes.
L'Andrea mai explicava el que li passava havia arribat a la conclusió que el que no explicava era com si no existís, per tant gran part de la seva vida eren petits contes dels que ni ella sabia on arribava el llistó de la veritat i on el de la mentida.

Amb ànima de bruixa desdibuixava totes aquelles persones que se li posaven davant i amb gran sentit de la justícia divina despreciava sempre de portes endins la futilesa, la vanalitat i l'egoisme. Tot i això reconiexia no sentir-se incòmoda entre elles.

Un cop vaig gosar preguntar-li en que invertia el temps; Amb un mig somriure em digué:- "Normalment en preparar coses", Sorpresa vaig dir-li preparae què? Si mai et veig fent gran cosa. Va apartar la mirada, i es va ruboritzar sabia que aquella expressió denotava simplement por, por a l'incomprensió, por als judicis.

Sense mirar-me va continuar dient-" Gaudeixo del plaer de la meva pròpia companyía, em dedico a sentir i experimentar emocions, l'emoció d'escriure un pàrraf perfecte, l'emoció de descobrir ente les línies des meus poetes preferits un sentit únic i nou dels seus versos, l'emoció de ser la millor en un concurs de pastissos..."

Així va ser com vais saber que escrivia, es passava el dia pensant en possibles relats, amb històries sobre gent coneguda, en drames, però com sempre deia era art efímer, ja que pocs cops copsava al paper les seves elucubracions.

Les muses normalment la visitaven entre aquell espai entre la vigília i la son , llavors el cap li bullia amb mots, frases , capítols.. I així es sentia viva, una mica menys transparent, es sentia especial respecte al món, amb comunió amb ell.

També es dedicava a organitzar grans festes, amb aptas inmensos, pensava al detall els menús, veia la taula parada, la roba, la música, i les flors, fins i tot es veia sent la millor amfitriona mai coneguda. Però la veritat es que pocs cops cuinava, de fet sempre deia que la millor crítica es la que no t'han de donar mai.

Sempre s'habia sentit eclipsada per l'ombra de la gent que tenia al voltant i allò l'havia fet petita, cada cop més transparent. Però tot aquella lluentor perduda anava cap a dintre enlloc de perdres, com més petita es feia més creixia la seva part interior, cada cop li feia menys falta experimentar emocions amb altres persones o fins i tot compartir-les, tot esdevenia al final en una explosió interna de emocions pures i genuïnes.

Em preocupava que estigués tan sola, però ella sempre deia que potser estic sola però no m'hi sento, estic molt ben acompanyada.

Disfrutava en una festa mirant la gent, li agradava observar de lluny les converses, els gestos, les mirades, era en el fons una mica Voyer, ho reconeixia, li encantava poder desemmascarar les vides dels altres.

Mai havia sentit que tot allò que havia assolit sigues suficient, de fet sempre que la gent que la coneixia la descrivia feia servir adjectius com treballadora , mal caràcter.. al llarg dels anys sabia que en el fons volien dir, poc llesta, poc maca, de fet poca gent podia percebre la seva llum, aixó li molestava molt ja que ella era capaç de veure la genialitat de qui l'envoltava.

Per això feia molt que havia decidit passar desapercebuda, fer-se petita, i quan podia marxava física o mentalment es reinventava poc a poc per poder anar autodescobrint-se.

Havia aprés a trobar el plaer en l'esforç que feia per sentir i no en el fet de sentir en si mateix., estimava les coses semples, la llum de les tardes de tardor, el soroll d'un somriure al trencar-se.

Passejava per indrets coneguts redescobrint petits detalls que mai havia vist, estimava en silenci. Adorava la poesia i els nous significats diaris que trobava mentre pasava els seus ulls per sobre.

Torna a ser Maig torna a ploure, però l'Andrea no hi es, una infermetat de dintre com ella deia se la va emportar silenciosament com havia viscut, això també ho va viure cap a dintre.

Poc abans de marxar em va dir- " Saps potser sempre hi ha un lloc millor on estar, però jo sempre he volgut estar aquí, de fet crec que es un bon lloc per morir".
Potser no podem triar el que la vida ens depara però si com enfrontar-nos-hi, i com viure-la,potser l'Andrea no havia viatjat tan , ni havia conegut tanta gent com jo però tinc per segur que havia viscut i sentit molt més que jo

Conte del siluro- Núria Gavaldà Palacín

2010-07-16T12:07:00.001+02:00

El somni del siluro fosforescent era un somni recurrent. Jo em veia envoltada d’aigua i mirava de veure’m les cames però només veia aigua verda i llavors alguna cosa es movia aprop meu i resultava ser un peix enorme o fosforescent que l’endemà vaig saber que era un siluro. Pel que es veia l’Ebre n’estava ple i a la zona on jo aniria a viure n’hi havia tants que una empresa romanesa havia pensat a exportar-los per fer-ne farina. El cas és que el siluro em perseguia amb la boca ben oberta i jo vinga a nedar i a respirar i moure les cames desesperadament però arribava un moment en què els meus peus tocaven una cosa llefiscosa i llavors el pànic m’envaïa i em posava a cridar com una desesperada i em despertava tota suada i angoixada amb la respiració entretallada.

El primer cop que vaig veure aquest peix va ser en un capítol dels Simpson i no sé per què se li va acudir aparèixer en els meus plàcids somnis. És cert que el poble on anava a viure no era precisament el lloc més bucòlic del món tot i estar situat a la vora d’un riu tan majestuós i espléndid com l’Ebre però no sé com ni en base a què el meu inconscient va poder crear una béstia com aquella que des de llavors i fins al dia d’avui no m’ha abandonat.

Gràcies a Déu no el veia cada nit. La primera vegada encara vivíem a la vora del mar i cada cert temps passejava per la platja escoltant les onades i trepitjant les petjades d’altres solitaris sobre la sorra. M’agradava seure en alguna pedra i mirar enllà, esperant que em tornéssin imatges de la meva vida, els meus amors, els meus antics somnis abandonats dins una ampolla llançada a l’aigua. No és que fos feliç, perquè en realitat la tristesa em visitava tant com ho fa ara, però el record que en tinc té el color canviant de les onades sota el cel immens i el soroll de l’anar i venir, les petxines trencades i la sorra relliscosa entre els dits.

El segon cop ja vivíem vora el riu. I a mi, que tenia per referència els rius del Pirineu, aquell riu tan gran i impenetrable em va semblar mosntruós des del principi. Crec que em vaig alegrar que el meu siluro fos fosforescent perquè si no ho fos no hi hauria hagut manera de veure’l apropar-se’m i fugir a temps. L’aigua era verda i espessa i lliscava lentament però sense treva ni entrebancs. Com que la primera vegada a ell no n’hi havia dit res aquest cop tampoc ho vaig fer perquè vaig tenir por que es pensés que era una manera de dir-li que no m’agradava aquell lloc on havíem decidit plantar les nostres arrels. I així jo vivia d’esquena al riu, mirant-lo tan sols quan el creuàvem amb cotxe i anant-me’n a dormir visualitzant estrelles de mar, platjes de sorra blanca, velers en l’horitzó per allunyar tan com fos possible la imatge del siluro assassí.

Però suposo que un dia vaig baixar la guàrdia i el siluro va tornar a aparèixer. Aquest cop venia amb tot de siluros petits, també fosforescents però i, això em va semblar molt curiós, de colors diferents. Davant aquesta visió el cor se’m va entendrir i em vaig oblidar de fugir corrents. Per la seva banda el siluro es va oblidar de perseguir-me i vaig veure desfilar la família fosforescent davant meu com qui veu ploure i s’ho mira rere el vidre estant. Em vaig llevar tranquil•la i meravellada: com podia ser que el meu siluro assassí tingués fills? Així doncs era una silura? Com era la vida sexual dels siluros? I vaig començar a fer preguntes al meu home que no acabava d’entendre aquell meu nou interés per les costums i vida d’una espécie a la que havien batejat com el Monstre de l’Ebre.

Superada la por o el fàstic inicials vaig començar a caminar vora el riu, cercant amb la mirada tot ésser vivent. Volia veure un siluro de veritat. Amb brànquies i escates (si és que en tenien). Així va ser com un dia vaig pujar a la barca que feia el servei municipal de creuar d’una banda a l’altra el riu gratuïtament. I així va ser com vaig conèixer al barquer del poble, que a banda de barquer era poeta (o com a mínim ell ho creia) i que si l’agafaves de bones i a soles, s’enfilava al banc de la barca i et recitava un poema de Margarit, Maragall o Casasses. Per fer-ho parava la barca al mig del riu, i si hi havia algú en una riba, s’havia d’esperar a que acabés de recitar perquè l’anéssin a buscar.

Va ser ell que em va aconsellar consultar un d’aquests llibres-diccionaris de somnis, així que me’n vaig comprar un i vaig descobrir que la visió d’un peix significava la visió del teu insconscient més profund, el més enterrat. I vaig començar a cavilar. El meu inconscient més profund era un siluro fosforescent. Què redimonis volia dir això? El fet que fos fosforescent podia voler dir que el meu inconscient no volia estar més enterrat, volia ser visible, però per què un siluro?

Ja feia mesos que vivíem al poble quan em vaig començar a trobar malament. L’olor del riu em provocava nàusees, la calor em marejava i els carrers costeruts em mataven. Estava embarassada. La panxa em va anar creixent, i els pits, i la cara se’m va fer rodona i hi va tornar. Però aquest cop no va ser un somni.

M’havia aixecat per anar al lavabo i al fons del passadís em va cridar l’atenció una llum. Vaig pensar que ens havíem deixat encesa la llum de la taula de treball així que m’hi vaig acostar per apagar-la però a l’entrar a l’habitació vaig veure que aquella llum no sortia de cap bombeta. Un siluro gegant i fosforescent estava assegut a la taula de treball, amb ulleres sobre el nas (o els bigotis) mirant-se l’àlbum familiar. No cal dir que vaig cridar com una boja. El meu home es va llevar espantat i va venir corrents a veure què passava. Havia caigut? Havia notat alguna cosa estranya a la meva panxa? Per què cridava com una desesperada? Sense saber-ho em va abraçar i, per la seva reacció racional i previsible, vaig deduir que no havia vist el siluro. Així que tampoc li vaig dir res.

Avui he dut el meu fillet a la barca. El barquer li ha recitat un poema de Miquel Martí i Pol i ell s’ho ha mirat amb els ulls ben oberts. Tan oberts com quan ha vist el siluro que han pescat els romanesos. Tan oberts com els meus ulls meravellats. Avui he vist un siluro. No era fosforescent, no tenia fillets (o jo no els he vist) i no duia ulleres intel•lectuals, però dins el meu cor alguna cosa ha plorat la seva mort. Avui li he explicat tot al meu fill que encara no entèn res (però és igual perquè jo tampoc): que és el Monstre de l’Ebre, que és una plaga, que és molt lleig i que abans de quedar-se embarassada la seva mama va somiar en un siluro amb fillets de colors.

Classe - Anna M. Ralda Bas

2010-07-16T12:06:00.000+02:00

Van ensopegar a la sortida de l’ascensor a frec de roba. Perdó, es va excusar ell. Ni se’l va escoltar, aqueferada revisant el mòbil. No obstant va arronsar el nas per tal de palesar l’intrínsec menyspreu que sentia envers la plebs, com si la pudor que vessava l’empestés. En veure la trucada perduda li van començar a suar els palmells i el coll se li va enrogir lleugerament. No se solia ruboritzar ni manifestava les emocions, un exercici d’autocontrol que practicava des que estudiava a les monges. Només aquella discreta foguerada, que dissimuladament es tapava amb la mà, la delatava. El trucaria; ans, però, hauria de veure al de la 207. Es tractava d’un d’aquells pacients que pretenia fer de l’estada a l’hospital unes vacances pagades. Si bé la intervenció es va complicar perquè se’ls hi va anar la mà i li van esgarrar el budell, els símptomes que deia patir eren pura representació. És clar que el color de la ferida i la febre la despistava. Ben segur que era psicosomàtic. El veia capaç de tot a aquell galifardeu, resseguint-la amb l’esgaurd de dalt a baix cada cop que l’explorava. El trucaria de seguida. No podia deixar passar l’oportunitat o potser no en tindria altra. El Fontana no era qualsevol. Durant cinc anys havia estat el cap de servei i es deia que seria el nou director del centre. Per mèrits professionals era el més indicat. A més, rebia molt de suport polític, indispensable en determinats centres amb certa perniciosa tendència a l’endogàmia. Corrien rumors que afirmaven que el germà gran seria el proper Conseller de Salut; el cognom pesava, és clar. No el deixaria escapar. Què eren dotze anys de diferència i quina importància tenia que fos tan malcarat (un malparit més aviat, segons la modesta opinió d’un sector del personal); no significava res, només una forma de fer-se respectar. Era tan interessant, tenia tanta classe!. La classe, tot just. Ella delerava per la classe. Aquell do inefable atorgat a uns pocs independentment del seu status o edat, la captivadora seducció que transmeten algunes persones a través de la seva forma de ser i estar. Tanmateix ella es delia per l’altra classe, la que aspirava aconseguir, la que atorga la posició social. La que mai no havia tingut i per aquest motiu desdenyava als qui eren com ella i desava els seus humils orígens amb pany i clau com si fossin una deshonra.
II

Havia reaccionat massa tard en sortir de l’ascensor. Quan se’n va adonar que era ella ja l’havia perdut de vista, com si s’hagués volatilitzat. Potser estava darrera d’una d’aquelles enigmàtiques portes color gris perla, però quina seria la bona si totes eren iguales. Els hospitals tenen una estructura minimalista desconcertant. Ho va deixar córrer i va anar cap al bar. No havia pogut aclucar l’ull en tota la nit i estava espès. Va demanar una mitjana i tot seguit es va desdir, tal vegada fos més adient un cafè per tal d’eixorivir-se. Tanmateix tenia tanta set que finalment va demanar la mitjana i un donuts. Ja eren dos quarts de deu del matí, com aquell que diu l’hora de l’aperitiu. De fet durant una època a aquelles hores ja en portava unes quantes de birres. Quan tenia per costum anar-se’n a dormir tard, prop de les tres de la tarda. No tenia gaire cosa a fer més que dormir. Dormir, beure, fumar, jugar a la borsa per tal de fer baixar les accions o descodificar i rebentar els programes de l’empresa paterna. No en va era un reputat informàtic. Al cap d’avall si no ho feia ell ho faria un altre, n’hi havien tants que l’odiaven al pare.
Ara en canvi tenia obligacions ineludibles, les quals desenvolupava de bona gana. L’àvia l’havia criat des de menut mentre la mare reposava en algun psiquiàtric. Significava molt per a ell. Malauradament era qüestió d’hores, li havia dit el metge. La iaia s’estava morint. Els ulls se li van amarar de llàgrimes i la dona que es prenia un tallat al costat seu se’l va quedar mirant amb llàstima. Amb aquelles grenyes i arrossegant per terra dos pams de pantalons feia coratge mirar-lo. Quina pinta, el jovent està perdut, rumiava la del tallat. Desconeixia que arribada l’hora aquell noi tan deixat es dutxaria, es pentinaria i es posaria l’americana d’Armani per assistir al funeral, tal i com li havia promès a l’àvia. Després, si es sentia amb forces, tornaria a l’hospital. Intuïa que era la dona de la seva vida.

El primer dia que es van creuar al semàfor ell tornava a l’apartament per dormir unes hores i anava una mica fumat. No tant, però, per no adonar-se de que la noia de cabells bruns, llavis molsuts i mirada indolent a partir d’aquell moment esdevindria la musa de la seva insuportable i fútil existència.
El segon cop que es van veure ella increpava una altra al bell mig del passadís. Portava una mena de pijama blanc que li marcava uns pitets erectes com a flams. Per la qual cosa va deduir que era metgessa; no pels pits sinó perquè anava de blanc. Encara que l’altra també anava de blanc, de fet allà tots vestien de blanc, resulten inquietants els hospitals per la inclinació a la repetició i al gregarisme. Al voltant del coll ella duia aquell aparell que sempre està fred i s’utilitza per auscultar el pit. La interfecta no en portava d’aparell i es deixava esbroncar com qui sent ploure però dòcilment sense rebel•lar-se. I això a ella l’exasperava. Està irresistible quan s’emprenya, arronsant el nasset amb un gest d’iniquitat. S’havia enamorat perdudament i quan acabés d’enllestir allò de l’àvia li diria. No la deixaria escapar.
III

A la matinada agafada de la mà del nét com feia quan era petit i ell tenia malsons, l’àvia va traspassar plàcidament i indolora arrossegant els millors records de la seva vida vinculats inexorablement a la iaia que tant l’havia estimat. De sobte va tenir la certesa que una etapa es tancava i alguna cosa inefable el menava a formar part d’un món que li resultava hostil. L’àvia s’enduia amb el seu òbit l’infant que mai no havia volgut deixar de ser. A partir d’ara tot hauria de ser diferent, especialment perquè ell era l’hereu universal de la fortuna de la malaurada progenitora, cavil•lava mentre conduïa abstret en la pèrdua irreparable. Sense adonar-se’n que el cotxe que s’havia saltat el semàfor per parlar pel mòbil l’envestia frontalment. Era la dona de la seva vida. La qui es delia per atènyer la classe que no posseïa i ara rebia de mans de la fatalitat, perquè a ell, bohemi empedreït, n’hi sobrava, de classe. El destí ineluctable els unia per sempre en una abraçada letal.

Bitllet d'anada i tornada - Mireia Reverter Antolí

2010-07-16T12:05:00.000+02:00

Havien passat cinc minuts de l’hora quan el cotxe va arrencar. Rere no hi havia ningú i va aprofitar per estirar el respatller. Va posar el mòbil en silenci. No volia que el molestessin durant el cap de setmana. Va connectar l’MP3 mentre mirava la carta que li havia arribat de la notaria.

La foto adjunta oferia el perfil d’una dona elegant encara que modestament vestida. Tot i que ha passat molt de temps, recorda la darrera conversa amb ella:
-No em deixis!
-No vull deixar-te, Josep- xiuxiuejava ella abraçada a ell i plorosa –Però és lo millor. Tons pares saben què convé. T’espera una nova vida tan bon punt surtigues del poble i m’oblidaràs ...
-No!-va tallar-la ell amb la impetuositat dels seus pocs anys-Mai t’oblidaré!
Una estrebada va obligar-lo a separar-se d’ella. Mentre se l’enduien a la força ell mirava cap enrere.
-T’estimo!
-Sigues feliç!

Des de llavors, no la va tornar a veure mai més. Però, tot i la seva tossuderia, va haver de reconèixer que ella tenia raó. De tots dos, era la que sempre encertava. En el fons, ell sabia que ella era mig bruixa i això el tenia fascinat. Més que la seva veu i els seus ulls. El fet d’avançar-se al futur despertava en Josep una atractiva sensació de misteri.
Ella sabia quan plouria i quan faria sol. Coneixia fórmules per curar mals de tot. L’hort de casa seva era el més ben cuidat i el més agradable a la vista de tot el poble i era molt apreciada pels veïns. Llàstima que el seu passat l’arrossegués tant que no tingués un racó dins l’estimació de la seva família.
Eren tots uns totxos … I ell ho havia estat més que ningú. Lluny del poble, la fortuna va somriure a la seva família. Les coses, complicades al principi, van anar prosperant. Mentre ell creixia, va ser el testimoni de la creació de l’empresa. Mentrestant, va fer el què feien tots els jóvens de l’ampli món. Va anar a la universitat, va viatjar molt, va sortir de festa, es va enamorar ... i la va oblidar.

Una suau frenada va fer que obrís els ulls. No s’havia adormit. Només s’havia abandonat als records d’un temps viscut sense entusiasme. Va mirar el mòbil. Estava ple de perdudes. No tenia cap gana de respondre als llepaculs que li anaven al darrere buscant favors. Va mirar al davant. La situació en què es trobava en aquells moments tampoc l’animava gaire. Hi havia caravana i per això l’ autocar restava parat. A la seva esquerra, el mar era una dèbil capa perduda entre cossos d’urbanitzacions. Esperava que el problema del riu, on va compartir moltes aventures, estigués resolt. Si no, el mar continuaria devorant els camps pelats i enfangats. Va sospirar mentre pensava en quina classe de persona s’havia convertit després que els haguessin separat a tots dos.
El sol, com si intuís els seus pensaments, va reflectir la seva imatge a la finestra. Ja era un home de trenta passats. Tenia una boirina a la mirada i els cabells, tot i algun fil blanc, eren negres com el fum de les cremes dels pagesos. L’executiu ocupava el seu posat i el seu somriure feia temps que havia desaparegut.

Ja estaven arribant al peatge. Segons el conductor, hauria de baixar i pujar a l’altre autocar. Ho va fer. De maletes, només en duia una de petita. Quatre mudes i prou. Ara que ella ja no hi era, no tenia sentit quedar-se més dies al poble.
Un cop dalt, tornant a contemplar el paisatge ebrenc, va donar un altre tomb pel seu passat. No es podia enganyar. Ella era l’única dona que l’havia comprès i l’havia estimat amb totes les seves coses bones i roïnes. No era que fos, precisament, ben considerat entre les dones de les quals sempre havia estat envoltat. Per sa mare i les seves germanes era un inútil i per a les dues esposes que havia tingut i les amants que havia aconseguit era massa útil. Almenys pel que fa a la posició econòmica.

Només ella, amb la seva mirada de curandera, sabia que els dos eren com un mateix ésser. Ell podria haver prosperat molt i era indubtable fins on havia arribat de tant pujar les escales del poder. Però li havien tret el més important. L’havien arrencat del poble i del riu i havien convertit la seva vida en una farsa. Amb ell, havien comès una injustícia.

L’autocar continuava enfilant suaus corbes i ell ho va comprendre. Tot i que ho van disfressar de milloria i conveniència, no tenien cap dret a fer el què van fer. La suposada influència que ella exercia damunt d’ell no era cap excusa per treure’l a la força d’aquelles terres. Perquè, encara que ella mai hagués existit, ell va descobrir quin era el seu lloc. Llavors, amb el balanceig del cotxe, es va confirmar. Ell pertanyia al poble que enunciava el cartell blanc i roig a una vora de la carretera. Ho podia sentir en l’olor dels garrofers, en la rugositat de les oliveres i en l’agredolç dels tarongers i llimoners.

Finalment, l’autocar es va parar. Havia arribat al seu destí i va baixar del vehicle blanc i beix. La plaça estava deserta i només s’escoltava la campana de l’ església i el vol dels moixons. No hi havia ningú. I, tot i així, tenia la impressió de no sentir-se sol. De sobte, una palometa va aparèixer davant dels seus ulls i va anar a ficar-se a la seva espatlla. Ell va somriure. Recordava quan els dos miraven les palometes que anaven tímidament pel seu hort i ella reia perquè el bon temps havia arribat. I, amb el bon temps, ella deia que ell estava més guapo. No. No se sentia sol. El dia l’acompanyava i, amb la palometa, va saber que l’esperit d’ella estava present i era al seu costat. Va pensar que potser no tot estava perdut.

I, des de feia molts i molts anys, el seu somriure va aparèixer de nou i una llàgrima se li escapà tot desfent la boirina de la seva mirada.

Va veure que se li atansava un home molt prim i es va eixugar els ulls immediatament. L’home es va parar davant d’ell i el va saludar:
-Benvingut, senyor Josep. L’estàvem esperant. El testament es llegirà d’aquí un parell d’hores. Si vol, pot dixar el seu equipatge a la fonda i descansar una mica ans d’anar a casa sa iaia.

Àngels de Morània - Josep Joaquim Buj Alfara

2010-07-16T12:02:00.002+02:00

Àngel I: Francisco

L'avió aterra entre aplaudiments del respectacle, tot i que una sotracada de les rodes ens avisa que hem tocat terra. Quatre dies més tard, l'aterratge en terres peninsulars serà més suau i es repetiran els aplaudiments. Els moranesos agraeixen així a la tripulació que els hagen portat sans i estalvis a la seua destinació, pensa l'Invers. No és que haja viatjat molt en avió, però no recordava haver-se'n adonat d'est gest.

Baixen de l'avió i pugem a l'autocar que ens portarà a buscar les maletes. Hi ha passatgers que porten les maletes arrossegant. Invers pregunta en castellà: "Las maletas se cogen del avión o dentro en el aeropuerto ?". Un dels dos interlocultors li contesta també en castellà i pregunta si és peninsular. Invers diu que sí. Eureka! Resulta que viu al poble veí. L'estrany viatger Invers explica que treballa de mestre a l'escola del poble, amb alumnes d'est nou país i que tenia curiositat per saber com es vivia en esta part de Morània. Comenta que sa neboda va estudiar al mateix col•legi fins a enguany que van decidir, després de nou anys, tornar al seu país. Li dóna la targeta i quan li diu que vol anar a Sueb, li diu que passe per casa de sa germana.

Primera acollida a l'inversa. En aquell moment encara no ho sabia, però no en seria l'única. Francisco l'acompanya a l'oficina on Invers ha d'arreplegar el cotxe de lloguer i l'ajuda a fer-ne els tràmits. Li diu que el seguisca fins a Dara i el deixa el més prop possible de l'hotel. Li recomana que "espavile" i vaja en compte amb els "listillos", insisteix que el telefone si té algun problema.

Àngel 2. Hert

Invers ja ha pegat un parell de voltes amb el vehicle al Boulevard Revolutei. No atina a veure l'hotel. De sobte, un cotxe es posa al seu costat. És el representant de l'agència on ha llogat el cotxe.
- Can I help you ?
- Hotel C., please.
- Follow me.

El segueix i, per fi, troba l'hotel. Fa tres quarts d'hora que ha topat amb el primer àngel i en fa un que ha deixat el segon àngel quan intenta submegir-se en el somni d'un viatge que puga marcar-li de per vida. Enrere queden hores d'internet, de consultes telefòniques, de diàlegs virtuals i infantils entre cultures.

Àngel 3. Àngela Maria!

Invers deixa el Fiesta al carrer del darrere. El pàrquing de l'hotel és ple com un ou. Després s'assabenta que hi ha una boda i un bateig.

La recepcionista agafa al vol la salutació peninsular del visitant i es llança a parlar l'idioma del client amb una perfecció sorprenent. El nouvingut li diu que té una reserva i li ensenya el paper. Després de descarregar el fato, li fa una segona visita.

- Con se surt de Dara per anar cap a Nagyvárad.

Ella fent gala de l'hospitalitat moranesa amb l'estranger que comença a descobrir. L'asfalt negre del retolador marca l'eixida de la ciutat sobre el plànol.
La recepcionista comenta que tot i ser diumenge potser es trobe obres a la carretera. Tenen pressa per converir-la en una via ràpida (diu), aquest concepte té un significat ben diferent en el país d'origen i el de destinació, deduix poques hores més tard. Francisco ja l'havia avisat a l'aeroport: "Les carreteres no són com a la Península i li recomana el tot risc. El poc que ha vist per ara de Morania, la ciutat de Dara, és un país en construcció i aquesta serà la tònica general.

Malgrat la boda, el bateig, la zona d'oci que envolta l'hotel, que és dissabte a la nit, aguaita pel balcó de l'habitació i li sembla una ciutat trista... fins i tot un xic decadent. Demà voltarà pel barri i la vora del riu, potser travessarà el pont, abans de marxar cap a Nagyvárad. Espera tindre més sort amb aquesta altra ciutat i seguir trobant els àngels de la guàrdia. Comença l'aventura inversa, el viatge invers cap a Morania, la nova terra d'acollida del passatger experimental.

La maquineta de fer punta- Jordi Navarro Vidal GUANYADOR DEL PREMI CATEGORIA C

2010-06-14T14:30:00.002+02:00

Comença una nova setmana en dilluns al matí. És quinze de març i, a Berlín, la primaveraencara està hivernant. Hi ha restes de neu, de la nevada d’ahir, allí on els cotxes i els vianants no la desfan al passar. Desprès d’una dutxa llarga, surto i creuo el carrer per esmorzar un schokocroisant i un cafè al forn turc de davant de casa. Tot i que, com cada matí, ja sense preguntar, m’ho preparen per emportar, avui tinc temps i em menjo la pasta assegut a un tamboret recolzant-me en una petita taula estreta i allargada situada al costat del finestral. Sobre la taula hi ha el sucre, les culleretes de plàstic primes i estirades, els tovallons de paper i un bric de llet desnatada.

Quan són les deu menys quart al rellotge, que ja sé que va cinc minuts avançat, poso la tapa al cafè i rodejo el got de paper, per protegir-me de l’escalfor, amb un tovalló de paper decorat amb ous pintats, pollets, cintes de colors i altres motius de Pasqua. Surto al carrer direcció a la boca del metro i m’endinso en les profunditats suburbanes. Baixant les escales busco amb la mirada l’indicador digital, al qual la puntualitat li dona una gran credibilitat, i tinc la certesa que amb dos minuts apareixerà el següent metro.

Dins del metro tot sembla quotidià, la lectura i la música auriculada són les ocupacions principals, el silenci respectuós mana en l’ambient. Trobo ràpidament seient, assegut vaig vacil·lant la temperatura del cafè amb petits glops, mentre, inevitablement, creuo alguna mirada amb els que no tenen una ocupació que exigeixi tota la atenció. De sobte, me n’adono que just al davant meu hi ha un senyor que ja havia vist alguna altra ocasió, en algun altre vagó, que m’havia cridat l’atenció, de la mateixa manera que avui, per la professionalitat amb que persegueix el seu objectiu.

Uns 50 anys ben portats aparenta la seva barba grisa que pel seu tímid volum respecta la forma del seu rostre. La seva postura mostra una calba que s’estreteix desprès del front formant una franja de pell descoberta de no més de deu centímetres d’amplada. La franja desemboca a una circumferència de diàmetre notablement superior, on tampoc hi ha rastre dels pèls grisos i curts que cobreixen la resta del cap. Unes ulleres de farmàcia, salvaguardades per un cable al voltant del coll, esdevenen un instrument de treball obligatori. Dur una bufanda ocre amb franges, de diferents tons grisos i marrons, disposades paral·lelament i perpendicularment entre elles. La bufanda, estrangulada per un nus noble, amaga la camisa i sembla una peça essencial de la equipació que acaba de completar un abric beix, uns texans i unes esportives marrons.

A la mà dreta dur un llapis amb una punta afilada que fa sospitar la presència d’una maquineta de fer punta a la butxaca de l’abric. El llapis acaba amb una goma cilíndrica capaç de esborrar tota la feina per poder començar de nou en cas d’una terrible equivocació. Amb l’altra mà sosté el diari doblegat de forma que el gran quadre, ple de caselles amb algun número, queda centrat i totalment visible. Aquest quadre d’origen japonès sembla, més que un passatemps, la autèntica raó de ser d’aquest senyor tant respectable. La seva postura, les ulleres de farmàcia, el llapis que possiblement amaga una maquineta de fer punta i, fins i tot, la seva vestimenta semblen formar part del joc.

Desplega un ventall ampli de tècniques. Apunta temporalment dos possibles números entre dos caselles i també n’apunta alguns fora, a un costat. Considera que estiguin les nou xifres dins de cada petit quadrat, i té en compte que a cada línia de caselles tant verticals com horitzontals, no es repeteixi cap número. En cas contrari, amb un moviment rapidíssim de canell gira el llapis per utilitzar la goma i, desprès, amb els altres dits espolsa efusivament les restes de goma.

No sé on va, potser va a la feina o està a l’atur i viatja sense destí omplint amb números unes caselles perfectament quadrades. Potser és pare d’una nombrosa família o està fadrí i viu amb la seva mare. No ho vull saber, només m’interessa la seva obra. Em pregunto quants sudokus haurà fet, quants en pot fer amb un dia. No puc fer res més que admirar la seva figura. De mentre, obro la meva motxilla, trec una petita llibreta i un bolígraf de d’estoig, i escric, fascinat, l’experiència.

Mecanismes- Joan Ferrús Vicente

2010-06-14T14:27:00.001+02:00

Desprès de donar una altra volta a la minúscula habitació em giro per mirar el tauler. L’home hi continua assegut al darrere, encaixat dins del vestit negre com un maniquí, amb les mans entrelligades per damunt la corbata vermelló, a l’altura del pit. Un cap arrodonit i sense pèl alberga dos ulls de peix. I la mirada dispersa, morta i com perduda en algun racó de l’habitació, rebota i cau exactament sobre del meu clatell.

Abans d’entrar ja pensava que seria difícil. M’havia passat dies imaginant problemes i les seves possibles solucions. Els apuntava en petits trossos de paper que desprès repartia per la casa. N’hi havia centenars. M’omplien les butxaques, sobresortien d’entre els pots de sucre, sal i arròs. Tapaven les fotos familiars, empaperaven el sostre i les parets i fins i tot cobrien les cadires, de manera que no podies reposar sense enfrontar-te amb un d’aquells problemes. Tampoc em deixaven veure la meva imatge al mirall.

Cadascun d’aquests problemes era d’una naturalesa diferent. Responien a lògiques i procediments diversos, impossibles d’intercanviar. A cada problema, la seva cosmovisió. I així vaig passar jo els dies abans d’entrar a l’habitació, amb un ball d’universos al cap, eixamplant els meus esquemes per forçar els límits del meu enteniment. Però allò. On anava allò?

Clavo el tauler d’escacs amb la mirada, furiosament. El tanco pels marges. He d’aïllar-lo de l’exterior, robar-li els mecanismes que mouen el seu joc. Un tauler d’escacs convencional. Seixanta-quatre caselles, blanques i negres alternativament, distribuïdes en vuit files i vuit columnes. Tampoc les peces presenten cap anomalia a destacar. Cada rei amb el seu seguici estan disposats a les files exteriors oposades, guardats per les respectives frontals de peons. Però allò que m’inquieta és la proliferació de línies de peons fins al mig del tauler, on blanques i negres es troben frec a frec, sense deixar cap casella per ocupar.

He deixat la taula amb la ràbia i la frustració a dures penes contingudes. He filat l’home, que segueix amb els coll tort, parcialment caigut, i els ulls, aquells ulls de peix que d’amagat repten per les parets de l’habitació fins caure’m al damunt. I mentre jo faig això un temps corre en algun lloc i només l’home en sap la mesura i la durada. Potser és la seva paciència, o potser espera algun gest meu consignat de forma prèvia i secreta, o potser no és res d’això. En tot cas, no és part del problema. Necessito enfocar el problema. El problema.

Guaito d’amagat el paper que m’han donat en entrar. Potser aquest és el final del joc. La segona vegada que consulti les instruccions. Però el problema. El problema. Un sol moviment, cap fitxa morta.

Un sol moviment. Cap fitxa morta. Repeteixo lentament.

Tal i com estan disposades les figures sobre el tauler, cap d’elles pot moure’s, a excepció dels peons a l’avantguarda. Però l’únic moviment que els hi permet ocupar una casella nova és aquella estocada en diagonal amb la que s’obren pas (primer requisit) ferint de mort a un enemic. Però no pot morir cap fitxa (segon requisit). I, per descomptat, tampoc poden compartir casella. Així que repasso el tauler a la cerca d’algun quadrant desocupat, resseguint curosament cadascuna de les divisions per assegurar-me que la disposició de les fitxes no crea algun tipus d’engany òptic que amagua la casella deshabitada. Res. Em frego els ulls, ho repasso altre cop, però sembla ser que la cosa no va per aquí.

Mentrestant, l’home segueix impertorbable. Em mira d’alguna manera que desconec. Però em mira. Està aquí per això, i també per comptar el temps i fer de jutge. I ara que hi penso, potser també ell és part de l’enigma.

M’hi fixo lentament. Aquella cara rodona, rosada i flonja, com de recent nascut. No té cabell al cap sinó una capa quasi intimidada de borrissol. Tampoc se li veu pèl a les celles, i fins i tot al capdamunt de la closca se li insinua un clot com de nadó. Potser és part del joc, però probablement és part de les distraccions. He d’enfocar el problema.

I perquè sóc jo qui ha de començar el joc? És obvi que el primer que mogui fitxa acabarà amb un peó del contrari, i llavors aquest, arribat el seu torn, podrà ocupar la casella desocupada sense ferir cap de les peces. Clar que les blanques estan a la meva banda, i per tant hauria de començar. Però puc provar de renunciar al meu torn, esperar que ell mati el meu primer peó i aconseguir la victòria. Però és l’home un jutge o també un adversari? Pensant-ho fredament, no sé si l’home és part del joc. Quan he entrat, en veure’l mut i inexpressiu, quasi vegetal, he donat per descomptat que era un jutge, un observador deslligat de l’enigma, però ara la única solució possible em demana incloure’l al problema. Adversari, doncs, decideixo passar el meu torn.

Abans d’acabar la frase l’home s’aixeca amb un moviment sec d’autòmat. Agafa un peó dels meus, l’enretira. El miro i encara va amb el coll tort, els ulls a qualsevol lloc menys al taulell. Tira el meu peó per damunt de les seves esquenes i el braç li queda penjant, com si se li hagués mort. Em fixo altre cop en el taulell per comprovar si he vist bé com retirava un dels meus peons. Mentre m’asseguro de les meves percepcions l’home agafa una de les seves fitxes i la col•loca a la casella buida d’una estrebada. Les fitxes dels voltants queden tombades amb el cop.
S’obre la porta i sé que he fallat. O surto o em vindran a buscar, així que accepto la derrota i em dirigeixo cap a la sortida. Però abans de deixar l’estança miro altre cop l’home, el taulell i, finalment, les parets que tanquen aquesta sala. No sé què hi ha darrere seu. Potser el problema ha començat una, dues o vés a saber quantes sales més enllà. Torno a entrar i m’acosto a la paret per enganxar-hi el cap, les mans, i em sembla sentir-lo. El mecanisme, és una percussió sincopada. O vàries d’elles, que es comuniquen i es reprodueixen a la fosca. Puc sentir-les a mesura que repasso les parets.

I no sé quant de temps em quedo així, però unes mans d’acer m’arrenquen del somni i m’arrosseguen cap a fora. Reacciono tard, perquè el batec dels mecanismes continua al meu cap. Intento parlar, però és inútil, perquè tampoc ells sabran a que coi estem jugant.

Riu efímer- Anna Canalda Salva

2010-06-14T14:21:00.002+02:00

Un cop dins de casa (dins del que seria la meva llar a partir d’aquell mateix moment), plovia passa per sortir a donar un tomb; el que més m’hagués agradat hagués estat perdre’m pel barri, pels seus carrers, amunt i avall, conèixer bé el seu aroma, l’olor de les cases, el perfum de com era la vida allí, però una mandra passatgera, resultat de tantes hores emprades fins arribar-hi, em feu no encabir-me gaire amb la idea.

Vaig soltar les pertinences de la mà, davant les vidrieres del balcó. Els meus ulls es clavaren al paisatge que em descobria aquell indret de la casa; carrerons estrets, balcons florejats, un cel gris però preciós, gent conversant ràpidament des de lluny, com aquell qui es va allunyant per no aturar-se degut a la pluja… m’agradà, tot allò, i de sobte vaig sentir con quelcom dins meu em xiuxiuejava que allí, a Tortosa, hi estaria bé, molt bé.

I segur que aquell convenciment fou una de les tantes que m’hi juga el cor; ja va deure intuir que aviat els teus ulls verds es creuarien amb els meus, més foscos, creuant així també les nostres vides.

No et sabré explicar, ara mateix, si el que recordo fou cert en el seu dia… Se m’ha tornat tot tan borrós… A més, he volgut creure sempre que fou bonic com un somni, fins al punt que no sé exactament què ha estat, saps?

No se m’ha passat pel cap encara deixar de caminar tranquil·lament per la vora del riu; les cases del voltant m’encisen i m’hi sento prop teu, dintre els seus carrers i la remor d’un vent suau. Em transporten les melodies cap al batec del teu caminar, com si tornessis a venir a mi, i m’assec. En silenci i pensant...Quant de temps sense veure’t.Se’m fa un nus a la gola, i se m’humitegen els ulls, d’intentar explicar-t’ho, des d’on fa un temps remot corríem i rèiem junts.

Tu i jo, que sense poder-ho endevinar al final no hem fet casa... ens convertirem, per un moment, en un etern nen petit; tot ho vam intentar, i no hi té la culpa la Ciutat, car no pot trair mai un testimoni de tant amor, de tants dies de sol al parc, agafats de la mà. I ara, atrapat dins d’Ella per no matar el teu record, veig impotent com arriben els joves i com marxen els grans, i penso que m’agradaria haver-me quedat infant. I no veure les calamitats que hi ha si no et veig. Llavors no sé on mirar.

Dintre la meva ment, només queden dolços somnis caminant entre les parets del meu
cos...si llavors, quan hi erets encara, ho hagués pogut saber, hagués intentat dormir
eternament; en un inexistent despertar. O potser no hagués sortit mai d’on un dia plovia tant, de la casa que tant he estimat.

Milers de veus envolten la meva llum; més històries encara he creat. Quantes imatges vagant pels carrers, quants espectres xiuxiuejant a la nit, pujant i baixant per tots els indrets. Què divisen els meus ulls? Tot ho puc abraçar? M’encantaria veure’t, prop del Mercat, per continuar.

I és que t’he volgut tant, i per això mateix estimo tant Tortosa... que tu no marxes del meu cap perquè estàs en cada indret, en cada plaça... ni jo marxo d’aquí perquè encara tinc el valor de retorçar-me, de dolor, caminant amb joia com un nin, amb el teu despietat i persistent record.

Advertència sobre els usos restringits de la por a l'esotèric- Aleix Ferrús Vicente

2010-06-14T14:19:00.001+02:00

La N havia viscut tota la vida atemorida pels fantasmes, encara que no n’havia vist mai cap. Però, fet i fet, tampoc havia estat a Disneyworld, i prou sabia que existia. Així que per repel•lir un atac del Més Enllà, la N convertí la seva casa en un bastió anti-espectral. Un exèrcit de veles blanques il•luminava cada racó de cada habitació, sense oblidar l’interior dels armaris, vigilats també per la cremor d’aquests sentinelles de l’obscur. A les parets hi penjaven budes, creus, màscares de xaman i estampetes de sants, tant de profans com de pagans. Tota aquesta parafernàlia religiosa reconfortava a l’amfitriona, però sumia en el desassossec als visitants ocasionals, els quals sentien una inquietud major per aquella cohort de caçadors de fantasmes, ans que per aquelles hipotètiques amenaces que suposadament havien de foragitar.

La N només menjava amb coberteria de plata, i si cuinava, hi afegia sempre all. Bé sabia que aquest condiment només repugnava als vampirs, però qui era ella per discernir sobre les aliances d’aquells que ja han traspassat? Altrament, tres cops per setmana, una dona de fer feines, i pitonissa a temps parcial, netejava el domicili de N amb aigua i lleixiu purificats. Farta de no trobar rastre ni de mundícia ni de màcula espectral, la dona, d’altra banda molt respectuosa amb les qüestions del Més Enllà, aviat abandonà la tasca de soltar les oracions que, en secret, convertien l’aigua de l’aixeta en flagell de morts vivents.

Gràcies a tot això, la N vivia segura i contenta dins del seu búnquer terrenal. Però un dia, a mitjanit, veu una llum exterior que traspassa les cortines de vellut. L’acompanya un brunzit sord i ascendent, com milers de mosques que acudeixen a un cadàver. Sense trobar cap tipus de resistència, el soroll aviat s’ensenyoreix de l’estança.

Com un estruç, la N amaga el cap sota el llençol, i s’encomana a tots els déus del firmament. A pesar d’això, en la seva intimitat, la N s’alegra de la visita fantasmal. Tant de bo entri a casa i hagi de sortir corrents, escaldada per tota aquell exèrcit de quincalla anti-espectral. I que ho faci saber a tots els seus companys ultraterrenals: allí no hi ha lloc pels de la seva mena.

Lamentablement, N no sap com n’és de tenaç un extraterrestre quan s’encaparra amb l’abducció.

Parèntesi en el qüotidià- Anna Aubà Pons

2010-06-14T14:17:00.001+02:00

Comença un nou dia a la ciutat de Barcelona. És 23 de febrer i el sol radia com en ple mes de juliol. La Carol, una noia forana de la ciutat es prepara com qualsevol altre dia per a sortir cap a la universitat on estudia Logopèdia.

Un cop llesta, amb la carpeta a la mà, es posa la fragància que la caracteritza, dolça i refrescant alhora. Decideix emprendre camí cap al metro. Va pensant en tot allò que ha de fer durant el dia; repassa mentalment l’agenda i recorda que a la tarda s’ha de trobar amb un professor. Durant aquest petit recorregut es creua amb molta gent que probablement també pensa en tot allò que ha de fer durant el dia. Cada persona té un destí i ningú es fixa amb ningú.

S’introdueix al subsòl de la ciutat, corre per no perdre el metro que ja està a l’andana i seu en una de les butaques que la portaran fins l’altra punta de línia. Treu el llibre que està a punt d’acabar i la seva ment es trasllada a l’espai de La bogeria.

Després de dos parades s’asseu al seu costat un noi que s’adona en un moment del llibre que està llegint la Carol. L’Albert va acabar els seus estudis de Filologia i està fent la tesis sobre Narcís Oller. No pot amagar la seva passió i li demana a la Carol si pot fullejar el llibre. Ella, abans de que la seva ment pugui pensar el que ha de fer, li posa el llibre a les mans de l’Albert perquè, tot i que no coneix de res al noi i el seu aspecte no és del tot transparent, es sent identificada amb ell. L’Albert veu que és una edició antiga, mai abans l’havia vist. Ella no entén la cara de sorpresa del noi. Comença a parlar en ell i la complicitat entre els dos pareix que existeixi des de fa molt temps. La Carol deixa que parli el noi i escolta atenta tot allò nou per a ella.

Cada cop es sent més atreta per tot aquell món que el noi domina. A més, escolta la seva veu, guarda la seva mirada, segueix els seus moviments i es va formant una imatge diferent de la primera impressió. El noi pareix deixar de banda el tema que domina i es comença a interessar per la Carol. Li atreu la seva mirada tímida i profunda, trista i brillant, dual com el seu perfum. Es comencen a conèixer però els dos tenen por de ser massa agosarats, massa clars; no s’atreveixen a parlar de les seves vides rutinàries i tant quotidianes com les de qualsevol altra persona. Aquell moment no és monòton i rutinari com el dia a dia. Pareix que els dos siguin conscients que si es coneixent més profundament, es perdrà la màgia d’aquell instant on els dos es deixen portar sense anar més enllà ni intentar saber res més del que ja saben. Parlen de coses transcendentals, de la imatge del món, de diferents visions i perspectives, però no del què han de fer, ni dels anys que tenen, ni de les seves amistats.

Arriba el final del trajecte i cap dels dos se n’ha adonat fins que han sentit la megafonia del vagó. Es queden mirant, no saben què fer. La Carol pren la iniciativa i dóna dos petons al noi. S’allunyen l’un de l’altre; tots dos tornen a la seva pròpia realitat, la seva vida.

Qui sap si es tornaran a veure? El destí ho dirà. Potser si o potser no. L’Albert però, sense que la Carol ho veiés, havia escrit el seu correu electrònic en una de les pàgines del llibre.

3-T- Joan Fontanilles March

2010-06-14T14:14:00.001+02:00

– Què tal Fàtima? Com va anar l’expedició al Pic Negre?
– Buff! No has vist les notícies, Javi?
– No, per? Acabo d’arribar de viatge amb muns pares...vec que has tornat sana i salva.
– Sí, clar...sóc una experta escaladora, jo!
– Quants dies us va costar arribar hasta dalt?
– Quatre dies, més o menos...de manera aproximada...
– Déu n’hi do...I suposo que vau dormir penjats allí dalt... vau passar fred?
– Sí claro, en una espècie de llits que pengen...però de fred, què va! La setmana que ve fem una conferència sobre l’excursió, si t’animes...
– Ah sí? Amb l’Agus i el Víctor?
– No, sol amb en Víctor...Agus no pot. Dimecres a les 7 de la tarde al Casal.
– Què interessant, és possible que m’hi passe després de la feina. Bé, adéu, hasta després... per cert, què et passe a la cama? He vist que coixeges una mica...
– Una picada, però ja està quasi curada, gràcies. Abans que marxes, deixa’m que et conte...
[...]
- Hola a tothom i benvinguts a la conferència sobre l’excursió alpinista que la Fàtima, jo Víctor i el nostre company Agustí (que avui no pot ser-hi present) varem fer fa dues setmanes. Durant la pròxima hora i mitja us parlarem sobre l’escalada del Pic Negre, a la localitat de Ramihga (Marroc). No del Pico de la Muerte Negra, com els mitjans van difondre en un principi. Com tots sabeu, la notícia ha arribat a la premsa nacional i internacional. Primer tractarem els preparatius que ens varem endur per al viatge. Aquest és un pas important per arribar al cim amb garanties. Segonament, tractarem el viatge fins al poble de Ramihga, com i quan varem arribar-hi. L’amiga Fàtima us explicarà un parell d’anècdotes que li van passar durant el viatge. Seguidament, tractarem el tema de l’allotjament, el menjar i el folklore de la zona que visitarem. Després, i allò que ens portarà més estona d’explicar serà l’escalada que varem dur a terme, plena de perills (com la picada d’escorpí que va sofrir Fàtima) i el desenllaç que tots coneixeu a través de la premsa...
- Com molt bé ha dit el company Víctor, primer parlarem sobre...
[...]
Tres joves ebrencs descobreixen el tresor del llegendari Mohamed Hri
Els joves, de la població de Riba-Roja d’Ebre (Ribera d’Ebre), van desenterrar el tresor marroquí més important descobert durant els últims 200 anys

Víctor Sanz, Fàtima Calvo i Agustí Arbolí són tres joves alpinistes que el passat dia 3 de juliol van anar a la localitat de Ramihga (Marroc) per escalar el Pic de la Mort Negra. A l’altura dels 1.000m un dels membres va trobar un petit cofre de plata que, per a la seva sorpresa, estava ple de pedres precioses. La curiositat va fer que en menys d’una hora descobrissin més de 20 cofres de diverses mides, replets igualment de joies i utensilis luxosos.

Experts vinguts de diferents països estan determinant el valor d’aquestes peces històriques. Una primera hipòtesi dictaminada pel Dr.Jakson (Cambridge) és que el conjunt trobat pertany al llegendari Mohamed Hri, el segon dels fills il•legítims de Mohamed el Carnicer.

Les autoritats marroquines afirmen que tenen proves que Agustí Arbolí s’ha apoderat d’un dels cofres i resta detingut a la comissaria de Casablanca esperant el seu judici.

Un instant, una vida- Amanda Ulldemolins Subirats

2010-06-14T13:51:00.000+02:00

Feia ja 5 mesos, 150 dies, 3600 hores que jo no era JO, que la tristesa m’havia invadit per creure’s posseïdora del meu alè, de la meua esperança, minsa, però existent. Tothom me deia que m’havia d’aixecar, que havia de ser forta, que ho podia aconseguir. Les paraules, els ànims, en el meu cas no els tinc sempre, molta gent al meu costat però poques, massa poques persones. Hi ha dies que me desperto suada, com si els pitjors malsons formessin part de la meua crua realitat, i veritablement és així. Me sento sola, desemparada, fugitiva de tot allò que me puga arrencar un somriure. Aquesta vida no està feta per a mi, per als dèbils com jo el millor és seure i contemplar els triomfs i derrotes de tots els altres, millor així- deia la meua àvia.

Decideixo sortir a passejar, per a què me toque aquell aire que no me mereixo, per a què respire alguna cosa nova i pura. M’assec a un cafè prop del mar i el contemplo, ¿Quantes coses ha vist passar davant seu?, ¿Coneix tot allò que el pertany? , ¿Se sent captiu de la seua memòria, del seu present i víctima obligada del seu futur? Me responc a mi mateixa “No, ell viu, o almenys sobreviu.”
Allà, asseguda, recordo els estius que passava a Vinaròs amb la meua família, amb uns amics nous que cada any ens retrobàvem, fent de la distància la única raó per trobar-nos, de nou, cada estiu. Recordo el sabor de mar que me quedava quan sortíem de l’aigua, la dolçor de la meua tieta Esperança (quina ironia- vaig pensar-), l’olor de les paelles de la meua àvia, i sobretot, el que més recordo, és l’alegria que desprenia, el feliç que era en aquella terra i també l’enyorança que m’envaïa cada cop que, quan els dies tornaven a ser més curts, havia de tornar aquí i resignar-me a seguir amb la rutina. ¿On queda ara la il•lusió?

Després de varis fracassos laborals i sentimentals, després de dies sense dormir treballant en una cosa que ni tan sols jo creia, després de molts amors de bar, finalment, vaig conéixer la persona esperada, aquell qui me feia descobrir i assaborir cada instant que vàrem viure, Ell va aconseguir que fos Jo, que cregués amb mi mateixa. Vam compartir els millors anys de la nostra vida, vam fer plans de futur i ens els vam creure, una família, un gos i un xalet a la platja, pot ser algú pot pensar que anhelava només el típic somni americà però per a mi, per a nosaltres, significava la més pura i digna felicitat.

Mai res no dura per sempre, un dimarts, al vespre, el vaig trucar d’allò més nerviosa a la feina, havia de venir ràpidament a casa, era el nostre quart aniversari de boda i tenia una sorpresa per a ell. Me va contestar que havia d’enllestir unes tasques però que correria per vindre, “T’estimo”- me va dir-. Aquesta fóu la seva última paraula, els últims sons que vaig sentir sortir dels seus llavis, dels meus llavis. El vaig esperar una hora, dues pot ser, o fins i tot només foren uns minuts de res. Vaig endreçar un altre cop la taula, els cuberts, les copes, tot al lloc, el gran sobre la presidia. Portava el meu millor vestit, el meu somriure més gran i sincer però ell no arribava. De sobte, va sonar el timbre i a corre-cuita vaig obrir la porta; un home alt i prim vestit amb l’uniforme de mosso amb un posat seriós me mirava.

Havia tingut un accident i l’estaven traslladant a l’hospital. Sense saber molt bé com ja estava a la sala d’espera, encara avui no recordo qui me va dur ni quina va ser la meua reacció a l’assabentar-me de tal notícia. Allà els dies foren llargs, vaig deixar de preocupar-me per mi mateixa i sols tenia atencions per ell qui, tot i que anava recuperant-se a poc a poc tenia un diagnòstic greu, tan greu que els nostres plans s’anaven dissipant a marxes forçades. La meua salut es va veure alterada per tots aquests problemes. Hi havia dies que ni tan sols recordava com era la meua vida abans de tot allò, sí, “allò” es refereix a l’accident, al patiment, a l’escepticisme dels metges, mai, ni encara avui, n’he volgut parlar de tot això, o de tot allò, no sé massa bé com dir-ho.

La matinada del 25 de maig el seu cor va deixar de bategar per sempre més, vaig arribar a pensar que llavors, amb la seva desaparició, tot hauria acabat, però en realitat no feia més que començar. Les parets me semblaven barreres però era només dintre d’elles que me sentia protegida, emparada per aquells murs blancs que ofegaven alhora que alleujaven els meus plors.

Encara avui, cinc mesos, dos dies i 12 hores després sento el seu caliu, la seua olor, la seua rialla a cada racó del nostre pis. Torno lentament, passejant i resseguint la costa cap a casa, passo per davant d’una botiga de roba per a nadons i sento dintre meu un petit cop de peu que m’empeny a entrar-hi. Me perdo entre els diferents prestatges de roba, per a nen i per a nena. Per això decideixo agarrar un jersei de color groc, un color viu que dona vida - vaig pensar-. Cada dia la panxa creix més però avegades ni recordo que estic esperant un fill, un dels nostres somnis. Mentiria si digués que no me fa il•lusió veure-li la cara, pensar un nom, decorar la seua habitació però, és tanta la por de saber que, ara sí, me toca seguir endavant.

Passaran els dies i cada cop seré més conscient que ja arriba el dia, que ara sí que tot s’acaba i que al mateix moment, tot comença. Avui m’he comprat també roba per a mi i aquesta tarde trucaré a les meues amigues i els hi comunicaré la gran notícia; seré mare, i vull, necessito, que elles estiguin al meu costat. Tot aquest temps he defugit de qualsevol ajuda exterior, creient-me capaç de superar-ho, d’enfrontar-ho tota sola però veig que és impossible. A partir d’avui, jo, empendre un nou camí per tornar a ser JO.

Nit inesperada- Jamila Moussaoui Jannati

2010-06-14T13:39:00.002+02:00

Quan tanco els ulls encara sento els plors d’aquella criatura. A vegades penso que m’estic tornant boja, intento no pensar-hi més però avui faré un esforç per contar la misteriosa història que hem va passar fa un parell de mesos.

Era dilluns, el pitjor dia de la majoria dels estudiants, llevar-se aviat, alguns encara amb ressaca de les nits anteriors, fer camí a l’escola i estar-hi més de cinc hores escoltant els professors. Era un dilluns més. Vaig arribar a casa i vaig estar mirant la tele fins l’hora de dormir, en aquell moment va començar tot. Em vaig ficar al llit i hem quedí dormida.

A mitja nit em vaig despertar d’un terrible somni i la set em va fer sortir de la meva habitació, caminava gairebé dormida pel passadís però no podia ignorar un estrany soroll que es trobava allí, amb mi.

En aquell moment em vaig adonar que era una nit diferent a les altres, el vent pareixia colar-se entre les reixes de la finestra.

A cada pas que donava, el soroll era més intens, no estava segura de si era el soroll turmentant del mateix silenci o eren les veus que deien en la meva ment que alguna cosa no anava bé.

Quan vaig arribar a la cuina em vaig beure un got d’aigua però no podia obrir els ulls per aquell desagradable soroll, tot i que això no m’impedia arribar a la meva habitació. Podia veure el camí, podia veure on anava, com em ficava i em perdia en la foscor; per les meves cames començava a córrer un calfred que arribava directe al meu estómac, passant per la meva esquena. Vaig arribar a la meva habitació i, quan obrí els ulls, vaig poder veure com havia una
gegantesca taca de sang al terra. La situació no m’impressionava, no sé per què; de sobte, es va sentir el crit d’un nadó, era com si estés a prop meu, em vaig ficar a buscar-lo com una boja per baix del llit, dins l’armari, fins i tot dins de les escombraries. Després d’una llarga cerca em vaig girar cap a la porta per on acabava
d’entrar i allí es trobava: una cosa petita embolicada amb una tela vella, tacada de sang. Vaig apropar-me i sense pensar-m’ho vaig agafar-la del terra; de sobte, es va moure, va ser un moviment brusc i això va fer que m’espantés i la deixés caure. Vaig poder veure que era una mena de criatura envoltada d’una capa de sang. Al principi,
pensava que era un nadó però, en tancar els ulls i tornar-los a obrir, vaig poder veure que era una espècie diferent, amb els ulls fora de les seves òrbites i cobert de pèl.

Mentre assimilava el que estava passant, aquella cosa es va alçar del terra i va fer un salt. Vaig notar com les seves afilades ungles m’esgarrapaven la cara; vaig caure al terra i l’ultima cosa que recordo va ser que m’estava quedant sense respiració. Quan em despertí, el primer que vaig poder veure va ser el rostre
d’aquella esgarrifosa criatura observant-me. Cada vegada s’apropava més com si hem volgués mossegar. En aquell moment vaig recordar que guardava un afilat ganivnet dins la caixa que es trobava sota el llit; ràpidament, vaig estirar el braç per intentar apoderar-me d’ell. La criatura es va aturar per uns segons, com si sabés que necessitava temps per obrir la caixa i agafar el ganivet. Quan ja el tenia entre les meves mans, vaig espentejar aquella criatura i va caure al terra. Em vaig alçar i, sense pensar-m’ho li vaig clavar el ganivnet. Després vaig sentir un lleuger cop al cap que em va fer caure al terra. Quan em giré vaig poder veure que era la
mateixa criatura , però gegantesca, que portava a les seves mans un basto de beisbol. No em podia creure el que estava veient, l’única explicació que li trobava era que aquell monstre era el pare de la criatura que havia assassinat minuts abans, per això venia a per mi.

Vaig tenir temps de sortir de la meva habitació i anar en direcció a la dels meus pares, però no hi eren. Em vaig desesperar i hem fiqué dins l’armari, almenys allí no em podia trobar, o això pensava. La porta es va obrir de bat a bat, jo no podia retenir les meves llàgrimes. Llavors vaig sentir pronunciar el meu nom, vaig
reconèixer la veu de la meva mare, sense adonar-me’n, un somriure es va apoderar de la meva tristesa. Vaig sortir xisclant de l’armari com una noieta que rep el seu regal desitjat.

Donava voltes per tota l’habitació però no hi havia rastre d’ella, em
vaig tornar a deprimir, però la meva estimada mare va entrar per la porta. Vaig tornar a somriure i vaig sospirar profundament. Quan vaig estar més tranquil·la li vaig explicar tot el que m’havia passat, però com era d’esperar no s’ho va creure. Em va acompanyar fins a la meva habitació i em va tranquil·lizar dient-me que tot havia sigut un malson, jo m’ho vaig arribar a creure perquè el que em va passar
no era normal.

Em quedí dormida fàcilment, quan em despertí vaig poder comprovar que tot el que havia viscut la nit anterior era cert, ja que seguien estant les taques de sang al terra. No vaig voler explicar-li a la meva mare, perquè per molt que ho
argumentés no em creuria. Avui, és el primera vegada que ho faig públic.

Estereotip: Opinió o concepció d’alguna cosa molt simplificada o comú- David Gonzalez Caballero

2010-06-14T13:33:00.001+02:00

Estereotip: Opinió o concepció d’alguna cosa molt simplificada o comú.

En un Institut d’Ensenyament Secundari podem trobar dos grups ben estereotipats: Els docents i el alumnes. Tot i això només us donaré a conèixer un: els professors, aquests éssers tan ben vistos d’una banda (gairebé tothom pensa o ha pensat algun cop dedicar-se a la docència perquè pensa o ha pensat que és un xollo) i tan mal vistos per l’altra (t’amarguen la vida, et malden, etc.)

Tipus de docents:
- El dur: Típic professor que inspira molt de respecte només entrar a classe. Es caracteritza pels seus exàmens difícils i per la seva tendència a posar partes per qualsevol xorrada.
- El terrorífic: Variant estranya de professor dur que és famosa no ja pel respecte, sinó pel terror que causa veure’l. És una mena de docent que només entrar, els alumnes ja tenen el cul pitjat. Les seves classes són les úniques on ni les mosques gosen fer soroll.
- L’enrotllat o guai: Docent que vesteix a l’última i que parla en argot juvenil. Cau molt bé tant als alumnes com al professorat. Ignoren que els estudiants que el tenen de tutor li foten el pèl com volen.
- L’intel•ligent: Professor molt llest a qui li agrada el seu treball. Pots preguntar-li qualsevol cosa relacionada amb l’assignatura que t’ho respondrà segur. Els seus exàmens solen ser prou complicats.
- El superdotat: Docent (normalment matemàtic o físic) que sap tant de la seva assignatura que en explicar a classe, ningú se n’assabenta gens ni mica. Sembla que parli en xinés. Per regla general a les notes de final de trimestre, al costat del nom de la seva matèria hi ha una “I” d’Insuficient o un NMM de “Necessita Millorar Molt”.
- El totxo: Professor que dóna una matèria insulsa i poc interessant. Ningú li fa cas i normalment explica per a les parets. És freqüent que aquesta gent siguin refugiats d’altres sectors, és a dir, persones que treballaven en una empresa i que li hagin donat una puntada de peu. Llavors el que han fet ha estat treure’s les oposicions i incorporar-se al “meravellós món de l’ensenyament públic”.
- La mòmia: Professora de més de seixanta anys que sembla que hagi estat tota la vida dins de l’Institut. És freqüent que hagi donat classes al teu pare o fins i tot, a l’avi. Criden molt i tenen força ganes de jubilar-se. De vegades van pintades com una mona.
- El bona persona o felpudo: Típic docent que l’alumne sempre el tindrà en compte. El saludarà pel carrer, el recordarà... És un mestre que es fa amic dels alumnes, deixa que s’aprofitin d’ell, unfla les notes a més no poder, gairebé mai no s’enfada, etc. Cada cop n’hi ha menys.
- L’ignorant: Es el típic mestre que respon a la màxima: “li han donat el carnet de profe a una tómbola”. Fa moltes cantades, sobretot si és de lletres i a una determinada classe li toca fer alguna operació matemàtica. És motiu de burla o mofa durant l’esbarjo dels alumnes.
- El substitut/a: Professor/a que es caracteritza per veure’l només una vegada pel centre. Ningú sap com es diu ni quina matèria dóna. Solen ser joves. Depèn de com van vestits, poden ser confosos per personal de manteniment o electricistes.
- El dropo: Aquest tipus de professor dóna gairebé sempre la matèria Educació Física. S’asseuen a un banc i miren com els seus alumnes corren, fan flexions o passen fred mentre ell xerra pel mòbil o mira les musaranyes.

«Yo hago como que explico, tu haces como que atiendes, y luego me rellenas un folio con lo que has aprendido como un papagayo. Después te pongo la nota que me sale de allí. Ah, y cobro por ello.»
-Professor definint el seu treball a un alumne.

Somnis de generacions- Cristina Vidiella Amposta

2010-06-14T13:32:00.000+02:00

Sóc una noia jove, amb les meves preocupacions, inquietuds i somnis, en un entorn en el que tot ho hem tingut amb safata de plata, i així, tot somni és molt fàcil d’aconseguir, però no sempre ha estat igual.

La meva història comença fa molts anys, a principis del segle XX, quan l’any 1918 va néixer una nena, aquí a les Terres de l’Ebre. Aquells anys les dones no ho tenien gens fàcil, no tenien sortides per escollir el seu futur, per tant, quan aquesta nena ja era una noia de divuit anys no se sap molt bé quins eren els seus somnis, si en tenia o els tenien els altres per ella, si tenia dret a decidir sobre el seu futur o simplement tenia que viure sobre les circumstàncies d’una època molt complicada, en que la dona, no podia decidir per ella mateixa. De sobte, es va veure casada als divuit anys per unes necessitats familiars, i es va despertar a una casa nova amb un marit, dos cunyats i un sogre per cuidar, i molt aviat amb una nena de pocs mesos en braços, al mig d’una guerra pel davant. En breu, la mare i la filla es van trobar caminant cap a l’Aragó per fugir d’unes terres amb una forta batalla, on les bombes ja pertanyien al dia a dia.

Així van passar els anys, i quan la seva filla va créixer potser tenia una vida una mica millor que la seva mare, però patint una forta dictadura, on sobretot la dona no estava considerada. Aquells anys la dona estava limitada a cuidar de la casa, la família i d’ajudar al camp. Eren uns temps on no tenien gaires sortides més.
Al 1965 va néixer la tercera nena del meu relat. Era una època de calma, on no hi havia ni pobresa ni riquesa, però si existien moltes mancances. Aquesta nena va tenir somnis i molts els va aconseguir, tard, però els va aconseguir, i d’altres es quedaren pel camí.

Finalitzats els estudis obligatoris, als catorze anys, potser desitjava un futur millor que el que li esperava, però ella sabia que era d’una família pobra on prou feina tenien per passar de collita a collita, i de prompte, estava assentada al davant d’una màquina d’un taller de confecció, era el que feien la majoria de les noies, perquè molt poques podien aspirar a un futur millor.

Des d’aquell moment, es va proposar que quan ella tindria fills faria tots els possibles per aconseguir, per a ells, tot allò que ella no havia pogut gaudir.
Al 1990 va néixer el segon dels seus fills, era una nena, aquesta sóc jo, vaig néixer a les Terres de l’Ebre, on els meus avantpassats havien viscut moltes penúries, en canvi, jo he nascut a la mateixa terra, però tot de color de rosa perquè aquestes terres són el paradís fetes amb lluita i amb sang, la sang d’una guerra, una postguerra i una dictadura que van patir les meves generacions passades, per mi els somnis no eren somnis perquè abans de somiar moltes de les coses ja les tenia al meu abast, una infantesa sense mancances, jo ja hem vaig trobar la bicicleta, la televisió, les excursions i les colònies que la meva mare no va poder posseir.

Quan vaig acabar el batxillerat tenia llavors divuit anys, els mateixos que la meva besàvia tenia quan li van dir que s’havia de casar per necessitat, en canvi, a mi hem van preguntar, i tu filla què vols fer ara? Quin vols que sigui el teu futur?
Per tant, aquí estic esforçant-me i treballant per aconseguir el somni que a la meva mare no li van poder oferir, que la meva àvia ni se’l va imaginar i que la meva besàvia potser ni tant sols el va somiar.

Per elles ho aconseguiré i a elles els hi dedicaré.

Les malifetes d'en Peret- Rut Ramal Sancho

2010-06-14T13:30:00.000+02:00

Hi havia una vegada, un pagès que vivia en un petit poble de muntanya. El poble era petit, i per tant, tothom es coneixia. Es coneixien tant els uns als altres que es consideraven una gran família.

La poca gent que habitava al poble vivia de la seva pròpia collita, ja que tots tenien el seu hort on cultivaven fruites, verdures i hortalisses de tota mena i el petit ramat d’ovelles i vaques.

Pel costat de la vila hi passava un riu, on si es posaven a pescar, sempre hi treien crancs o algun peix. Per tant, tots els habitants podien menjar una dieta sana i ben equilibrada. Però clar, per obtenir tots els fruits per dur a terme aquesta bona vida s’havia de treballar. I el pastor era molt gandul i no trobava mai el moment per posar-s’hi.

Els veïns sempre li deien: -Que et passa Peret que avui no has anat a l’hort? I ell contestava: -Demà hi aniré, que avui no em trobava bé.

L’endemà, l’altra veïna se’l trobava pel carrer i li deia: -Què fas per aquí Peret, i la collita? I ell li deia: -Ja hi aniré demà que avui em feia mal l’esquena.
I així repetidament, un dia rere l’altre amb tots els vilatans.
Els veïns pensaven: pobre Peret, no està bé de salut i se li farà malbé la collita si no la pot seguir cultivant.

Llavors, els veïns van parlar amb en Peret i es van oferir a fer-se càrrec de la seva finca. En Peret va acceptar sense tenir en compte l’esforç que suposava per als companys, ja que haurien de fer la seva jornada més la de’n Peret. Ell només va pensar que a partir de llavors podria viure molt bé, sense fer cap esforç. Però havia de fer creure a la resta que ell realment estava malalt i per això es quedava dins de casa seva fent veure que dormia quan els veïns passaven per anar al camp.
Però va arribar un dia que en Peret es va quedar sense provisions i clar, no podia anar a la seva finca perquè hi havia gent treballant i els hauria d’ajudar. L’endemà següent, un cop havien passat tots els veïns, se’n va anar corrent cap a casa d’un d´ells i li va robar una bossa plena de fruites i verdures. Uns dies més tard, va fer el mateix a casa d’un altre i així successivament. El poble va començar a parlar de la greu notícia, que algú robava les collites del veïnat. Es van reunir tots a la plaça per trobar una solució al problema.

La majoria de gent creia que el millor seria fer torns de guàrdia per controlar la gent que entrava i sortia del poble. En Peret es va oferir a ser el guardià, així als altres no els caldria deixar la feina. Tothom hi va estar d’acord, perquè confiaven en ell.

Aquella nit Peret no podia dormir del preocupat que estava: -I ara què els diré jo? No puc dir que he sigut jo davant de tot el poble!

Hauria de buscar una solució i només ell tenia la clau per inventar-se-la. Per això va pensar: -ja ho tinc! Diré que per la comarca ronda una serp molt i molt gran que s’alimenta de les collites dels habitants. Però per a que s’ho creguin hauran de veure proves, va pensar. L’endemà va agafar un sac i el va omplir de pedres. Amb el sac, es va dedicar a dibuixar “esses” pels carrers i als portals de les cases, imitant el rastre d’una gran serp.

Quan el veïnat es va tornar a reunir, Peret va explicar que ja havia trobat el culpable. Era una serp, que cada dia baixava de la muntanya i s’alimentava gràcies a la gent del poble. Al principi, ningú s’ho acabava de creure i en Peret els va dir que si no n’estaven convençuts, podien fixar-se en el rastre que deixava la serp, és a dir, que la seva empremta delatava que havia passat pels carrers del poble.
Els vilatans es van fixar i efectivament el pas de la serp conduïa fins a les cases on s’havia robat l’aliment.

Els habitants van pensar que una bestiola com aquella només podia aportar malestar al poble, com ja ho estava fent, i si no la mataven cada vegada causaria més perill.
Per acabar amb aquesta història, van acordar que un dia farien descans al treball i anirien en busca de la gran serp.

El dia que es va arribar a aquest acord, Peret s’havia adormit i no va acudir. Per tant, no en sabia res. Va arribar el dia i tots es van quedar dins les cases esperant que arribés la serp. Mentrestant, en Peret va fer com cada dia, va agafar el sac amb les pedres i va seguir el camí fins arribar a la primera casa. I a l’obrir la porta de la primera casa, es va trobar amb l’amo. Es van quedar tots bocabadats i sorpresos perquè ningú s’esperava que Peret fos capaç de fer una cosa així. Els veïns del poble van lligar caps i van acabar sabent que hi havia gat amagat, que Peret sí que podia treballar com tots, però no en tenia ganes, i estava vivint la mar de bé mentre tots ells treballaven de sol a sol.

Els veïns es van reunir, van decidir de perdonar-lo i com podeu imaginar, Peret va marxar a viure a un altre poble, ben lluny ja que no podia suportar la vergonya que suposava la història que havia protagonitzat.

El viu record d'un decaigut present- Laura Fabregat Aguiló

2010-06-14T13:28:00.000+02:00

- La vida dóna moltes voltes filla, a vegades et fa mal, altres cops, en canvi, t’ensenya la seva cara amable i divertida. Són molts els records, els bons i els dolents, però en arribar a aquesta edat, quan no deixes d’olorar el final, sols els millors inunden la teva existència. És inesgotable el perfum d’estiu, d’innocència, de vida plena. Quan el despertador interrompia el meu son, les gotes de calor es bellugaven pel meu cos, em demanaven a crits un bany plàcid. Jo, és clar, atenia les seves peticions encantada. El Sol m’impedia veure clar, però era el meu guia. Tot el món rebia llum del meu Sol, em semblava miraculosa la grandesa d’aquell astre. Abans d’entrar en contacte amb el meu mar, em quedava observant-lo. Tot un món blau per descobrir, sí, aquesta és la definició perfecta. El meu cos bullia, era com estar enmig del desert però amb una gran diferència, davant tenia el meu mar protector. L’aigua no solia estar revolta, tot i que m’agradava jugar amb les onades; com més grans, més diversió. Una immensa piscina m’estava esperant, el meu pas era cada cop més insistent. Les pedres cruixien sota els meus peus, i cremaven de valent. Eren de totes les mides i de tots els colors, encara ara guardo les que més em van impressionar, és el tresor dels meus estius, és l’or de la meva vida. La gent descansava sobre les seves tovalloles desafiant la cremor del Sol, que deixava un clar reflex sobre els seus rostres. Les persones més blanques s’omplien de crema solar, doncs no volien temptar el més gran dels astres. Jo podia presumir de la meva pell morena, era la senya de ser d’un poble costaner, del meu poble, de Les Cases d’Alcanar. La majoria de nens estaven ja dintre de l’aigua, jo volia ser una d’ells, sentia gelosia. Jugaven amb les seves pilotes, s’ofegaven entre ells (de broma és clar), es tiraven aigua o s’omplien de l’arena que s’amagava al terra del mar. Jo seguia caminant. Les gotes de suor dansaven desesperadament sobre la meva pell. A una passa endavant tenia el començament del paradís blau, em moria de ganes de penetrar-hi. Lentament vaig aproximar la punta del dit gran del peu al mar. Em vaig esgarrifar, tot el cos em tremolava, l’aigua estava tan freda com el gel. Un hivern nua, aquesta era la sensació. Nua enmig de la muntanya, envoltada de neu. Tots els pèls del meu cos em demanaven protecció mentre s’erigien de valent. Però no els escoltava, el meu desig era massa gran. Encara ara puc recordar aquella confosa sensació: el fred del gel m’espantava i em feia retrocedir, però la calor del foc era dominant i em feia avançar. L’aigua engolia el meu peu i la seva silueta es veia clara i desfigurada sota la minúscula proporció d’oceà que em pertanyia. La resta de la gent ignorava el meu suplici, doncs cadascú gaudia amb independència de la incerta glòria que proporcionava l’estiu. L’aigua empresonava poc a poc les meves cames i deixava al descobert la fragilitat del meu ser. Unes cames de gel, així les notava. La debilitat de la panxa sortia a la llum i em veia obligada a estrènyer fort els músculs fins que les meves costelles es dibuixaven en el meu cos. Deixava caure els braços per acariciar el mar. La fredor seguia sent evident, però la meva força interior era superior. Els pits, potser la part més sensible, es van afonar sota l’aigua per trobar-se amb la companyia del meu cos encobert. Els mugrons se’m van fer durs i forts, i la seva figura es va plasmar externament en la meva roba de bany. Les mirades masculines buscaven la meva calor, però jo em sentia sola dintre d’aquell univers infinit. Només em quedava el cap, l’última lluita. Amb la boca vaig tastar el mar, amb el nas vaig olorar l’estiu i amb els ulls vaig apreciar la vida. Un desconegut estat d’embriaguesa m’imperava. El fred minvava i les gotes de suor es van perdre pel mar. No calia contemplar res, ja ho tenia tot sobre les meves mans. Posseïa l’oceà, la vida em pertanyia, el món era meu. Un somni ben real i viu. Podia escollir el meu camí, doncs mai no trobaria un final; un joc ben distint al de la vida. Jo, filla meva, sabia el que comentaven els telediaris, però feia oïts sords. Ho veus tot tan llunyà fins que t’ho trobes a sobre... Ara desitjaria poder tornar al passat i intentar canviar la situació, tot i que això no és cosa d’una sola persona, sinó de tot el món, unit i lluitant.
- Òndia àvia, aquest és un gran record. Jo també vull provar totes aquestes sensacions! Què deien els telediaris?
- El que tu vius filla meva. Digues, on està la platja? L’has vista mai? Ara el mar forma part de la nostra vida, vivim en el mar. Quan fa temps ens parlaven sobre el canvi climàtic potser ens ho crèiem, però ho vèiem tan remot que no ens en preocupàvem. Ara, en canvi, tremolem pensant en el futur i enyorem el bell passat. Esperem un miracle que sabem que no arribarà. Tots en som culpables.
- Àvia saps que aquest és el meu somni. Vull reviure el teu passat, vull conèixer de primera mà els teus records. Tinc esperances en que les coses es solucionen.
- Nena, el mal ja està fet. És bo tenir somnis sempre i quan es puguin fer realitat. Oblida-ho maca, viu dels meus records.

Records- Mireia Curto Perelló

2010-06-14T13:27:00.001+02:00

Aquell so ja l’havia sentit abans. L’anada i vinguda de les onades del mar banyant la sorra i el cant dels ocells dels pins que hi havien en front de la platja, només hi mancava la gatzara de la mainada jugant a aquells jocs de tota la vida que ens havien ensenyat els nostres avis perquè estiguéssim entretinguts durant la tarda. Ja feia 42 anys d’aquells records, però els tenia tan presents com si haguessin succeït aquell mateix vespre.

Eren inoblidables aquelles tardes, quan ens reuníem tots els nens i nenes que vivíem a la ciutat durant l’hivern i que anàvem a passar l’estiu al poble on havien nascut els nostres pares i vivien els nostres avis. Jugàvem a futbol a la platja, els partits improvisats eren els millors; ens banyaven al mar fins que sortia la lluna; jugàvem amagar pel petit bosquet de pins que hi havia en front de la platja; anàvem a pescar... El grup d’amics d’estiu no era molt gran, estava format per quatre noies i cinc nois. La Carme no destacava pel seu físic, però era la més extravertida de totes; la Montse només passava dues setmanes a casa dels seus avis, perquè la resta de vacances marxava a una casa que tenien els seus pares a la ciutat de Maó; la Sofia normalment era molt tímida, però quan agafava confiança era molt simpàtica i amable amb tot el grup; i finalment la Maria, de qui estàvem tots bojament enamorats. Era alta, esvelta, de cabells rossos com l’or i els ulls blaus o verds depenen de la llum que percebien, era la noia perfecta. En Ramon, en Jaume, en Francesc, en Gerard i jo érem molt bons amics, però en l’únic punt on teníem disputes era quan havíem de decidir alguna cosa sobre la Maria. La Maria era molt maca, però tot el que tenia de maca tenia de creguda. A ella li agradava veure que els nois es discutissin per ella, i perquè les disputes augmentessin el seu grau, flirtejava amb tots nosaltres, donant-mos esperances. A mi sempre em deia que era el més atractiu de tots i que volia que els seus fills es semblessin a mi. Jo, quan em deia això, em pensava que m’estimava, però no era veritat, perquè feia el mateix amb tots.

Un dia vam decidir anar d’acampada a un llac que hi havia darrere de la muntanya del poble. Només havia estat una vegada, ja feia uns quants anys. Havíem anat tota la família, però no me’n recordava molt bé del camí. Però en Ramon i solia anar molt sovint amb el seu germà gran i ens va fer de guia. Quan vam arribar allà vam buscar un lloc que estès ben pla i allí vam plantar les tendes. Feia un dia meravellós, el sol brillava radiant i no es veia cap núvol. El paisatge era preciós, un llac enorme, d’aigües cristal•lines estava rodejat de quietud i ombres, i al nord d’aquest, es veia la muntanya que tapava el mar i el nostre poble. La tarda ens va passar molt ràpid, quan vam veure que el sol ja començava amagar-se vam decidir anar a buscar llenya per fer foc i rostir la carn que havíem portat per sopar. Quan vam acabar de sopar vam decidir anar a caminar fins una ermita que hi havia allà a la vora, a la falda de la muntanya.

Aquella ermita es deia Ermita de Santa Maria. Segons deien les males llengües del poble, allí havia viscut, ja feia molts anys, un ermità que havia estat exiliat del poble per mala conducta. Aquest ermità tenia divuit anys, dos menys que nosaltres, i estava enamorat d’una noia que era rossa i amb ulls blaus, però aquest amor no era correspost. L’ermità només va viure durant tres setmanes a l’ermita, perquè un dia, la seva mare, que li anava a portar queviures sovintment, el va trobar mort a la porta de l’ermita. A l’endemà de la troballa, la noia de qui estava enamorat l’ermità va desaparèixer i no la van trobar mai més. També es deia que l’ànima de l’ermità corria pels voltants de l’ermita en busca de noies semblants a la seva estimada.

La Montse, la Carme i la Sofia no van voler venir amb nosaltres, perquè els hi va fer por la història. Així només vam marxar-hi els cinc nois i la Maria. Vam caminar una mica més d’una hora, ja que anàvem a un pas més aviat lent, però al final vam arribar al nostre destí. L’ermita estava a fosques, només estava il•luminada per la lluna minvant que hi havia al mig del cel. Vam voltar-la i vam decidir tornar a les tendes, ja que la visió no era molt bona. Vam tornar pel camí que havíem vingut, els sis anàvem callats, ja se’ns havien acabat tots els temes de conversa, quan de sobte em vaig girar i la Maria, que anava tancant el grup, no estava. Vaig fer un xiscle, i els vaig dir als meus amics, amb moltes dificultats, el que passava. Vam tornar a l’ermita, vam caminar pel seu voltant cridant el nom de la Maria, vam tornar a les tendes, però la Maria havia desaparegut. No havia deixat rastre. Quan de sobte vam sentir la seva veu llunyana, més o menys, a l’altura d’on estava l’ermita, que deia “fins sempre”. Vam anar fins allí,però no estava.

Aquell va ser últim estiu que vam passar tots junts al poble dels nostres avis, mai més ens hem tornat a reunir els vuit. Ni tampoc mantenim el contacte. I és la primera vegada, des de fa 42 anys, que he tornat a visitar aquest poble.

Futur pretèrit- Aitor Ruano Miralles

2010-06-14T13:12:00.003+02:00

Em vaig llevar un dilluns de matí, content, impacient i amb ganes de viure. Estava convençut que un dia o altre, havia de rebre la notícia, segurament la més important de la meva vida. Com tots els matins, ja des de feia incomptables anys, sense haver tingut temps per fer-me el llit ni vestir-me decentment, inclòs per esmorzar, vaig obrir la tapa del meu portàtil i vaig iniciar el sistema operatiu. Els primers dos clics foren per obrir el correu electrònic. “Per fi! Ja ha arribat!” - vaig pensar.

Directament des de Ginebra, amb assumpte “RE: Sol·licitud de treball al LHC”, el contingut del missatge era:

Apreciat Sr. Josep Roig Santamaria,

A l'equip d'investigació en física de partícules del CERN ens complau informar-lo
de què ha estat admès com a supervisor tècnic del Gran Col·lisionador d'Hadrons.

Atentament,
Administració del CERN.

Em vaig quedar embadalit rellegint el correu una i altra vegada, fins que al final, en un acte de valentia, com si es pogués esborrar tot el seu contingut, vaig tancar la finestreta del client de missatgeria, tot seguit em vaig donar compte de què el llum verd intermitent que indica la rebuda de missatges de veu del telèfon fixe s'havia activat. Em dirigí cap al telèfon per escoltar-los, tan sols n'hi havia un.

“No acceptis el lloc de treball al CERN! Ens conduirà a la mort! T'ho dic jo!!”
- Em va semblar un missatge realment estrany, el to era de desesperació, combinat amb crits realment terrorífics de fons, però el que més em va sorprendre va ser la familiaritat de la veu... molt coneguda, tot i que no acabava d'endevinar a qui pertanyia. Òbviament no estava disposat a abandonar aquella oportunitat,
i més si aquell missatge es tractava d'una broma pesada, així que vaig acceptar el lloc de treball sense cap objecció, el dia 1 del més següent era el meu primer dia.

Nerviós i exaltat, després de conèixer tots els detalls tècnics de l'accelerador, ja estava preparat per contemplar en funcionament, amb els ulls ben oberts, una de les meravelles més grans creades per l'home i per la ciència. La meva feina era comprovar que tot anava bé durant l'experiment, i en cas de què no fos així, assegurar que es produïen els mínims danys possibles, tant materials com
humans.

Després d'un compte endarrere de 10 segons, els primers electroimants es van posar en
funcionament, obtenint cada cop més energia en forma de camp magnètic, amb els 14 giga electró volts, el col·lisionador ja estava preparat per accelerar els primers feixos de protons a una velocitat molt pròxima a la de la llum, per posteriorment, fer-los xocar entre ells i fer aparèixer, com formigues sota la soca d'un arbre, noves partícules desconegudes fins ara. Desgraciadament, el resultat no va ser, ni de molt lluny, el que els científics havien imaginat... Ni quarks, ni bosó de Higgs... una cosa milions de vegades més gran es va fer lloc entre el caos...

El que semblava un forat negre, s'anava estenent devorant tot allò que trobava al seu pas. Em vaig paralitzar, no tenia res al cap, com podia aturar aquell monstre? “Consumirà el planeta sencer!!” -vaig pensar. Cada cop era més gros i més ferotge, ni desactivant els electroimants vaig poder posar fi a aquella espiral de foscor. De sobte però, vaig poder veure a través d'aquesta, era jo! Davant la pantalla, tal i com solia passar els dies. Vaig cridar-me, però el meu altre jo no va reaccionar, llavors vaig veure el telèfon, just al costat de l'ordinador, vaig passar la mà a través del forat, sabent que podia ser l'última vegada que la veia, pensant que potser, podria comunicar-m'hi a través del telèfon, i com en un reflex involuntari vaig enregistrar un missatge de veu desesperat: “No acceptis el lloc de treball al CERN! Ens conduirà a la mort! T'ho dic jo!!”, just, just en aquell moment, em
vaig adonar de l'error que havia comés un més abans: No vaig ser capaç d'escoltar-me a mi mateix.Dos segons després d'haver penjat el telèfon tot esdevenia foscor.

Ara em trobo a la meva habitació, sí, la de sempre, amb el meu ordinador i el telèfon, però, amb una petita gran diferència, en un altre temps, i pel que sembla, dimensió. Al meu altre jo ja li queda poc per entrar a treballar al LHC, com jo farà un més, ha ignorat el missatge de veu i ja s'està preparant per marxar a Ginebra. Per molt que ho intento, me n'és impossible la comunicació, puc agafar l'objecte que vulgui, fins i tot manipular-lo, però els efectes sembla que no són reflexats en la
dimensió de l'altre jo. Escric això, per difondre-ho arreu del Web, en un intent desesperat per evitar la fi del planeta. Pel que sembla però, el destí de la humanitat està escrit.

Alguns ara, altres després- Miriam Ferre Alaña

2010-06-14T13:10:00.003+02:00

Encara tinc dubtes sobre com me n'he sortit. Ho recordo tot perfectament, com si fos ara, allí, davant meu. Quan vaig despertar no sabia el què havia passat, però de quan en quan un xoc d'imatges rellampegants creuaven per la meva ment i jo posava els ulls com a plats. De primer un cotxe, dos cotxes, crits, blasfèmies...després tot es va tornar fosc. Quan vaig obrir els ulls el primer que vaig veure va ser un rostre demacrat i amb falta de son, pàl•lid i cansat. Era en Marc.

– S'ha despertat! S'ha despertat! –va murmurar amb un to ansiós a la veu.
De cop i volta van aparèixer tres cares més. L'una d'elles m'era molt familiar, les altres dues no les podia reconèixer. Vaig intentar obrir una mica més els ulls, però se’m feia difícil a causa de la llum groga situada just sobre meu; el color verd de les parets m'era inquietant i m'esperava el pitjor. On era? Amb les mans em vaig tocar la cara amb un intent de parar aquell molest mal de cap que tan m'amoïnava, però l'esforç va ser inútil ja que tenia alguna estranya cosa a la cara que em prohibia fer quelcom i tot de coses lligades pels braços.

– Sònia! Em sents, Sònia? Em sents? –un senyor, el qual jo no coneixia ni m'era familiar, se m'aproximà i amb una extrema delicadesa em va obrir les parpelles amb els dits i m'il•luminà amb una petita llanterna. Les meves parpelles pesaven massa i les vaig deixar caure, estava massa cansada per a poder pensar, però havia de fer un esforç, necessitava saber què passava i on estava. Crec que mai havia patit tant a l'hora obrir els ulls de bon matí i reconèixer els rostres de les persones sense treure'm la son del damunt.

– Està estable, ara ens intenta reconèixer. Només ens queda esperar –va anunciar una veu desconeguda –Me'n vaig. Si necessiteu alguna cosa aviseu-me, seré per aquí.
– D'acord doctor, gràcies.
– No es mereixen.
El doctor se'n va anar junt amb una altra persona. Ara ja els coneixia a tots.
– Ma...rc.
– Oh Déu meu, Sònia. Digues alguna cosa.
La meva veu era espessa; necessitava beure una mica d'aigua si volia parlar bé i que jo mateixa m'entengués.
– Mare... –el màxim que podia fer era susurrar les coses. No em sentia capaç de pronunciar res més i millor.
– Sóc aquí, tranquil•la, no et preocupis, tot va bé.

Vaig tornar a tancar els ulls per descansar una mica més i fins que no em vaig sentir amb forces, no els vaig tornar a obrir.

Realment no se ben bé quan de temps havia estat dormint, però ja em sentia capaç de moure els llavis per parlar amb claredat i obrir els ulls per a saber on estava, què em passava i per què.

L'habitació era d'un verd repel•lent, il•luminada amb la llum del Sol que entrava per la gran finestra a la meva dreta, el llit estava desfet, amb els llençols per terra i jo estava envoltada d'agulles.

Vaig girar el cap i vaig veure al meu pare llegint un llibre que feia poc es va comprar perquè li vaig recomanar, La montaña mágica de Thomas Mann, en una negra butaca que feia la pinta de no ser gens còmode.

– Pare.
Es va girar de cop i volta, va llençar el llibre a terra i va venir a la meva vora.
– Sònia, estàs bé? Com et sents? Et fa mal res?
– No, no, estic bé. On sóc? Què m'ha passat? –era estrany que pogués recordar petits detalls insignificants, com aquest del llibre de fa més de dos anys, i no pogués recordar el que va passar feia cosa de pocs dies.
– Eh...d'això...serà millor que en parlem una mica més tard, d'acord? Mira, estàs a l'hospital perquè vas tenir un accident.
– Un accident? Quan? –el meu pare va anar a buscar la meva mare i van venir tots dos acompanyats d'un senyor amb bata; el mateix de l'altre dia. La meva mare se'm va llençar a sobre i em va fer molt petons amb les llàgrimes als ulls.
– Bon dia Sònia. Com estàs?
– Bé.
– D'acord, escolta, has estat inconscient duran quatre dies seguits –el metge va mirar als pares va continuar –Vas tenir un accident prop de Lleida, quan sortíeu d'una festa.
– Lleida?
– Sí, hi vas anar amb en Marc, en David i l'Helena. –va dir la meva mare.
– I on són? Per què estic aquí? Què va passar?
– En Marc i l'Helena arribaran aquesta tarda, a tots dos els hi van donar l'alta al mateix temps, l'endemà de l'accident. Es veu que...bé, ells no es van fer res, però el conductor, en David...
– Què li ha passat?
– Està en.... està en coma. –tot esperaven impacients la meva reacció, però encara ho havia d'assimilar. – Va agafar el cotxe i anava massa begut, a més a més, s'havía pres droga i no estava amb condicions de conduir, per aquesta raó vareu tenir l'accident.
– Es posarà bé?
– Encara no sabem res, progressa i empitjora...

Dos dies després em van donar l'alta i men vaig anar cap a casa. Les setmanes passaven molt a poc a poc, qui ho havia de dir que estàvem a l'estiu? En David encara era a l'hospital i no s'havia recuperat, encara era amb coma. Els meus pares no acabaven d'entendre que nosaltres volguéssim anar a veure'l a l'hospital després de l'accident, però ens hi deixaven anar resignats.

En Marc és qui em va ajudar més. Era un gran suport; el suport que tothom desitja tenir per a no sentir-se sol mai a la vida i per tenir algú a qui contar els coses.
Ja han passat dos anys de la pèssima noticia que ens van donar una de les mil tardes que vam anar a veure a en David i les coses han canviat molt. L'Helena se'n va anar a viure fora perquè no es veia capaç de mirar-nos a la cara.

– Si us haguéssiu preocupat més per ell, no hagués passat res! Si anava begut no li haguéssiu deixat portar el cotxe i tots contents! –Se l'estimava molt...i ara l'havia perdut.
Els meus pares es van solidaritzar molt amb la família den David i els van ajudar moltíssim. En Marc, continuava sent la meva ombra.
– Creus que se'n sortirà? –li vaig preguntar mentre m'asseia a la seva falda.
– N'estic segur, dóna-li temps –em va dir mentre em feia un petó a l'espatlla.
– Sí, però ja fa dos anys que ens va deixar, i ella continua igual.
– A alguns els hi costa més que a altres Sònia, no et preocupis.
Em vaig girar i el vaig mirar als ulls. Uns ulls verds preciosos que anaven en harmonia amb el seu morè.
– Gràcies, Marc –li vaig dir mentre li acariciava els cabells castanys.
– Gràcies?
– Sí, per estar sempre al meu costat, per ajudar-me durant tot aquest temps, per aguantar-me i per ser el meu millor amic.
De cop i volta ho vaig veure tot clar, com havia dit ell, a alguns els hi costa més que a altres. Vaig agafar el rostre de'n Marc i li vaig fer un petó.
– Sònia jo... –intentava trobar les paraules. Em va mirar als ulls i va dir, finalment –T’estimo.

En aquell moment, tots dos en en varem sortir.

Per què plores vora el mar?- Diego Santamaria Chordà

2010-06-14T13:10:00.001+02:00

A la vora de la mar, on les ones perden la seva sinuosa forma, reposaven els peus de la Rosalia, asseguda sobre una cadira de vímet, amb el cap ple de records.

Envoltats per les arrugues, els seus ulls no podien evitar reflexar la seva vida, amb les seves penes i alegries, amb les seves experiències, passions i desenganys... mentre mirava com la immensitat d’aigua salada, s’obria al seu davant, fent-la sentir petita, quasi insignificant.

Encara recorda la seva infància, quan no era més que una nineta fràgil de pell de porcellana que no feia més que córrer i riure; ja li deien que donava vida allà on anava. I era cert, es passava el dia explorant, jugant entre les roques, construint castells de sorra a la vora de l’aigua, saludant els vaixells dels pescadors amb els braços ben oberts, o simplement romania estirada sobre la sorra contemplant la silueta del far al caure el Sol, tenyint el paisatge de colors càlids, fins que es feia fosc i aquest s’il•luminava per alertar als vaixells de les roques, i a ella que era hora de tornar a casa.

Els seu pare n’estava orgullós, d’ella. Se l’estimava més que res en aquest món, li recordava la seva dona. Els mateixos rinxols assolellats, el mateix nas fi i arrodonit, la mateixa llum en la mirada... Amb ella passava grans estones caminant per les dunes càlides de la bahía, fent curses des de la casa fins a la barca, comentant com havia anat el dia, explicant-se històries... histories que mai oblidaria. La seva preferida tractava d’un mariner que va perdre la seva dona, i suplicava cada nit entre llàgrimes recuperar-la. L’estimava com ningú havia arribat a estimar mai, sentia que ho havia perdut tot... fins que un dia, una de les seves llàgrimes va caure al mar, i fou llavors que entre els reflexos de l’aigua, va poder veure els ulls de la seva dona. Entre plors, li digué que l’estimava, que sense ell, la vida no era vida, que la volia al seu costat fins la resta dels seus dies... li preguntà on podia tornar-la a veure. El reflex assenyalà l’horitzó. Fou així com, traient forces d’on fos, remà i remà camí on el cel s’uneix amb el mar, per reunir-se amb la seva estimada...
La Rosalia no podia evitar pensar que el seu pare s’encarnava a ell mateix en la història. Sentia admiració, llàstima, inquietud al veure la llàgrima sortint tímidament dels seus lacrimals. Cada cop que l’escoltava dels seus llavis, pensava com hauria estat la seva vida si hagués pogut conèixer la seva mare... que d’alguna forma o d’altra, podia sentir prop seu quan fixava la mirada cap a l’infinit.
.
El seu pare morí treballant a alta mar, no li digueren mai del cert com succeí. Ella ho preferia d’aquesta manera.
Sola amb el seu avi, emprengué la seva vida des de zero. Encara era jove, n’era conscient. Així que buscà treball, conegué un home amb qui més tard es casaria i formaria una família... era llei de vida.

Estrenyent la seva falda amb les dues mans, mirant al cel somrient, intentava contenir les llàgrimes. Se la veia emocionada. A la vegada orgullosa. Aquesta historia d’una vida, junt a la caseta, és l’únic que se’n conservava com a record de la seva família. Abaixant la vista, estenent les seves mans com si volgués palpar el Sol, mirava les seves arrugues, sentia que aquella energia, aquella vitalitat, s’esvaïa. Era inevitable aturar el pas del temps... a ella també li arribaria el dia d’acomiadar-se tard o d’hora... i deixar als que estima enrere, com li passà a ella.

Va ser llavors que vaig posar els meus dits entre la separació dels seus, i la vaig mirar somrient. Llavors va entendre que no estava sola. –T’estimo molt àvia- li vaig dir; i els seus ulls començaren a brillar com mai ho havia vist, i m’estrenyé entre els seus braços –jo també t’estimo fill meu, n’estic segura que seràs un gran home quan creixis- i tampoc me’n vaig estar de plorar. I va ser en aquest mateix lloc, tal i com estem tu i jo ara, Paula... després d’haver-li fet la mateixa pregunta que m’has fet tu.

M’hauria agradat que coneguessis la teva rebesàvia, però ja se sap que no es possible estar tants anys en aquest món, si no, on cabríeu vosaltres?
El fet és que aquest far, cada granet de sorra, el mar... ja formen part de tots nosaltres... és més; coneixen tan bé les nostres històries, que es podria dir que formen part de la nostra família. I és cert que, quan creixis, cada cop que miris l’horitzó, serà una excusa per pensar amb tot el que s’ha viscut en aquesta platja amb malenconia...
No oblidis mai on són les teves arrels.

Fèlix- Xavier Lluís i Chavarria GUANYADOR DEL PREMI CATEGORIA B

2010-06-14T13:08:00.002+02:00

Fèlix havia abandonat la seua llar, s’havia fet gran i havia d’anar a estudiar a la ciutat comtal, com tots els nois del seu poble. Fèlix no tenia bona relació amb la seua família, tampoc tenia amics i l’únic dubte existencial que tenia era quin era el sentit de la vida. Tots els diumenges marxava en l’autobús que el portava a la ciutat, portava poc equipatge: quatre llibres, un parell de pantalons, tres samarretes i uns calçotets, per si algun dia s’havia de canviar, tampoc necessitava res més. Vivia del poc que li pagaven netejant plats fins a altes hores de la matinada, no gastava molt, anava a peu a tot arreu, de casa a la universitat, de la universitat al treball i del treball a casa, i així tots els dies. No tenia cap mena de problema. Fèlix estudiava quan arribava a casa, estava cansat però ho havia de fer, no tenia cap aspiració a la vida, mai havia votat, mai havia estat a l’estranger, mai havia fet l’amor, mai havia mantingut una conversa amb ningú, tampoc havia provat el cafè, ben bé, li era igual, res de tot això condicionava la seua vida.

Estudiava enginyeria aeronàutica, però no tenia aspiracions de fer cap avió de paper durant el seu temps lliure, Fèlix no tenia temps lliure, estudiava o treballava, i si mai no sabia que fer en aquell precís moment, ell vivia.

Observava el món des de darrere les ulleres de sol, comprades a l’òptica del seu poble, de cent noranta-nou amb noranta-nou euros, un caprici.

Veia, com el poble tancava a les vuit de la tarda, i aquella immensa ciutat on s’havia posat a viure no descansava mai, això el desconcertava bastant.

Un matí, a les cinc hores i cinquanta-nou minuts, com tots els dies que transcorren del dilluns al divendres, anava de camí a la universitat, a peu, com sempre, tenia una hora i cinquanta minuts de camí, però mirava com aquell sud-americà ja obria la botiga de la benzinera, com aquella prostituta encara cercava el seu últim client com una desesperada per poder pagar els seus deutes, així que hi va passar per davant, li va donar un bitllet, ella li va agrair dient-li les gràcies amb un accent rus, ja havia fet la bona obra del dia. Un home de color i bastant corpulent va passar pel seu costat amb una maleta, ja havia acabat de vigilar la porta de la discoteca, aquell local on mai Fèlix s’havia atansat. Tot just davant seu, tenia l’home de parcs i jardins recollint les fulles que anunciaven el final de la tardor… Tots aquests personatges que de dia no es veuen el van deixar estàtic, va sentir un soroll, era l’encarregat de TMB, obria l’accés al metro, aquell lloc subterrani, lúgubre, fúnebre i tètric, on el seu pare li havia dit que mai hi anés, que era molt perillós, i que mai sabria si en podria sortir viu d’aquells túnels que es connecten entre sí per llargs passadissos. Fèlix va començar a baixar les escales, havia sentit atracció per allò que li era prohibit, va arribar al vestíbul, i va veure que podia anar a molts llocs diferents, possiblement massa llocs concentrats en un punt, va fixar-se amb els anuncis: provocatius models anunciant roba interior, una companyia telefònica per a gent d’Àfrica i un plafó amb un llit de fusta per tres-cents noranta-nou amb noranta-nou euros, d’una empresa de mobles sueca. Fèlix va fer allò que feia a la guixeta del seu poble, això sí, aquí ho feia a una màquina, va comprar un bitllet senzill, havia d’anar, però no havia de tornar. Va passar tota aquella mena de cursa d’obstacles, el més semblant que havia vist, era el que feia a educació física. Fèlix va arribar a l’andana: una màquina de refrescos i llaminadures a la seua esquerra, a la seua dreta una via estreta. Va veure una pantalla que deia que faltaven 23 segons per al proper comboi, va espantar-se, va veure una dona que segurament havia passat tota la nit a l’andana, va tornar a mirar, i a la pantalla posava: “Entra” i, en efecte, unes llums és veien des del fons, quan la màquina entrava a l’andana, Fèlix ja havia fet el pas endavant, amb pocs i intensos segons, va preguntar-se quin era el sentit de la v…

Els seus pares se’n van adonar per les notícies.

Som els nens de la pau- Manar Zenoudi

2010-06-14T13:07:00.001+02:00

Hola em dic Marta i ara us contaré la història de la meva amiga Naima: Una nena del sud d’Àfrica, que va ser adoptada fa nou anys.

Un dia vam quedar a casa meva per parlar i fer deures. Vam començar a fer els deures, tot seguit començàrem a parlar sobre els nostres assumptes personals, fins que la Naima, em va començar a parlar sobre com vivia al sud d’Àfrica: em va dir que no tenien ni aigua ni menjar i que havia molta fam i pobresa, també em va donar a conèixer que hi havia terratrèmols un dels quals va ensorrar casa seva i va morir la seva mare i el seu pare, només quedava ella i el seu germà gran que van intentar lluitar contra la cruel vida per poder sobreviure. Amb els ulls plorosos i plens de tristesa em va parlar de les malalties: com ara la sida, per culpa de la qual el seu germà va morir i la va abandonaren aquell lloc tercermundista en el que es va quedar tota sola. Al cap d’uns quants anys quant ja no tenia cap esperança de poder continuar amb aquella vida, van aparèixer una generosa parella per a la qual Naima va ser la clau de la seva felicitat, llavors la van adoptar, més tard la van portar a Catalunya on vivia actualment la família i és on nosaltres ens vam fer amigues.

Jo, plorant per tot el que m’havia contat, vaig estar pensant tota la nit. Al dia següent vaig anar a l’escola amb la idea de contar-li a tothom com vivia molta gent; amb la intenció de transmetre que nosaltres, els nens, podem canviar el futur i viure en un món més feliç en què tots siguem iguals i on tothom tindríem els mateixos drets.

Ara, la Naima i jo sóm metges sense frontera que viatgem ajudant a la gent necessitada.

Una última cosa us vull dir:”SOM ELS NENS DE LA PAU”

Per què jo?- Anna Rodríguez Grau

2010-06-14T13:05:00.000+02:00

Tanco els ulls, per no veure la realitat. Per no veure el que realment m’està passant. Per no mirar la cara de la mare i veure com moltes llàgrimes li rellisquen per la galta. Encara que porto estona amb els ulls tancats, continuo veient el món que m’envolta. La de coses que segurament no podré tornar a fer. Pensar en allò tan fàcil que quan podem no ho valorem i quan no podem ens falta. Un simple salt, córrer, sortir a passejar amb les amigues...

Avui m’he despertat en una habitació nova, una que no era la meva. Estava a l’hospital i en mirar al voltant m’he adonat que no era un somni, era la realitat. Sabia perfectament que m’havia passat. He intentat agafar el mòbil per mirar l’hora i no hi havia manera. Les cames no em reaccionaven. Què em passa? Va! Mou-te! Però, no. No en podia moure cap de les dues. No em feu això! Va! Què no hi ha per a tant! En veure que no podia, el món em va caure al terra. No podia ser, jo invàlida. De cop entra la mare amb una metgessa. La miro amb cara per a que em digués alguna cosa. En veure’m ella esclata a plorar. Havia confirmat els meus dubtes. No em podré moure més sense ajuda, no podré fer res. Em poso jo també a plorar. Ja només ens faltava això! Fa dos anys que el meu pare es va morir, la mare és la que s’encarrega de tot, sort que em tenia a mi que l’ajudava amb el meu germà petit, però ara si que l’hem fet bona. Sembla que a la porta de casa fiqui família “Desgràcia”, tot ens passa a nosaltres.

Tot va començar quan la Mireia em va trucar per a què l’acompanyés a comprar un regal per al seu pare ja que n’era el seu aniversari. Havíem quedat a les sis, i com sempre ja feia tard. Amb les presses vaig travessar el carrer sense mirar, allò va ser la meva perdició. Mira que la mare sempre m’ho diu. “Mira als dos costats abans de travessar”. Però per no quedar malament no ho vaig fer. Un cotxe roig venia ràpidament cap a mi, sentia el soroll del seu fre, però tot i així vaig notar com em colpejava. Ja no sé res més. M’he despertat aquí, envoltada de màquines i de tubs que entren dins del meu cos.

M’han dit que hauré d’esperar per veure la meva evolució. Però que com que sóc jove, segurament podré tornar a caminar i a portar una vida normal. Ara però em preocupa que els meus amics, no m’acceptin tal i com estic ara. Que no em vulguin i els perdi. La mare m’ha dit, que si són amics de veritat, segur que em voldran, em tractaran com fins ara, i fins i tot, m’ajudaran en tot allò que jo no puc fer.
Avui han vingut unes quantes d’elles a veure’m, m’han portat un regal i una fotografia gran en la que sortim totes, m’he l’han dedicat i jo m’he posat molt contenta. Són les meves millors amigues i jo confio plenament en què la nostra amistat, tot i les circumstàncies, perdurarà.

Estic molt contenta, veig que em recuperaré. Penso que hi haurà gent que no tindrà tanta sort. Els discapacitats necessiten ajuda, els hi hem de fer la vida fàcil i ajudar-los amb tot el que puguem.

La bandera- Gerard Pagés Sanahuja

2010-06-14T13:04:00.000+02:00

Aquell matí vaig veure néixer el sol entre les runes de la vila, ja sabia que seria l’últim cop que veuria aquell paisatge així que em vaig quedar uns minuts quiet contemplant l’escena, ja feia dies que patíem els constants assalts de les tropes enemigues i cada cop la nostra resistència era més dèbil, però cada vegada carregada amb més odi i ràbia. Els intensos bombardejos no donaven treva i ens impedien l’arribada de subministres, portàvem dos setmanes aïllats, dos setmanes que van ser un autèntic infern, ja no tan sols queien obusos, si no que també arribaven bombes incendiaries i de gas que ens havien obligat a fer us de les mascares i no treure’ns-les en cap moment, portàvem dos setmanes sense poder-nos veure el rostre. Tot i el panorama desolador, intentàvem parlar d’altres coses com la novia que teníem al poble, les festes, els menjars de la mare... Però tot això ens portava més nostàlgia de casa, tot i que ens mantenia allunyats el pensaments d’una mort propera i ens donava forces per continuar de peu a la lluita ja que ni què nosaltres estiguéssim perduts tot el que havíem deixat enrere encara es podia salvar amb el nostre sacrifici.

Encara puc recordar com si l’estès vivint ara l’última jornada de combat, el dia estava ennuvolat i amenaçava pluja, no érem més d’una trentena els que encara conservàvem la vida, però per poc temps. A l’inici ens trobàvem tots rere les barricades vigilant les entrades del poble, a l’ambient un silenci tens, tan sols sentíem les respiracions, el ràpid bategar del cor dels qui sabíem que amb cada segon la nostra mort era més propera, però l’enfrontàvem amb valentia. Dalt el campanar la nostra bandera, la bandera tricolor, mig esquinçada i foradada pel foc enemic, resistia com nosaltres. De sobte es va sentir un tret i tots els sentits se’ns van posar en alerta, les emocions estaven a flor de pell; aleshores al llindar del poble vam veure els primers enemics, vaig apuntar amb precisió i en prémer el gallet el mortífer plom va acabar amb el primer. Ells ràpidament es van posar a resguard i van respondre al nostre foc, iniciant així un intens tiroteig sense treva; no donàvem l’abast cada cop n’arribaven més com una horda sense fi i al meu costat queien camarades amb valentia.

De repent va començar a ploure dificultant encara més les condicions del combat i d’entremig dels núvols va sorgir un esquadró de bombarders que ens va castigar amb una incessant pluja d’obusos. Ja érem pocs els que resistíem en peu i vam anar retrocedint el front fins agrupar-nos tots a la cima del poble davant l’església, només érem una desena i pràcticament no ens quedava munició, així que ens vam refugiar dins l’edifici on només podien entrar en grups reduïts i acabaríem amb ells lentament, abans d’entrar vaig alçar la mirada fins al campanar on encara onejava la bandera resistint les envestides de la pluja i el vent. Un cop dins ens vam amagar rere uns sacs i unes caixes esperant l’entrada dels primers, que van caure abatuts per les nostres bales i així es van anar amuntegant cadàvers davant la porta, ens sentíem eufòrics pel momentani èxit, però aleshores vam sentir un picar metàl•lic, era una granada, en veure-la ens vam tirar tots a terra, tot i que pocs vam ser els què vam conservar la vida; sense donar-nos temps a refer-nos en va entrar un amb una metralladora disparant a boca de canó que va acabar amb la resta dels meus camarades i em va ferir a la cama abans de què aconseguís clavar-li una bala entre cella i cella. Ferit com estava no em podia quedar allí, així que vaig recollir una metralladora del terra i vaig agafar un parell de granades que tenia un camarada caigut, i aprofitant que em trobava prop de les escales del campanar, arrossegant-me vaig començar a pujar-les; quan ja era a la meitat vaig sentir les seves veus que pujaven, vaig estirar l’anella d’una granada i mantenint-la uns instants a la mà la vaig llençar escales avall i vaig continuar el meu camí, al cap de pocs segons vaig sentir l’explosió i pels crits vaig deduir que havia complert el meu objectiu.

Un cop dalt de tot la pluja tornava a mullar-me, alçant la vista vaig veure com la bandera encara resistia sense vacil•lar, això em va omplir novament de forces per enfrontar-me a la meva fi. En tornar-los a sentir pujar vaig llençar la darrera granada que també va ocasionar estralls a l’enemic i va deixar les escales plenes de cadàvers que els hi dificultaven l’ascens. Aprofitant aquest instants em vaig incorporar i em vaig quedar agafat al màstil de la bandera ja que no podia recolzar la cama ferida, a la mà esquerra em vaig lligar la metrallador esperant veure’ls sorgir del forat de les escales; quan el primer va treure el cap vaig prémer el gallet disparant a boca de canó i no el vaig soltar fins buidar tot el carregador, en aquell moment havien deixat de pujar perquè els mort no permetien el pas, jo ho vaig aprofitar per posar l’últim carregador i mirar per última vegada el nostre estendard que ara onejava orgullós de la resistència oposada. En abaixar la vista ja tornaven a arribar enemics i vaig disparar per darrera vegada mentre el plom de les seves bales em travessava el cos deixant-me inert sota la nostra gloriosa bandera, la nostra bandera tricolor.

El regne de la foscor- Carlos Calafell Garcia

2010-06-14T10:19:00.002+02:00

Avui és el meu aniversari. Faig 32 anys i la meva dona i el meu fill m'han fet una festa sorpresa. A mi no em fan gaire gràcia els aniversaris, ja que se celebra que em falta un any menys per morir.

Sempre abans de dormir em miro a l'espill per veure com em torno més vell dia a dia, mes a mes, any per any...

Però de sobte em vaig sentir hipnotitzat per l'espill, vaig veure-ho tot fosc, com si hagués mort o estigués inconcient. No sé descriure aquella sensació que m'envoltava.

Vaig descendir a un lloc trist, apagat, pareixia una ciutat morta.Vaig caure en un lloc gran, com si la meva arribada no fos prevista. Llavors vaig encaminar-me en un viatge d'exploració per conèixer el món que ara m'envolta. La poca llum que arriba a la ciutat és la que em guia i la que em manté fora de la foscor.

En arribar la nit no es veu res, em guio amb les parets fredes, també l'entorn es congela per moments.

Però de sobte una mà enorme em tapa la boca i empeny el meu cos enrere. Vaig espantar-me tant que intentava cridar però no podia pas fer-ho. Aquella cosa m'arrossegava de tal manera que tot esforç era inútil. En tancar els ulls vaig pensar en la meva dona i el meu fill, van ser els 10 segons més feliços en la meva petita estança d'aquell lloc deixat de la mà de deu. Aquesta cosa em solta i em deixa em una espècie de presó. Ell s'il.lumina una mica i l'únic que vaig poder veure era un estrany vestit oxidat de color marró. Em vaig quedar tan sorprès que em vaig desmaiar. En despertar em vaig trobar en una espècie d'arena per lluitar, la por m'invadia, el cos se'm paralitza i sols pensava escapar d'aquest infern en el qual em trobo atrapat. Va sortir una espècie de monstre de 5 metres d'alt i en aquell moment vaig veure una escletxa a través de la qual vaig aprofitar per escapar i començar el meu èxode.

Córrer era l'únic que podia fer fins trobar la sortida. Fa estona que corro per aquesta ciutat o el que sigui, però no trobo res que sigui de profit per sobreviure en aquest entorn tant hostil.

Sento crits d'una persona però no sé on és, si la trobo penso rescatar-la.
Em sembla que la veig però es troba atrapada per una d'aquelles coses. No podia permetre aquella crueltat, així que vaig donar-li tot tipus de cops fins deixar-lo al terra, vaig rescatar aquella persona, però... era la meva dona!

Li vaig preguntar què feia aquí i ella em respon que va veure el meu cos al terra del bany i que llavors es van apagar els llums, es va desmaiar i va acabar aquí.
Vam decidir buscar una sortida junts i vam trobar un plànol d'un edifici. Vam entrar i vam veure un transportador però hi havia un cartell:''Allibera els presoners i una persona, o bé dos persones sense els presoners.'' Llavors vam veure un munt de gent tancada en gàbies.
He d'escollir:
ARA TRIA TU

Escapar amb ella Alliberar els presoners i ella

Jo sols vull sortir d'aquí amb No puc deixar aquí tota
Ella. Ja m'és igual els altres. L'únic aquesta gent, aquí, patint
que vull és escapar. aquest infern. La meva dona
I això és el que vaig fer insistia que marxéssim i
i vam tornar a casa, però deixéssim tota la gent allí,
no puc somriure ara que però no podia deixar-los. La
he deixat allí tanta gent, vaig empènyer al transpor-
però he de lluitar per seguir tador i vaig prémer el botó
endavant i poder continuar d'alliberar els presoners i una per-
la meva vida amb la meva sona i vaig acomiadar-me d'ella.
família, és l'únic que puc fer. Una llàgrima va caure dels
meus ulls, no podia creure
que havia renunciat a tota la
meva vida per aquelles perso-
nes... i per ella.

Senyora presidenta- Maria Segarra Queralt

2010-06-14T10:17:00.001+02:00

Hi havia una vegada una nena que era una fanàtica del Barça. Li encantaven els seus jugadors, com jugaven i sens dubte el seu entrenador Pep Guardiola. Era sòcia i estava abonada al Camp Nou, al Palau Blaugrana i al Miniestadi. Se sabia tota la lletra del seu himne i quan el sentia es posava la mà al cor. La seva habitació era repleta de pòsters, autògrafs, fotos... Tenia moltes samarretes, pijames, motxilles, estoigs. Fins i tot quan perdia un partit amistós es posava a plorar. Per a ella el Barça era la seva vida.

Quan la temporada 2008/2009 va guanyar el triplet se'n va anar a la final de la Copa del Rei i a Stanford Bridge. A Anglaterra, quan Iniesta va marcar el gol una mica més i li dóna un atac. Va plorar, va cridar, va saltar, va ballar. No sabia què li passava. Mai de la vida no havia sentit cap cosa igual!

Montserrat, sempre havia somiat ser la presidenta de l'honorable, majestuós, respectable Futbol Club Barcelona. Primer va dubtar una mica perquè ella volia estudiar Dret, però també volia ser presidenta. Així que va sospesar els problemes i els beneficis de cada cosa.

-Si sóc presidenta tindré molts més diners, podré anar a tots els partits, podré conèixer els jugadors, fitxar a nous, bé gairebé sempre tindré problemes amb la premsa, hauré de sortir molt i no podré estar amb els meus. Potser em pujarà la fama al cap i em torno boja!

-D'altra banda si estudio Dret no tindré tants diners però tindré més tranquil•litat, podré estar a casa i podré dedicar més temps a les meves coses. Tampoc no tindré tants maldecaps.

Es va passar llargues setmanes deliberant quina era la millor opció, però al final va optar per estudiar dret i continuar sent fan del Barça.

I així va ser, va acabar la carrera i va començar a buscar feina, a treballar de sol a sol. Més endavant va trobar el seu home ideal, sens dubte, fan del Barça fins als ossos, i es van casar al cap de molt poc temps. El seu marit, Pau, i Montserrat van tenir un fill a qui li van posar Jordi.

La seva vida era tots els dies la mateixa rutina, es despertava portava al seu nen a la guarderia, se n’anava a treballar, recollia a Jordi, feia el dinar i es passava la tarda repassant els cassos que portava.

Pau també treballava de sol a sol, se n'anava a les vuit del matí i tornava a vuit de la tarda, ell treballava de quiosquer i per al súmmum li tocava obrir els dissabtes i els diumenges.

Per tant no podien anar a veure cap dia el futbol. I el més fort, no podien mirar-lo ni per la televisió. La seva vida era un no parar! Però el seu somni de la infantesa continuava sent això... un somni.

En una estona de descans Montserrat es va posar a mirar els àlbums de quan tenia dotze anys. "Quins temps aquells" pensava "jo que volia ser presidenta del FC Barcelona".

El seu marit, que la volia amb bogeria, en veure-la tan trista, va voler animar-la. Li va proposar que es presentés a les eleccions, però ella tenia una mica de por. Un dia es va decidir i es va desplaçar fins a Barcelona, i va demanar una reunió amb els directius del Barça. Quan van veure que era una dona, ni la van escoltar i a més es van riure d'ella. Llavors va ser quan va decidir treure forces d'on fos per aconseguir el seu propòsit.

Va passar un llarg mes de campanya electoral fins que va arribar el gran dia. Estava nerviosíssima, es va prendre litres de til•la però no li feien res fins que es va mentalitzar que si perdia no passava res, ella almenys ho havia intentat. Montserrat era la candidata favorita pels socis, la seva condició femenina de la qual tant se li havien rigut els directius, va ser decisiva per guanyar les eleccions.
Montserrat va ser proclamada presidenta del futbol club Barcelona, era la primera dona de la història del club que guanyava unes eleccions presidencials. Ella també havia fet història amb el seu club estimat.

Fins que van dir Montserrat Pla Monteso. Va fer pitjor que el dia de Stanford Bridge, gairebé es desmaia. No tenia paraules per descriure la seva eufòria. Només deia: gràcies, gràcies, gràcies per tot. Heu fet realitat el meu somni. Moltes gràcies. Sentia el mateix, que quan tenia dotze anys i el Barça es va classificar a Londres.

Quan va començar a exercir el càrrec va a posar a ratlla l'entrenador, jugadors i junta directiva. Va ampliar el Camp Nou, que es va convertir en l'estadi de futbol més gran de la història. Tenia moltes ganes de repetir un any històric guanyant-ho tot i amb ella de presidenta!! Això sí que era una pel•lícula!

En la temporada 2025/2026 van acabar l'any sent líders de la Lliga i classificats per a les finals de la Copa de la República i la de la Champions.

Quan va començar la segona volta van perdre tres partits seguits de Lliga i el partit d'anada quarts per a la Champions el van perdre, però ella va mantenir els nervis i va saber tranquil•litzar l'afició.

Però aquests van ser els únics partits que va perdre el FC Barcelona, perquè aquella temporada va guanyar per tercera vegada el triplet.

En la temporada 2026/2027 va tornar a guanyar les dues Supercopes i el Mundialet, i ara sí que Montserrat va complir el seu somni. El club va tornar a igualar el meravellós any 2009 i ella estava al càrrec de tot allò i el que és més, havia fet realitat el seu somni. I per acabar-lo van guanyar la lliga al camp del Madrid i quedant, no dos a sis, si no dos a vint-i-sis.

Els canvis de la vida- M. Cristina García Albiol

2010-06-14T10:05:00.001+02:00

Un violinista del qual ningú coneix el seu nom real, perquè des de ben petit el criden per “nandillo”. És prim, alt, amb el cabell horriblement llarg. Els seus ulls són de color de xocolata i sempre té un somriure extravagant a la cara. Està musculat. És molt guapo i, per l’afecte que fa de fora, es podria dir que té una bona vida. Però per dins està destrossat. El seu cor està trencat en mil bocinets, no té il•lusió per res i té els peus ben aferrats al terra. Ell no ha sigut sempre el mateix. Primer era un violinista macabre, però poc a poc va veure que si continuava per aquell camí li quedaven pocs anys de vida. Sempre que sortia amb els seus amics bevia per oblidar tot el que li estava passant i tot el que li passava. Es drogava amb totes les substàncies possibles que tenia a l’abast . Ara quan sortia només bevia quan ho trobava necessari. Només fuma quan li apeteix. I l’única droga que es pren es la de ser feliç. Ha canviat en tot. Ha canviat per millor. A canviat de ciutat, li ha sigut prou fàcil, però el que més li ha costat ha sigut canviar d’amics. Ara viu en un poblet petitet al costat de la mar, i prop de la muntanya. Quan esta cansat de la gent del poble se’n va a nedar a la mar i quan s’enllora de la gent del poble se’n va cap a la muntanya a descarregar l’adrenalina que té a sobre.

És un violinista de carrer que s’està adaptant a la seva nova vida. No coneix a gaire gent del poble, però els que ha coneixut i els hi ha agafat confiança li han dit que s’esperi unes setmanes, que ara la gent del poble està als afores perquè estan de vacances. Ell s’espera trobar amb algun músic més per poder tocar amb ell, o alguna dona a la qual poder conèixer i ensenyar-li tot el que sap de música, per veure si el pot ajudar a adaptar-se millor al poble. De moment pot dir que té un amic, al qual va conèixer quan va arribar al poble. Es diu Oscar, però tothom el crida per “el mimo”. És un noi d’uns vint-i-quatre anys que no ha pogut estudiar teatre de petit perquè els seus pares no estaven d’acord en que el seu fill fos actor, però ara desprès de haver estudiat interpretació d’amagat dels seus pares, fa teatre als nois del poble i als dels pobles del costat. I assaja amb els nois del grup de teatre per fer una obra de Shakespeare en acabar l’any. Es diu mimo perquè interpreta als mims molt be, i sap quan s’ha de riure i quan ha d’estar seriós. El seu somni es ser un mim Professional i que els seus pares no s’avergonyeixin quan ell digui: de professió? actor!. L’Oscar de ben petit que feia teatre. Primer a l’escola i desprès amb el grup de teatre del poble, fins que va decidir estudiar teatre en acabar l’ESO. Va fer molts amics a alguns d’ells mai els oblidarà perquè al seu costat va passar moments inoblidables i molts encara es troben per parlar sobre el que han fet en el mon del teatre.

El violisita ha fet molts camins per aquesta vida. Uns li han sortit be i d’altres li han sortit malament, alguns no els ha pogut acabar perquè li faltava motivació i d’altres encara els està acabant. Té molts somnis, tants com estrelles hi ha al cel. Un somni que li agradaria complir es trobar una noia i estimar-la, cosa que li costarà molt perquè té por de que li facin mal. Com cada vegada que s’enamora d’algú, que quan més enamorat està més mal li fan. Molts de dies abans d’anar a dormir es posa a plorar recordant les seves novies, i el molt que les va arribar a estimar. Perquè algunes encara l’hi importen i es preocupa quan pensa com i amb qui deuen estar ara. Té una afició apart de la musica, que es ballar. Li encanta ballar i mai es cansa, ho balla tot, des del vals fins rock dur. I pot repetir les cançons com un boig moltísimes vegades i mai es cansa de ballar-les. Ell nomes vol ballar perquè diu que així s’oblida de algunes coses que el fan sentir estrany.
L’Oscar, té moltes ganes de viure moments únics amb el violinista i poder ajudar-lo en tot.

Els joves del poble ja han arribat de les vacances i el violinista està content perquè ara coneixerà a mes gent i, si té sort, a algun music més.

Ha trobat una noia, la Carlota, de la qual segurament s’enamorarà perquè són iguals. Ella és cantant i també percussionista. També està una mica aixafada perquè fa mes d’un mes ho va deixar-ho amb el seu novi, el Pau. Portaven junts uns cinc anys, però feia més de quatre mesos que les coses no anaven bé i van decidir deixar-ho. Ella va passar moltes setmanes malament. Primer el somiava cada nit, fins que una nit va parar de somiar-lo. Ja sabia que havia fet un gran pas per oblidar-lo.

Desprès va intentar parlar amb ell, es va posar a plorar però desprès va reflexionar i es va donar compte que encara li quedava el llarg camí de la vida i que de nois en trobaria més i a milions. I l’últim pas va ser poder viure sense ell, Alguns dies es posava a plorar perquè encara l’estimava però la vida continuava i ella tenia que ser forta i seguir vivint-la al màxim. Tampoc no calia oblidar-lo perquè al seu costat també va passar molts moments bons. Només tenia que aprendre a viure sense ell, res més.

Al cap d’uns mesos l’Oscar, el violinista i la Carlota, van decidir anar al país basc per gravar un CD. El violinista tocava el violi i la guitarra. La Carlota tocava els instruments de percussió i cantava i a l’Oscar li van ensenyar a trocar la trompeta i va agafar la del seu tiet.

Desprès de molts de dies d’assajos van poder gravar un CD amb diferents cançons. A l’Oscar li va costar molt poder aprendre a tocar la trompeta però com que tenia moltes ganes de poder fer el projecte se li va fer més fàcil aprendre-ho.

Tots tenien una mica de por de com els hi sortiria tot, però els hi va sortir de meravella. Van vendre uns quants CD’s i van guanyar uns quants diners per poder-se comprar els capritxos que cadascú tenia. El violinista va guardar els diners per quan en tingués més fer-li un regal a la Carlota, perquè sortien des de feia uns mesos. L’Oscar s’ho va gastar comprant-se llibres de interpretació, perquè tots els que tenia se’ls sabia de memòria i també li va comprar una trompeta nova al seu tiet. I la Carlota es va guardar els diners per comprar-li un violí al violinista del qual estava totalment enamorada.

Els tres amics van jurar que mai es separarien i que s’ajudarien amb tot, i així va ser. Van estar junts molt de temps i s’ho van passar d’allò mes bé els tres junts. Van viure experiències inoblidables i sempre s’ho passaven bé. No els hi faltava drogar-se ni consumir alcohol. Amb una bona dosi de felicitat i ganes de menjar-se el mon ja en tenien prou.

El primer dia de classe i ja es va enamorar- Soukaina El Bouhali

2010-06-14T10:03:00.000+02:00

Hi havia una vegada una noia que era molt pobra i tenia vergonya de tothom. Un dia el seu pare li va dir que hauria de començar a preparar-se per començar l’institut, ella no sabia què era aixó i li va dir al seu pare:

- Pare què és un institut?

- Filla , un institut és un centre educatiu on aprens a escriurei a llegir, en aquest centre hi faras molts amics, tu tranquila.

- Ah, sí pare, docs així hi vull començar ara mateix.

Van passar unes setmanes i ja era hora que la noiaanès a l’institut. Ella estava molt contenta de començar perquè el seu pare li va dir que tindria nous amics.
Quan v acomençar tots la van mirar.

La noi al entrar a classe va preguntar val professor que quin era el seu lloc. Els seus companys la olien al seu costat.

La noia nova es va enamorar d’un noi, era en Marc. El noi es veu que tambe es va enamorar de ella. Quan es volien declarar, el noi ja es tenia que anar de l’insti, perque la seva mare treballa alli i vol estar mes informada.

Ella tenia que fer tot lo possible per a que no se n’anes del institut.

Va aconseguir el numero de movil de la seva mare i la va trucar suplicantli que no se canvies el seu fill de institut.

No se com, pero ella la va convençer i es va quedar.

La noia es va declarar davant del marc i ell tambe hu va fer, declarar-se davant de la noia.

Van començar a sortir junts i aixi van continuar fins als 25 anys que es quen es varen casar tots dos.

Van tenir quatre fills, un noi, i tres noies que eren bessones.

I aixi es com van viure junts per sempre mes en Marc i la noia vergonyosa

Un dia de somni- Àngela Cartil Benaiges

2010-06-14T10:02:00.000+02:00

Jo, com cada matí, surto de casa amb la motxilla ben plena de llibres, com sempre, passo pel carrer de l’esquerra i després tot recte. Em paro una miqueta a mirar l’aparador de la pastisseria i m'hi compro l’esmorzar. Tot seguit vaig cap a l’escola.

Em dic Daniel, però em criden Dani, sóc de Tortosa i tinc 11 anys. Faig 6è de primària a l’escola Sobreques. Sóc mitjanet d’estatura, tinc els cabells castanys i els ulls de color castany fosc. La Laia és la meva millor amiga, ens coneixem des de P3 i em cau molt bé. Ella és morena, alta i amb els ulls de color castany clar, pareguts als meus.

Ella és una nena normal, senzilla, sense cap dificultat. A ella, potser li agrada el Jaume.. ara que, és molt brut. També pot ser que li agradi l’Aleix, però és massa callat. També podria ser que li agradés jo, però no ho sé, no tinc cap dificultat, ara que tampoc sóc perfecte, però jo seria perfecte per a ella. Estaria sempre al seu costat, protegint-la de tots els perills possibles, això sí, menys al lavabo. Ja us heu adonat que m’agrada la Laia, oi?

-Bon dia Dani! –va dir la Laia, somrient, mentre acabava de baixar les escales de l'edifici- Com has dormit? Has pogut aclucar l'ull?
-Sí, he dormit molt bé, gràcies, i tu? –vaig dir jo, sense saber què dir.
-Sí, també he dormit molt bé.
Vam arribar a l’escola, amb silenci, sense dir res més.No tenien res a dir, així que ens vam dedicar a escoltar l’ambient, els cotxes, la gent, els ocells…
-Bé, ens veiem més tard, a l’hora d’esmorzar, adéu! –em va somriure i va fer adéu amb la mà.
-Adéu! –vaig cridar, però em sembla que no em va sentir, ja s’havia allunyat massa.
Ella no va a la mateixa classe que jo, ella va a la A i jo a la B. Som 3 classes.
A la classe, gairebé no vaig escoltar res, ja que era català i ja m’ho sabia tot. L’hora va passar molt ràpid, ja que no escoltava.
Després de les classes, a l’hora del pati ens vam retrobar al banc de sempre, al costat de les escales de la biblioteca.
-Hola Laia! Què has tret de català? –vaig dir, no em venia res més al cap per dir-li.
-Un vuit clavat, no em vaig esforçar per traure millor nota.
-Però si és molt bona nota! Jo he tret un set.
-Sí, això Dani… avui és el teu aniversari, que no te’n recordes? Felicitats!
I em va somriure, com sempre, però era un somriure estrany, amagava alguna cosa, amagava… un regal.

No m’ho pensava que aquell dia era el meu aniversari, els mesos havien passat volant, em vaig quedar de pedra amb els ulls en blanc i ella va tallar els meus pensaments.

-Au, va! No em diguis que no te’n recordaves? Uf! Quina poca memòria noi! I clar, t'he portat un regal, au, obre’l! –va dir ella, amb l’esperança que m’agradés.
Va traure un sobre que duia a la butxaca del darrere dels pantalons i me'l va allargar. Vaig agarrar el sobre i el vaig obrir amb totes les meues forces.
-Vaja, no sé què dir, de veritat, moltíssimes gràcies! Has encertat el regal perfecte. Dues entrades per a un concert, el concert de Barcelona que tant parlava jo els últims dies!
-De res! –Em va picar l’ullet i el seu somriure es va ampliar.
Em vaig adonar que aquell sobre duia a dins dues entrades, una per a mi, i una per a ella. Sí! Ho havia aconseguit, la Laia m’estima, al menys això pareix, ja era hora de deixar l’amistat a un racó i començar un nou nivell. El principi d’alguna cosa, el principi d’un gran amor. Qui sap quant duraria? Però aquest moment no volia que s’acabés mai, sempre recordaré aquell dia. El principi d’un gran AMOR… AMOR… AMOR… AMOR…

PI PIP, PI PIP, PI PIP, PI PIP,…

-Però que és aquest soroll ara? No em diguis que… No! El despertador! Tot era un somni, imaginacions meves! M’he adonat que m’agrada la Laia. Un somni encantador, un somni de fantasia, un somni que mai es podrà complir… Però què estic dient?

I tot va continuar com sempre, amb la mateixa rutina, cada dia el mateix, fins que algun dia tingui el cor ple de coratge per dir-li a la Laia el que sento per ella.

Sempre estaré amb tu- Clàudia Grosche Rovira

2010-06-14T10:00:00.002+02:00

Panxa amunt damunt del llit i amb l’Pod a tota castanya, és així com em passo tota la tarda de Diumenge. No surto mai pel carrer com fan els joves de la meva edat, jo sóc diferent, jo no tinc amics. M’he acostumat a estar sola, tot i que no estic mai sola del tot. Des dels 6 anys que veia a gent morta, és a dir, fantasmes. Només ho sabia jo el que em passava, al començament va ser difícil i complicat, però amb el temps ho vaig començar a dominar. Em dic Èlia i visc amb la meva mare, que és passa més temps a la oficina que no pas a casa. Així dons, la meva vida no és que sigui molt divertida. Al contrari, la meva vida es molt solitària però des de aquell Dilluns, tot va canviar. Tornava del institut, caminant cap a casa, quant al girar la cantonada em vaig trobar amb un d’ells. El vaig reconèixer al instat, ja que se’ls distingeix una espècie de brillantor enlluernant pels voltants del cos. Estava disposada a passar olímpicament sense fer-hi cas(com feia les altres vegades) i anar cap a casa, quant ell va dir-me, amb la veu més serena que mai havia escoltat:

- Se que em pots veure.
Em vaig quedar quieta, paralitzada. Mai cap fantasma s’havia dignat a parlar amb mi. Quan dic mai, és mai. Normalment només es dediquen a observar-me i a desistir quan veuen que a mi no m’interessen. Aquest era alt, de la meva estatura, tenia els cabells curts i castanys i uns grans ulls color avellana, que sincerament, intimidaven una mica. La seva mirada desprenia una protecció, que em va envoltar com les onades, em va fer sentir bé, com si aquell ésser que ni coneixia, fos un germà, un amic, i un pare, tres coses que mai havia tingut.
- Que vols de mi?- vaig mormolar, donant-me compte que la meva veu normalment ferma, es trencava.
- Únicament parlar amb tu- va contestar.
- Cal que et digui que no tinc gens de ganes de parlar ni amb tu, ni amb ningú? O mirant-me a la cara ho pots comprendre.
- Èlia, oi? És així com et dius? Només vull dir-te una cosa, i no cal que m’escoltis, em conformo en dir-te-la. Sé perfectament com et sents. Jo tampoc tinc amics. No tinc a ningú amb qui parlar, a ningú amb qui confiar, ni a ningú a qui escoltar. Tu et creus que es una merda que t’hagi tocat a tu veure fantasmes no? Però, t’has parat a pensar que és ser una fantasma, invisible i immaterial? Tu per lo menys estàs viva i “existeixes”.
- Perdona, però ningú t’ha dit que necessiti algú amb qui parlar. Confio en mi, parlo amb mi, i m’escolto. Autosuficiència, així li dic. I no, no m’he parat mai a pensar que seria ser com tu, però no cal ni que m’ho plantegi.

No sé encara com s’ho va fer per encantar-me tant, però desprès de girar-li l’esquena de banda a banda i marxar tranquil•lament, les seves paraules van ressonar-me al cap. Tota la vida havia segut una noia tancada, tímida i estranya. Realment necessitava algú amb qui parlar, jo no podia fer-me socialment feliç parlant amb mi mateixa. Això es classifica més de boja. Feia massa temps que no tenia una conversació amb algú. Amb la única que parlava era amb ma mare, quan estava a casa, per tant, un cop a la setmana.

Vaig girar-me un altre cop, el vaig conduir a l’herba del parc, i vaig matar-lo a preguntes i respostes. Que perquè jo tenia que veure fantasmes, que perquè no podria ser normal, perquè m’havia tocar a mi...Ell es va limitar a fer que si amb el cap, escoltant les meves penes, donant-me la simple informació que es deia Jan, i tenia 15 anys. L’escena és va fer diària. Cada dia al sortir de l’escola anava al parc, i allà me’l trobava amb el seu peculiar somriure, i parlàvem de tot i de res. Començava a sentir-me molt a gust amb ell, tot i que a l’hora de parlar del seu passat, era impassible. Mai en parlàvem. En pocs mesos, en Jan es va convertir amb l’únic amic que tenia i que havia tingut, i jo amb l’única persona que ell podia parlar, ja que segons el Jan, els fantasmes no parlaven entre ells. Això va anar a més. La seva mirada m’atreia inexplicablement. Aquells ulls... no eren humans. La seva expressió, el seu somriure, tot ell...Cada dia em captivava més i més. Mai m’havia sentit així. Mai. Sempre havia estat completament sola, i en Jan em va ensenyar que era poder comptar amb algú. Va arribar el dia en que no em vaig poder estar de preguntar-li sobre el seu passat, i aquest cop si que va respondre:

- Vols saber-ho, eh? Tens raó, no podem estar sempre parlant de tu. Vaig morir quan tenia 15 anys. Em vaig ofegar al mar. El socorrista no va arribar a temps. Vaig deixar a la meva família, als meus amics... Vaig deixar la meva vida, que tant injusta va ser. Em va tocar massa aviat, no ho entenc.

Això va ser l’únic que vaig poder saber del seu passat. Es notava que no volia treure el tema. Cada cop que m’hi acostava, crispava el rostre i li desapareixia el somriure que tant m’agradava, em sentia molt malament. Van passar setmanes, i dia a dia, minut a minut, notava que en Jan era més que un amic per a mi. Quant quedava poc per sortir de les classes, una sensació estranya abundava a la meva panxa, i em passava l’última hora pensat en ell. Una part de la meva consciència em deia: “Estàs com un llum! T’estàs colant per un fantasma, per algú que no existeix!” La veritat és que estava feta un embolic... Però l’altre part es dedicava a fer que cada dia l’estimes més. Aquella tarda al parc va ser especial. Metre parlàvem, ell se’m va acostar. Notava com si el cor m’anés a sortir del pit. Quant el tenia a pocs centímetres de mi, em vaig girar a mirar-lo. Ens vam quedar observar-nos, simplement mirant-nos als ulls mútuament. Aleshores jo, vaig aixecar la mà, per acariciar aquell rostre que tant m’agradava. Però no vaig tocar les seves galtes, sinó que vaig acariciar l’aire. La meva mà tocava l’aire, i traspassava la cara del Jan, com si realment ell no hi fos. Una llàgrima em va relliscar galta avall, i ell va girar la cara, mirant cap un altre costat. Volia tocar-lo, volia sentir-lo, però no podia, ell era un fantasma, que només jo podia veure i que ningú podia tocar. Vaig recordar les seves paraules: “Però, t’has parat a pensar que és ser un fantasma, invisible i immaterial?” . Em vaig desplomar, plorant. Ell, se’m va acostar i em va fer l’abraçada més dolça que mai he sentit. La meva abraçada d’aire que sempre recordaré.

- Èlia, ho sento. Ho sento moltísim, sento ser que sóc. No et mereixes això, i ara no necessites saber això, però t’estimo, Èlia, i mai et deixaré sola, mai. Sempre estaré amb tu.

I després d’aquelles paraules, ens vam quedar així, jo plorant i ell “abraçant-me”, en silenci absolut. Era rar, però no volia que aquell moment s’acabés mai, volia congelar-lo i deixar-lo així. Però era tard, i tenia que marxar. Vaig demanar-li que no em seguis, volia estar sola, necessitava assimilar el que acabava de passar. Anava tant capficada en el Jan, que no em vaig parar en el semàfor, i aquella decisió va marcar tota la meva vida. Clàxon. Soroll. Llum. Ja perdia el sentit. Em vaig despertar dies després a al hospital. La meva mare em va dir que casi em feia puré un autobús, però que va poder frenar. Tot i així no vaig evitar donar-me un fort cop al cap. Vaig perdre molt en aquell accident, a part de la consciencia per un temps. Dies després vaig parar en que ja no podia veure’ls. En aquell moment vaig desitjar poder veure fantasmes, volia veure’ls! Durant dies anava al parc plorant i cridant, però jo ja no el veia. El seu somriure havia desaparegut. Ell ja no hi era. Tornava a estar sola. Completament sola. Sense ningú.

Tot i així, unes paraules dolces i clares em van ajudar a continuar, fent-me entendre que no em calia veure’l per saber que el tenia allà, mirant-me: “T’estimo Èlia, i mai et deixaré sola, mai. Sempre estaré amb tu”

No el puc veure, i dubto poder-lo tornar a observar. Però sento la seva presencia, sento la seva mirada dolça, el seu somriure fascinant. Ell sempre estarà amb mi, aquí. Sempre.

Mai- M. Montserrat Román Sastre

2010-06-14T09:59:00.000+02:00

Mai us heu parat a pensar que us trobeu en un somni o en un malson? Mai us heu imaginat que aquest món en guerra i pau no és el vostre i que en realitat el vostre refugi és un espai totalment diferent a aquest? Mai heu intentat fugir d’un lloc on no hi ha escapatòria? Mai heu pensat que en realitat el vostre nom no és el que us han posat els vostres pares, sinó que és amb el que vosaltres us identifiqueu i us agrada? Mai heu opinat sobre un tema i que ningú us faci cas, com si fóssiu invisibles? Mai heu afirmat que la única realitat és l’interior de cadascú? Mai heu començat a aprendre que la pura veritat només te la diu el cor? Mai heu intentat descobrir QUI SOU EN REALITAT? Mai us heu preguntat QUÈ FEU AQUÍ? Doncs jo tinc la resposta a tots aquests dubtes, o potser no? Mireu, ara que ja he aconseguit captar la vostra atenció continuo, però no amb preguntes, sinó amb respostes. Saber qui és en realitat cadascú no és cosa de científics ni d’experts, sinó de cada persona, sigui qui sigui. Vosaltres podeu saber el vostre nom, perquè us el van dir quan éreu petits, però costa d’imaginar-vos el vostre verdader. També us dic que tots som, hem sigut i serem d’aquest món i això mai ha canviat i mai canviarà, suposo. Us estic parlant molt seriosament perquè entengueu qui sou i que feu aquí! I què feu aquí? Si no us ho he dit és per alguna cosa, no penseu? Jo diria que poca cosa, però... No us he dit que no treballeu, sinó que no treballeu de la manera adequada: ajudar a la gent que no té la mateixa sort que nosaltres, ajudar al medi ambient, ajudar a... Perdó, però m’esteu prestant atenció? Ni m’imagino el que hi ha dintre del vostre cervell, o potser sí. D’acord, ara us ho diré d’una altra manera i us faré una molt important pregunta: QUÈ FEU AQUÍ? Tots estem aquí per ajudar-nos mútuament i ser millors persones cada dia. Ens trobem aquí per fer un món millor, on la guerra no guanyi a la pau, i les bones i males persones tinguin la seva recompensa. Cada persona té els seus trets característics que la diferencien de la resta de persones. Així doncs, cada persona ha d’aportar idees i millores amb la seva saviesa característica per a millorar tot el que està començat i el que està sense començar, perquè així com no hi ha ningú perfecte, la Terra tampoc ho és. Això que us he dit no significa que la Terra no pugui ser perfecta amb l’ajuda de tots i cadascú de nosaltres. I per últim i que no se us oblidi mai, si no us he ajudat amb els meus raonaments, escolteu el vostre cor. Ell us ha donat la primera paraula, i us donarà l’última. Ell us guiarà els vostres passos i us animarà i ajudarà quan el necessiteu. Si seguiu aquests consells, us prometo que la vostra vida donarà un gir i que la vostra persona us ho agrairà.

El viatge del sabó- Júlia Garcia Mulet

2010-06-14T09:57:00.000+02:00

Una vegada, en un petit bany d'una petita família, hi havia una ampolla de sabó d'un litre i mig buida, que s'anava gastant a poc a poc a mesura que s'anaven dutxant tots els membres.

Un dia, el sabó, es va cansar d'estar allà damunt de la banyera i que l'anessin gastant, perquè quan s'acabés, es moriria i el llençarien a les escombreries. Així que, al final, se'n va anar a buscar un altre lloc on poder viure en pau durant tot el temps possible.

El primer que va fer va ser escapar-se: va esperar que no hi hagués ningú a casa i es va plantejar com saltar de la banyera sense fer-se mal. Va decidir gastar 50 centílitres dels 500 que li quedaven per formar espuma i caure-hi al damunt. Després va avançar fins a la porta (que casualment era oberta) on es va trobar el seguent problema: els quaranta esglaons de les escales.

El sabó va començar a pensar. I va tenir una idea: untar-se tot de sabó i baixar lliscant per la barana de les escales. Va pujar damunt la barana gràcies a unes capses que estaven amuntegades al costat i un cop dalt, es va untar tot, cosa que va gastar 80 centílitres més. I FIUUUUUUUUUUU!!!! En deu segons ja era baix de tot.
Quan va aconseguir sortir al carrer, va veure que era al carrer major i passaven un munt de cotxes per la carretera que el sabó necessitava creuar. Va decidir esperar que s'aturessin els cotxes al semàfor, però va pensar que, com que ell era molt lent, no aconseguria travessar la carretera a temps i els cotxes el xafarien. Va voler provar de passar entre la gent quan aquesta passés pel pas de vianants. Però, com? El sabó va teir una idea. Va gastar 90 centilítres per a fregar-se el cos i relliscar per la carretera, i així ho va fer. Va fregar-se el cos i va posar-se a esperar. Quan el semàfor dels cotxes es va posar vermell i la gent començava a caminar cap a l'altra banda de la carretera, el sabó va agafar impuls i va relliscar perfactament com una anguila.

Després d'aquella aventura, el sabó va caminar durant molts dies, fins que, un dia una família que se n'anava de viatge el va agafar i se'l va emportar. El sabó, que estava molt cansat, es va adormir.

Quan es va despertar, va veure que era a l'aeroport i, sortint de la bossa d'un dels viatjants va començar a pensar on podria anar. Mirant la llista dels avions, va veure el nom del lloc dels seus somnis. Va decidir colar-se a l'avió i viatjar fins a aquell lloc.

Va muntar a l'avió, es va instal•lar al costat d'una maleta i va esperar durant moltes hores.

En baixar de l'avió, el sabó va veure que era enmig de la ciutat, cosa que ell no volia, però va decidir caminar una mica a veure si trobava el “lloc”.

Va caminar quilòmetres i quilòmetres i al final hi va arribar. Era un lloc molt verd ple de floretes, rierols i una cascada.

El sabó, content, va caminar, tot feliç. Pero va passar una desgràcia. Tot caminant, el sabó es va esmorrar i el tap es va obrir. Tot el contingut que quedava a dins es va vessar sobre l'herba. El sabó s'anava morint a poc a poc sense poder fer res.
Les seves últimes paraules van ser:

–Just ara que havia conseguit arribar fins aquí! Però es igual he tingut una vida plena d'aventures i al final he aconseguit el meu objectiu. Almenys, moriré feliç.
I així va ser com aquest viatge va finalitzar, i encara que va acabar molt tristament, el sabó, va ser feliç.

Tasta'm- Càrol Brut Sanz GUANYADOR DEL PREMI CATEGORIA A

2010-06-14T09:52:00.002+02:00

I ara soc aquí... I recordo. Et recordo. Recordo que ho creia impossible. Impossible poder sentir. Poder sortir d’aquella bogeria. I em pregunto... vas ser real?
Aquella bella nit d’hivern. Nit freda, nit fosca, nit folla. Nit de l’any 1763. Aquella nit, la ciutat de Londres no estava preparada per un fet surrealista. Una nit que marcaria per sempre la meva vida, o que acabaria amb ella. Sí, acabaria. De fet, tu vas acabar amb ella. O jo vaig acabar amb la teva.

Continuo preguntant-me, podria haver sentit res mai tan fort? Vull dir, aquell sentiment tan perfecte que només l’havia tingut per tu i que de cop es va convertir en el pitjor, en el més dur.

Podria haver evitat aquell fatal final? Qualsevol altre home sí, però jo no sóc ni un qualsevol ni un home.

Voraven els finals de l’any 1762. Assegut allà, a les vores del riu Tàmesi, mirava com la lluna plena, més gran que mai, es reflectia en aquell riu que tants cops havia vist, però mai de la mateixa manera.

Intentava sortir de la rutina, desconnectar. Aquell lloc m’estava tornant boig, literalment. Necessitava cridar, esclatar.

Es cert, aquell treball m’agradava. Molt. M’agradava poder veure com la gent es rendia davant la bogeria i com després lluitava per guanyar-la.

Però de vegades em queia el món a sobre quan veia que ells mateixos es destruïen. No suportava veure gent que mai més sentirien, que mai més estimarien. Gent que podia ser forta, molt forta i les seves obsessions podien amb elles.

Jo, com altra gent de Londres, treballava a l’hospital psiquiàtric de St. Mary´s of Bethlehem, més conegut com Bedlam. Era un hospital molt característic del país. En aquella època, els més rics de Londres anaven a enriure-se’n dels malalts, com si aquella malaltia fos un espectacle. No era una feina senzilla, es clar, però vaig esforçar-me per treure totes les coses positives i les que feien que aquell treball fos tan especial. Normalment treballava en el sector dels homes, amb el grau més desenvolupat de la malaltia. Molt poca gent, en aquella ciutat i en aquell temps, volien treballar allí. Però a mi m’encantava, era el lloc on més aprenies. On més veies que no estaven tan malament, on part de la raó la tenien.

I penso en aquell home, Billy, el meu gran amic Billy, a qui primerament havien acusat d’homicida i desprès de demostrar davant dels jutges que estava malalt, van ingressar-lo. Billy va ser el que més em va demostrar la meva teoria sobre ells: era una altra manera de veure les coses, que se’ls n’anava de les mans. Vaig estudiar molt el seu cas, em vaig implicar tant que pensava que acabaria com ell.

Segons el que m’explicava ell no matava per odi, sinó perquè trobava plaer en fer-ho. I que en feia de les víctimes? Doncs se les menjava. Sí, se les menjava. I si no em feia por? No, gens. Em tenia tanta confiança que fins i tot em contava tots els detalls. Cada persona era com una recepta diferent. El detall que més em sorprenia era que mai es menjava el cor, era com una mena de símbol, per demostrar que estimava a les persones, que els tenia respecte després de tot. Aquest últim cas em va portar fins l’obsessió. Cada dia em passava hores i hores escoltant-lo, intentant entendre el doble significat de tot el que em deia. Per més que ho intentava, no veia d’ on podia treure el valor de fer tot allò. Com triava les persones? Com podia estimar a algú que no coneixia? Com, una persona, podia trobar sentit a allò?

Necessitava veure el que feia per entendre-ho, per poder veure el verdader plaer que ell li trobava.

El mes de febrer de l’any 1763 va arribar una nova interna. La senyoreta Lauren.

Records permanents- Olga Pena Ubieto

2010-06-14T09:51:00.000+02:00

M’encanta tornar a aquest lloc, estirada de dia i, de nit sota les estrelles, quan el cel és fosc i, sota els ocells, quan el cel el clar. Em recorda quan era petita: era el meu sostre, no tenia límits i em sentia lliure. Tenia la meva propia llei, que era no tenir cap llei, em sentia com una nena petita jugant amb la seva nina. També em sentia trista, al pensar que estava sola en aquest món; quan veia a una familia junta, unida, i sobretot feliç, em trencava el cor pensar que jo no ho podria disfurtar mai més. Quan tenia aquesta sensació de tristesa, tornava a ser una nena petita que juga amb el seu globus, i se li escapa, i per això la nena plora.

Si, aquesta història tracta de la meva vida, sola per aquest món vaig estar 14 anys i cada cop aprenia més coses. La gent em mirava i pensava que no sabia res de la vida, però us asseguro que al carrer també s’aprenen moltes coses. No havia anat mai a un col.legi i la veritat és que no em feia falta. Si , deveu pensar que era una inculta però per anar al col.legi es necessiten diners i jo ,de diners, no en tenia. Anar a l’escola era la meva il.lusio, fer amics, apendre cultura, i sobretot poder ser alguna cosa de gran.

Des de ben petita em cuidava sola, els meus pares van morir amb un incendi quan tenia cinc anys i jo, per por a què em fessin mal aquelles persones vestides de roig i amb mangueres molt llargues, vaig fugir. Vaig venir a aquest poble, on vaig anar menjant de la brossa del contenidors o del menjar que la gent em donava. La veritat que ara penso en aquells temps i, la veritat, va ser molt dur però ara m’he adonat que hi ha gent molt bona com la senyora Maria, que és una dona gran que va perdre la filla. Ella és la que cada dia em donava el dinar, el sopar, i l’esmorzar. Cada dia anava a seva casa, encara que no em pogués donar lloc on dormir, em donava tot el que tenia. La seva casa era un hostal i tenia totes les habitacions ocupades, però em va fer una promesa : “quan tingui una habitació lliure, serà per tu.”

Un dia ella va arribar a tenir molts diners i em va donar lloc on dormir, diners per estudiar, i la meva vida va ser la meteixa que la d’una noia de la meva edat.
Em vaig treure l’ ESO, i també el batxillerat artístic. Ara estic fent la carrera d’interiorisme, que és el que m’agrada i estic jugant en un club d’handbol, que és l’esport que des de ben petita m’ha agradat practicar, pero no havia tingut ocasió de fer-ho.

Déspres d’aquesta infància, he aprés a valorar les coses, i sobretot m’he adonat que els detalls més simples i les coses mes senzilles són les més importants i les que hem de cuidar més.
A part, també he aprés que persones ,com la senyora Maria, no n’hi ha moltes i que si n’hi ha poques, aquestes s’han d’ apreciar i estimar com es mereixen. La nostra societat les necessita.

La gent d'abans del Delta- Anna Miró Reverté

2010-06-14T09:49:00.001+02:00

Recordo la meva besàvia, era una dona gran i vestida sempre de negre o de mig dol, per que es va quedar vídua molt jove i sempre va vestir igual, quan arribava la tarda i els mesos d’estiu , després de dinar sempre fèiem el mateix, ens en anàvem a la fresca. La meva besàvia es canviava el davantal per un de mes o menys igual, també de color blanc i negre , però mes nou i sobretot net, agafàvem les cadires i cap al carrer.

Allí estàvem les dues molta estona i fèiem peta la xerrada, l’avia sempre m’explicava coses de quan ella era jove i recent casada i vivia a la ribera, volia dir a un mas del delta i al mig dels camps de l’arròs.

Vivien allí on treballaven, en cases grans, sense condicions, on ara ens semblaria impossible viure, no tenien llum, no tenien lavabos, ni aigua corrent, però era el de sempre i per a ells era normal. Anaven a treballar quan es feia de dia i no tornaven fins que es ponia el sol, no tenien rellotge, però tampoc els feia cap falta, sempre treballaven els camps a mans, no tenien ni tractors, ni “cosexadores”, ni “retobatos”, com a molt amb l’ajut dels animals, cavalls, matxos i carros .
Les dones també tenien feines als camps com ara birbar, repartir garbes al temps de plantar o simplement portar el cante d’aigua fresca que deixaven a l’ombra de qualsevol arbre ja que no hi havia neveres, als homes que hi havia treballant dins del fang.

L’avia sempre m’explicava que quan caminaven per dins els camps de l’arròs hi havia sangoneres, un petits animalons que se t’enganxen a les cames i que t’anaven xuclant la sang, també al temps de birbar que les plantes ja comencen a ser altes les cames se’ls escaldaven pel contacte amb les fulles i es posaven una espècie de pantalons a sota de les faldetes, però que, quan estaven mullats pesaven moltíssim i es feia mes difícil caminar, que ja era prou complicat pel fang que hi havia.

A la temporada de la feina el Delta s’omplia de colles de gent forastera, els anomenaven els valencians, que venien a plantar o a segar l’arròs, depenen si era el principi o el final de l’estiu. Diuen que feia molt bonic totes aquelles rengleres d’homes inclinats amb les seves falçs i anant fent els muntonets anomenats garbes, després passaven els altres que les lligaven i les treien amb els matxos i el tiràs, que es un estri de fusta que s’enganxava a l’animal i on es posaven les garbes fins arriba a l’era, on les deixaven per a que el sol les seques.

No tenien molts dies de festa, nomes quant era alguna berbena com ara Sant Joan o Sant Pere, llavors anaven als pobles del voltant, però tenien que anar a peu i després tornar a la nit. També és traslladaven amb bicicletes, però no tothom en tenia, era un privilegi.

Quan algú es posava malalt, és curaven d’uns als altres, i només anaven al poble, on estava el metge en casos molt greus. L’avia deia que havia tingut tots els seus fills, que n’eren cinc al mas on vivia, i que mai havia anat al metge, les dones d’antes s’ajudaven entre elles al moment del part.

També acudien al poble quan havien de comprar, només compraven el que el camp no els donava, com ara bacallà, sardines salades, pa, llegums,... Als masos on vivien criaven pollastres, gallines, així tenien carn i ous per a menjar, però no tots els dies en menjaven, els mataven per als diumenges i festes.

L’avia feia per dinar una olla d’arròs, col i fesols i un tros de pa, i fins a la nit ja no menjaven res més. Ella sempre deia que ara estem massa ben alimentats.
Poc a poc la gent dels masos va anar marxant i es van establir als pobles fent-los créixer. Llavors quasi tots tenien bicicleta, o carro i matxo per a poder anar a treballar a la ribera. A les cases del poble ja hi havia més comoditats, com ara l’aigua corrent i la llum i també tenien les petites botigues on hi venien quasi de tot.

Avui a la ribera viu molt poca gent, tots els masos s’han convertit en casetes de cap de setmana on la gent hi anem a passar el diumenge.

El secret de l'illa - Roger Vizcarri Ars

2010-06-14T09:35:00.001+02:00

Un dia d’estiu, el Marc i el Joan, dos nens de catorze i quinze anys respectivament, estaven mirant una pel·lícula a casa del Marc, “Jumanji”. Com que als dos nois els agradaven les històries d’aventures i de misteri, van decidir anar a la biblioteca del poble a mirar llibres d’aventures.

De camí cap a la biblioteca es van aturar al camp de futbol perquè van veure que hi estaven jugant en Carles i la Gemma.Van estar una estona xerrant amb ells i els van proposar si els volien acompanyar a la biblioteca.

Quan van arribar a la biblioteca van saludar la Sara, l’encarregada, de seguida, es van posar a mirar llibres d’aventures .

De sobte, en Carles va fer un crit i va cridar rápidamente als seus companys.Entre els llibres acabava de trobar uns fulls misteriosos que representaven el mapa d’un tresor.

Ell i els seus companys es van posar a investigar-ho i van decidir anar en busca del tresor.

Per arribar fins a ell, que es trovava amagat enmig d’una illa, nescessitaven una barca. Per això, a en Joan se li va ocórrer la idea de construir-ne una.

Durant dos dies van estar recollint fustes, tel·les i metalls per poder fer una barca. Cada tarda es reunien per poder-la construir entre tots.

Quan van tenir la barca enllestida van haver de pensar un pla per convéncer als seus pares que els deixessin anar d’excursió a la muntanya. Després de molt rumiars-s’ho, els pares els hi van deixar anar.

L’endemà, de bon matí, van començar a preparar tot el que nescessitaven pel viatge: aliments, begudes, sacs de dormir, llanternes, llibres d’aventures, tendes de campanya i el mes important de tot els fulls del mapa.

Quan ja ho van tenir tot preparat van anar a buscar la barca i ales cinc del matí ja estaven a punt de començar l’aventura.

Van estar navegant durant onze hores fins que, per fi,van arribar a la famosa illaanomenada “Indika”, on s’amagava el famos tresor.

Un cop van baixar de la barca, de seguida van agafar els picsi les aixades per començar a excavar. La Gemma els anava dient les instruccions pels llocs on havien d’excabar i els tres nois buscaven el tresor.

Després de molt excavar, van trobar una clau de ferro amagada dins d’una caixa petita de fustai es van alegrar molt, ja que van començar a pensar que estaven aprop del tresor. Van continuar excavant fins que el Marc va avisar als seus companys per dir-los que es pensava que l’havia trobat. Tots van anar rapid cap a ell pero es tractava d’una broma del seu amic. Aixi que van continuar buscant.

Es va anar fent fosc i va decidirque era hora de retirar-sei deixar-ho per l’endemà. Van començar a preparar les tendes de campanya i els sacs de dormir.

Van sopar i es van posar a mirar llibres d’avantures. Al cap d’una estona, van decidir anar-se’n a dormir per que estaven cansasi l’endema seria un dia molt dur.

De bon matí el Carles els va despertar i els va animar a continuar en la busqueda del tresor.

Quan feia ja tres hores que estaven excavant, van trobar una caixa de fusta i, entre tots, la vam descolgar i la van traslladar fins cap a la barca.

Els Quatre amics estaven emocionats i amb ganes de saber el que hi havia dins del la petita caixa de fusta.

La seva sorpresa es va augmentar al veure que a l’interior del cofre hi havia tot tipus de joguines, llaminadures, xocolatines i sobre tot quatre pel·licules d’aventures.

Els tres nois i la noia s’ho van repartir i van decidir que seria un secretque havien de guardar entre tots per sempre.

Així va ser com el Marc, el Carles, en Joan i la Gemma se’n van tornar cap al seu poble, Ginestar, i van posar fi a la busqueda del tresor misterios.

Als divuit ants -

2010-05-26T13:06:00.002+02:00

ALS DIVUIT ANYS

Vernulla, 15-1-1992

Estimada Carol:

“No sé per què els homes se’n desentenen. Es guanyen uns segons de plaer i si un espermatozou i un òvul s’ uneixen, aquesta unió s’ anomena accident – nom que anuncia un preludi de mort possible, paradoxalment- i és com si no anés amb ells.

Potser és la cultura de l’ home lliure, copulador irresponsable de les seves accions, o potser és que ells no ho senten, no ho viuen, no ho entenen com nosaltres.

De fet tenen poc a dir pel fet de ser homes. La resolució la pren la dona. Ells poden estar o no d’ acord , però aquesta decisió recau damunt d’ ella com una llosa, tant si l’ encerta com si no. La conciència és d’ ella i ha de conviure amb el que ha passat fins que mori.

És clar, la noia quan només té disset o divuit anys, com ara jo, ho veu tot amb pocs colors: el groc, el vermell i el blau. A mesura que passen els anys apareix el taronja, el verd i el lila. Més endavant veus més colors, matisos i tonalitats, que realmente abans no veies, encara que tu et pensaves que ja ho sabies tot de la vida. És l’ experiència.

Però jo no en tinc d’ experiència, visc a glops la vida gaudint-la al màxim, però els meus tres colors estan encara per intentar a combinar-se entre ells. El problema és que no hi ha temps per a decidir, és tot confús, ràpid, urgent, ofegador.

Ell ha desaparegut de la meva vida quan ho ha sabut. Diu que hi ha homes que sí que volen al futur fill o filla i que és la dona la que no el vol. Diu que ells lluiten amb urpes i dents intentant convencer-la de que el deixi nèixer, però en aquests casos la impotència els bloqueja en veure que la decisió d’ ella s’ imposa, pel fet de ser dona, com si fos l’ ama d’ un nou ésser que té un nom científic una mica lleig i potser la dona pensa que ella és soberana d’ ell. Aleshores la dona es creu amb dret a decidir, i decideix.

A mi em va passar el mateix. Primer només ho sabia jo i em va caure el món al damunt. Deia la gent del carrer, sense saber res del meu embaràs, que arruinaves la teva juventud si el deixaves néixer.

Després li ho vaig dir a n’ ell i l’ amor que deia que em tenia- per a sempre, deia- es va esvair com la boira: ell s’ allunyava cada cop més de mi com si jo fos un espectre de desgràcia. El dolor va ser molt gran en veure que el perdia, però per altra banda les seves antigues paraules d’ amor em van semblar un vent llunyà i trist, com el d’ aquelles nits d’ hivern que desitges que s’ acabin.
A la fi, aconsellada per tu Carol, que saps que ets la meva millor amiga, vaig decidir dir-ho a casa, ja que tu deies que una cosa tan important, tard o d’ hora, no es podia deixar de dir als pares. La por em paralitzava. Es suposa que els pares han de ser comprensius. Bé, de fet és que el principi va ser una explosió de crits, després un interrogatorio policial, desconcert ... Finalment el silenci. Aquell silenci tan espés en el qual tothom sap el que cada un pensa per dins i ningú parla. Va trigar més del que em pensava, i com una fulla tremolosa que cau de l’ arbre a la tardor, va arribar l’ esperada comprensió.

No volien que el pergués i això ja em va permetre alenar aire fresc, després de moltes nits sola banyant el coixí. Però en el fons tots sabien que era jo qui podia decantar la balança cap aquí o cap allà. Només jo. Mai m’ hagués esperat amb la meva juventud i amb els meus tres colors bàsics, tanta responsabilitat.

Nits amb els ulls oberts, mirant el sostre o algún estel per la finestra. El món seguia i jo em consumia interiormente. Tots esperaven espantats i jo callava. Tots esperaven il.lusionats i jo callava.

Es parava la taula com si no passés res i jo donava menjar al gat, anava a l’ institut i tornava amb l’ autobús, em preguntaven com havia anat el dia i parlavem del temps… però dintre dels ulls de tots sempre la mateixa pregunta: què faràs? què passarà?

Alguns moments del dia m’ oblidava de tot i em posava la música a tot drap com una noieta de catorze anys i en altres estava absent i concentrada com una jove de vint.

No em decidia. Moments de calma i serenitat em deien que tindria una filla o un fill preciós, que seríem feliços junts, que tot aniria endavant a la vida i no es trencaria res en mil trossos, que quan jo tingúes trenta cinc anys, ell o ella en tindrien divuit, que aniriem a prendre un café junts els dos amb texans vells i una samarreta de molts de colors…

En moments d’ obscuritat em veia sense dormir per la nit, cansada, cuidant-lo o cuidant-la, preparant “papilles”, estudiant a estones i sense surtir massa amb les amigues, amb el pircing amagat per tenir una panxa fofa, amb més problemes per trobar un noi que m’ estimés, ja que jo portaria amb mi un fill o una filla…

Finalment vaig prendre la decisió.Van anar passant els dies i a casa meva tots semblaven més contents, amb una alegria controlada, de veure que jo no marxava enlloc ni parlava de prerdre res. Era com si cada dia fos una lluita del nom tan lleig dels llibres d’ un òvul i un espermatozou recient units, contra el nom que tindria quan nasqués: es diria Pau si era un xiquet i Rosa si era una xiqueta.
Tot el que sento ho he tret i m’ has ajudat molt escoltant-me.
Fins aviat, estimada Carol. Sempre teva. “
Sara
Avui dissabte és un dia molt especial per a mi per moltes coses. Complir divuit anys no passa tots els dies, feia tan de temps que volia que arribés…Al matí he anat a entrenar, a hora de dinar m’ han donat els regals: una bici de muntantya els de casa i la padrina Carol un mini ordenador portátil. Per donar-me’ l ha seguit un estrany ritual: m’ ha fet anar al jardí i m’ ha deixat sol allí amb el regal. L’ he obert amb recel i m’ ha agradat molt, però a dintre hi havia una carta datada el 15-1-92, firmada per una tal Sara.

Avui he llegit per primera vegada a la meva vida aquesta carta que la Carol m’ ha entregat pel motiu de la meva majoria d’ edat. És difícil poder entendre exactamente què sentia la Sara dintre seu quan va saber que esperava un fill, perquè les experiències dels altres no les podem viure mai nosaltres de la mateixa manera. A mi em costa més pel fet de ser noi, encara que el mite de l’ home insensible i no responsable, penso que no és cert. Cada persona és responsable dels seus actes, tan home com dona, encara que s’ ha de reconèixer que elles sovint s’ enduen la pitjor part.
Per la tarda he estat amb els amics i després hem quedat amb la colla d’ elles per sopar a una pizzeria. Sort que la xicota que m’ agrada també ha vingut i hem xerrat prou estona. Li he dit que m’ agrada viatjar i que podriem anar tots amb tren a l’ estiu a veure món…Com ara ja tinc divuit anys! El problema són els calers, però en plan motxilla ja ens apanyarem… M’ ha dit que de moment els seus pares encara no la deixarien, però que més endavant…Tornava a casa cap a la una de la matinada, m’ ho he passat genial!

A la nit m’ he tornat a llegir la misteriosa carta, intentant entendre perquè en un dia tan especial me l’ han donat a mi. I m’ he adormit cap a les dues de la matinada escoltant música amb els auriculars, mentre pensava que ja era gran.

A l’ endemà la claror del dia m’ ha despertat. I de cop ho he entés tot. He baixat a dinar i m’ he posat uns texans vells i una samarreta de molts de colors.

- T’ invito a un café mare, li he dit.

He agafat diners meus i me l’ he endut sense donar-li temps a canviar-se els texans vells.

- Noia Sara, ha dit el cambrer que ens coneix, quin goig que feu tu i el teu fill! Aquell noiet entremaliat s’ ha fet un home fet i dret, oi Sara?

-Sí, ha respòs ella, ja té divuit anys i amb aquesta samarreta de colors …

La meva mare no ha pogut acabar la frase emocionada, però jo ja l’ he entés.

Relats participants edició 2009

2009-07-21T13:16:00.000+02:00

Categoria A (fins a 15 anys)

17 participants

A (fins a 15 anys)
L'any 3,000	Joau Roberto Ferrao Kanyen	Sant Carles de la Ràpita
Aquest gos és meu, no vostre	Meritxell Vilallonga Adell	Alcanar
La Maria i el regal de Nadal	Núria Zaragoza Trabal	Sant Carles de la Ràpita
La meva il·lusió	Samantha Honores	Sant Carles de la Ràpita
El diamant més bonic del món	Cristina Rocamora Ardèvol	Falset
Era amor	Núria Castelló Fabregat	Roquetes
La mansió	Èric Bazan Vidal	Móra d'Ebre
La fi del món	Joan Roman Móra	Sant Carles de la Ràpita
La mòmia	Maria Segarra Queralt	Alcanar
La Ribera d'Ebre corria perill	Íngrid Pino Creixenti	Benissanet
L'excursió al bosc	Karla Barnés Albuera	Sant Carles de la Ràpita
Smith	Josep López Arlández	Sant Carles de la Ràpita
Quina classe	Jéssica Calvo Passos	Sant Carles de la Ràpita
És així com ho volen	Carol Brut Sanz	Móra d'Ebre
Començar de nou	Maria Yasmin Llarch Franch	Móra d'Ebre
Conduir + alcohol o drogues: el pitjor viatge	Júlia Viejobueno Cavallé	La Figuera
Fins aquí	Anna Rodríguez Grau	Móra d'Ebre

Categoria B (de 16 a 20 anys)

18 participants

B (de 16 a 20 anys)
A mort	Joaquim Gasulla Ferré	Móra d'Ebre
Amb fúria jovençana	Paula Caminals Martínez	Móra d'Ebre
Còpia de Sant Jordi	Lluís Santamaria Costa	Aldover
Els recuperaré	Maria Elena Rodríguez Grau	Móra d'Ebre
La vida i el record	Melani Subirats Le Gac	Alcanar
Un mètode infal·lible	Albert, Sira, Rosa, Rosa, Joana, Khalid	Tortosa
	Mohammed, Úrsula, Carla, Meritxell, Cristien,
	Beatriz, Laura, Melisa, Àfrica, Emilia i Andrea
Una mort esperada	Laura Panissello Ferré	Amposta
Pal i aigua	Maria Lluïsa Pérez	Móra d'Ebre
El problema	Sergi Rocamora Ardèvol	Falset
La cançó del cel	Marina Pallàs Caturla	Tortosa
Marxar volant	Sandra Gas Martí	Tortosa
A mort	Joaquim Gasulla Ferré	Móra d'Ebre
Teresa de Can Benet	Joana Ibáñez Solé	Sant Carles de la Ràpita
Ho sento. Ho sé	Judit Florenza	Ginestar
Relat curt d'un llunàtic	Samuel López Rodríguez	Gandesa
Nit de lluna plena	Mireia Curto Perelló	L'Ampolla
Corruptus in extremis	David González Cavallero	Sant Carles de la Ràpita
Ella i el riu	Mireia Blanch Borràs	Els Reguers-Tortosa

Categoria C (de 21 a 25 anys)

9 Participants

C (de 21 a 25 anys)
L'estrella	Neus Masip Vilalta	Falset
Sempre havia pensat que la vida no era	Yhasmina Àvila Verge	Ulldecona
una altra cosa que respirar i tirar cap
endavant
Una història a mida	Isaac Ramos	Ginestar
Iogurts caucàsics	Daniel Monfort Climent	Móra d'Ebre
Ficció	Gemma Pellisa Prades	Tivenys
Motiu per viure	Yhasmina Avila Verge	Ulldecona
Tempus fugit	Regina Bladé Usach	Móra la Nova
Un viatge de somni	Montserrat Pelejà Busom	Riba-roja d'Ebre
Platònics	Sandra Flores Galve	Amposta

Categoria D (més de 26 anys)

15 Participants

D (més de 26 anys)
Canviar una roda	Tomas Camacho Molina	Alcanar
Carpe diem	M. Reyes Miró Guerola	Móra d'Ebre
El riu	Filo Pujol	Móra d'Ebre
La darrera lliçó	Gabriel Piñol Ribas	Tivenys
Mare de Déu senyor!	Josep Martí Iglésias	Móra d'Ebre
La sagrada família	Miquel Reverté Aguilar	Sant Carles de la Ràpita
Vellets a l'aparador	Carolina Garcia	Ascó
El pescador de canya	Agustí Masip Vidal	Falset
Nits d'estiu	Elisabet Martí Solé	Tortosa
Vora el riu	Jordi Montagut Mañé	Benissanet
Dins la boira	Laura Mur Cervelló	Flix
La cadira de Glenn Gould	Joan Miquel Simón Plazas	Amposta
Salto al buit	Rosa Alegria Solé Blasi	Móra d'Ebre
El so del silenci	Sílvia Favà	Tortosa
Mediterrània	Ramon González Reverter	Sant Carles de la Ràpita